Durant la segona meitat dels anys 70, dos gèneres musicals, totalment antagònics, van col·lisionar: l’intel·lectualitzat rock progressiu i el popular punk rock. Mentre el segon d’aquests estils irrompia espectacularment en el panorama musical anglosaxó, el primer perdia força, però va poder mantenir-se de forma bastant digna.
No obstant, durant aquell període va sorgir al Regne Unit un grup que es trobava als antípodes tant del prog rock com del corrent punk: els Dire Straits. El conjunt britànic, encapçalat pel cantant, guitarrista i compositor Mark Knopfler, va triomfar plenament a finals dels 70 amb un rock fresc, directe, senzill i sense massa pretensions. Podríem afirmar, d’alguna manera, que la irrupció del grup va ser semblant a la que va tenir lloc una dècada abans mitjançant el rock de Creedence Clearwater Revival en plena febre psicodèlica.
Els Dire Straits van debutar amb un aclamat àlbum de títol homònim, que compta amb el clàssic “Sultans of swing”; van donar un petit pas enrere amb “Comuniqué” i van tornar a brillar de la mà del treball “Making movies”, que conté “Tunel of love” i “Romeo and Juliet”. En aquell moment, Mark s’havia fet clarament amb les regnes de la banda, la qual fins i tot havia abandonat el seu germà David.
Tanmateix, aquell so tan fresc i directe dels inicis de la formació britànica es va començar a perdre mitjan el decenni dels 80, quan va gravar l’àlbum “Brothers in arms”, probablement el seu disc més popular, però al mateix temps una obra molt sofisticada, elegant i profundament pulcra, com es pot obervar en temes com “Money for nothing”, escrit i interpretat amb Sting. Obviament, eren els temps en què Knopfler va escriure “Private dancer “ per a la ja bastant domesticada Tina Turner.
No hay comentarios:
Publicar un comentario