Si la figura inicial del rock’n roll va ser Bill Haley, i el primer intèrpret que va brillar també com a compositor va ser Chuck Berry, la primera gran estrella del gènere no va ser un altre que Elvis Presley. Nascut a la localitat de Tupelo, a l’estat meridional de Mississipí, molt aviat es va traslladar amb la seva família a la ciutat de Memphis, l’urbs més important de l’estat de Tennessee i seu dels històrics estudis de gravació Sun Records, on a part de Presley hi va participar, per exemple, el mite country Johnny Cash.
Les primeres aparicions de Presley a la televisió nord-americana van escandalitzar la societat més conservadora dels Estats Units, que no podien permetre als seus fills, sobretot si aquests eren noies, que fossin fans d’aquell “energumen” que ballava i es movia d’una forma considerada per l’època inapropiada i fins i tot provocadora. No obstant, amb el pas del temps, i llevat d’aquelles famílies més tradicionals, Elvis va acabar sent plenament acceptat i convertit en un símbol més d’Amèrica. Malgrat tot, es tractava d’un cantant blanc, amb aspecte angelical i que moltes mares voldrien com a gendre.
El fenomen Presley va ser representat amb una gran quantitat d’edicions de discs, tant en format single com en àlbum; actuacions en un important número de pel•lícules, la majoria d’elles amb unes crítiques força negatives, o la realització de continuades, llargues i esgotadores gires. Moltes de les cançons interpretades per Elvis, que mai va exercir de compositor, van passar a la posteritat, com van ser els casos de “Heartbreak hotel”, el seu primer èxit; “Don’t be cruel”, “Blue moon”, “Jailhouse rock”, la dolça i una mica ensucrada “Love me tender”, que també va ser el títol del seu film inicial, o “Blue suede shoes”, escrita per Carl Perkins, un altre dels pioners de la música rock.
La gran època de Presley va finalitzar quan, donant exemple de bon ciutadà nord-americà, se’n va anar a terres alemanyes a realitzar el servei militar. Quan va tornar a Amèrica, es va trobar un panorama molt diferent, en un període en què els Beatles, en particular, i el pop i rythm & blues britànics, en general, ho havien arrasat tot i van prendre clarament el protagonisme en les dues bandes de l’oceà Atlàntic. Els últims anys d’Elvis van ser més aviat tristos, fins i tot patètics, i no gaire remarcables, caracteritzats pel seu desmesurat engreixament, les actuacions en luxosos locals de Las Vegas o l’addicció a diferents fàrmacs, abans de trobar la mort l’any 1977, a la seva casa de Graceland, convertida avui en museu i en centre de peregrinació de fans. Així i tot, va ser capaç de gravar dues extraordinàries cançons l’any 1969, la trista, tràgica i pessimista “In the ghetto” i “Suspicious mind”, segons la meva opinió, de llarg el millor tema de la seva extensa discografia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario