Moltes i variades han estat les grans veus de la música pop-rock, entre les quals hi destaquen les 10 següents:
James Brown. Gran estrella del gospel, el blues, el rythm & blues, el soul i el funk, Brown ha estat una de les grans llegendes de la música negra i una de les veus més espectaculars de la música popular del segle XX. L’intèrpret nord-americà ha passat també a la història per les seves cèlebres actuacions i pels seus àlbums en viu, molts d’ells gravats a l’Apolo de Harlem.
Cass Elliot (foto). Tots els membres del grup hippy The Mamas & the Papas, populars gràcies a hits com “California dreamin” o “Monday, monday”, tenien unes extraordinàries veus, però es possible que Elliot fos la més espectacular de totes elles. Mama Cass, una vegada el quartet s’havia dissolt, va tenir una curta carrera en solitari, doncs va trobar la mort l’any 1971.
Bryan Ferry. Cantant i líder, en aquest cas sobretot després de la marxa de Brian Eno, de la formació Roxy Music, el gal·lès Ferry ha estat un dels intèrprets més elegants, sofisticats i glamourosos de la història de la música popular. Paral·lelament a la trajectòria de la banda britànica, Ferry, que va influir força en el moviment dels nous romàntics, ha brillat també com a solista.
Aretha Franklin. És molt difícil conèixer amb exactitud quina ha estat la millor veu de la història de la música popular, però molt probablement la de la intèrpret nord-americana sigui la més espectacular de totes elles, tal com va demostrar, en la seva època com a “reina del soul”, amb temes com “Respect”, “Say a little prayer” o "(You make me feel) a natural woman”.
Peter Gabriel. Va ser el primer cantant i líder de la banda britànica Genesis, en el període en què el grup va formar part del rock progressiu i la moda glam, pel que fa a la seva part més intel·lectualitzada. Una vegada va abandonar la formació, la qual va passar a encapçalar Phil Collins, va iniciar la seva trajectòria en solitari, caracteritzada per l’avantguarda, l’experimentació i la world music.
Deborah Harry. Molts afeccionats només recorden Harry per la seva imatge o per constituir la icona del grup new wave neoyorquí Blondie, però la cantant de la banda nord-americana va destacar també per la seva gran veu, demostrada en clàssics del grup com “Hanging on the telephone”, “Picture this” o “Faded and radiate”, totes elles presents en l’àlbum estel·lar de Blondie: “Parallel lines”.
Janis Joplin. Probablement, la veu de la intèrpret texana hagi estat la millor d’una cantant blanca en la història de la música popular. Després de ser la vocalista de la banda hippy i psicodèlica The Big Brother & the Holding Company, es va llançar en solitari i va trobar la mort quan només comptava amb 27 anys, deixant com a pòstum el cèlebre àlbum “Pearl”.
John Lennon. Pot sorprendre una mica la presència del geni de Liverpool en aquesta llista, però, almenys sota el meu punt de vista, la veu de Lennon és una de les més maques de la història de la música pop-rock, i com a evidència només cal escoltar cançons com “In my life”, “Strawberry fields forever”, “All you need is love” i molt especialment “Don´t let me down”.
Van Morrison. Després d’abandonar la formació “Them”, amb la qual va interpretar el clàssic “Gloria”, el cantant nord-irlandès va començar una llarga, prolífica, regular i extraordinària carrera en solitari, que el va portar per diversos estils, com rythm & blues, soul, pop, rock, jazz o la música irlandesa. El seu aclamat àlbum “Astral weeks” és un clar exemple de la seva gran veu.
Steve Windwood. Quan era encara un adolescent, es va convertir en el vocalista i símbol de la banda de rythm & blues fundada als 60 pel músic gal·lès Spencer Davis, on la seva veu va sorprendre tothom. Posteriorment va formar el conjunt avantguardista Traffic, va ser membre del supergrup Blind Faith, va tornar a Traffic i es va llançar com a solista.
No hay comentarios:
Publicar un comentario