Quan va acabar, l’any 1945, la Segona Guerra Mundial, la situació a Europa i Amèrica era antagònica. Mentre al vell continent tot era ruïnes, misèria i desesperació, els Estats Units, que mitjançant el New Deal de Franklin D. Roosevelt havien deixat molt enrere la depressió motivada pel crack de la borsa de Wall Street, l’any 1929, es trobaven en un extraordinari període econòmic, que li van permetre, per exemple, ajudar estats d’Europa Occidental, com el Regne Unit, França o la derrotada Alemanya, a sortir de la crisi gràcies a les donacions del Pla Marshall. Tampoc es pot oblidar que els Estats Units, aleshores sota la presidència de Harry Truman, s’havien convertit en la indubtable primera potència mundial en els àmbits polític i econòmic, fet que ja s’havia percebut en el període d’entreguerres.
Sota aquesta nova perspectiva, durant la dècada dels 50 Amèrica del Nord va viure una nova etapa cultural en sectors com la literatura, el cinema o la música. Pel que fa a la primera d’aquestes arts, va sorgir l’anomenada generació Beat, integrada per escriptors com William Burroughs, Jack Kerouac o Allen Ginsberg. Quant al món cinematogràfic, van aparèixer actors que representaven la rebel•lia de l’època com Marlon Brando i James Dean, que va trobar la mort molt jove en un accident de carretera. Finalment, pel que respecta a la música, hi va tenir lloc el naixement del rock’n roll, que molts experts han situat en el tema “Rock around the clock”, cançó interpretada per Bill Haley & his Comets (foto).
El rock’n roll va ser una fusió entre un ritme interpretat per negres, el Blues, i una altre genuïnament blanc, el Country & Western, per la qual cosa es podria dir que, pel seu mestissatge, el rock va establir un dels primers ponts entre les dues races majoritàries del país, en una dècada en què es van posar en marxa la lluita, els actes i les manifestacions en la recerca dels drets civils de la població afroamericana. Va ser en aquell decenni quan, per exemple, una dona negra anomenada Rosa Parks es va negar a cedir el seu seient en un autobús a un home blanc, quan Martin Luther King va iniciar la seva lluita pacífica pels drets dels negres o quan l’administració presidida per Dwight Eisenhower va obligar un institut de l’estat meridional d’Alabama a acceptar alumnes d’ètnia afroamericana.
Si Bill Haley es pot considerar el fundador del rock’n roll, les grans estrelles del gènere van ser Elvis Presley, el primer gran símbol del moviment; Chuck Berry, Little Richard, Jerry Lee Lewis, Buddy Holly, Eddy Cochran, Carl Perkins, el duo Everly Brothers o, ja en la part final de la dècada, Gene Vincent. No cal dir que, en un primer moment, la societat nord-americana es va escandalitzar amb l’esclat del rock, mentre que la part més conservadora no podia permetre que els seus fills i sobretot filles admiressin un personatge com Presley, que tenia l’avantatge de ser blanc, però que ballava d’una manera que llavors era considerada provocativa i immoral.
És cert que finalment la població nord-americana, almenys una part important d’ella, va acabar admetent la nova moda, potser per aquella dita que expressa que si no pots amb el teu enemic, és millor unir-te a ell, però també és veritat que es va intentar domesticar d’alguna manera la nova música. No és estrany, doncs, que a partir de finals dels 50, d’una manera o d’una altra, anessin desapareixent les grans figures del primer rock, alguna vegada de forma accidentada, però d’altres amb certa polèmica: d’una banda, Presley, qui podríem dir que va ser pràcticament acceptat per a tothom, se’n va anar a Alemanya a realitzar el servei militar; Berry va ser empresonat per un assumpte força polèmic, en un tema qualificat de corrupció de menors, i una cosa semblant va succeir amb Lewis, mentre Vincent va haver de marxar a Anglaterra per trobar una audiència més accessible i alternativa. D’altra banda, Holly, juntament amb The Big Hopper i el joveníssim Richie Valens, creador de la popular “La bamba”, va perdre la vida en un accident d’avió, Cochran va trobar la mort en un sinistre automobilístic i Richard, arran de salvar miraculosament la vida en una trajecte aeri, es va retirar del rock i es va centrar només en la música gospel.
Mentrestant, van sorgir una sèrie d’intèrprets molt dòcils, escassament perillosos, afables i força tous com el canadenc Paul Anka, compositor del hit “Diana”; Franky Avalon o Fabian, juntament amb l’aparició de la fugaç moda del twist, que va tenir en Chubby Checker la seva gran figura, i l’estil doo wop, un gènere interessant que va comptar amb els Platters com a banda insígnia, però més sofisticat, net i relaxat que el primitiu rock’n roll.
Tanmateix, tots aquests intèrprets serien aviat esborrats del primer pla musical per l’anomenada British Invasion, quan una gran quantitat de grups del Regne Unit, amb els Beatles al capdavant, van situar el protagonisme de la música rock a l’altra banda de l’oceà Atlàntic. Aquestes formacions britàniques van ser força influenciades pel boom que es va viure, entre finals dels 50 i començaments dels 60, amb un important protagonisme del productor Phil Spector, dels anomenats grups de noies, entre els quals hi destacaven The Crystals, The Marvelettes, The Ronettes, The Shirelles o Martha & the Vandellas.
