Originari de la ciutat de Duluth, localitat situada en el septentrional i gèlid estat de Minnesota, Robert Zimmerman, que va adoptar el nom artístic de Bob Dylan, es va traslladar molt jove a la gran urbs de Nova York, on va actuar en petits locals del bohemi barri de Greenwich Village, al districte de Manhattan.
Molt aviat, el cantautor es va reunir amb altres grans figures folk del període, entre les quals es trobava Joan Báez, amb qui va mantenir un idil•li. En aquell període àlgid de la música tradicional nord-americana, els diferents intèrprets es reunien anualment al festival de Newport, esdeveniment que oferia diverses actuacions sempre des d’un punt de vista acústic, purista i popular.
La discografia inicial de Dylan, que llavors venia més unitats a la Gran Bretanya que no pas als Estats Units, va està formada per un àlbum inicial de títol homònim, el qual va passar bastant inadvertit, encara que una de les pistes estava dedicada al mític Woody Guthrie; “The freewheelin’ Bob Dylan”, amb el clàssic i molt versionat “Blowin’ in the wind” i “The girl from the north country”; “The times, they are a – changin’”, que conté l’influent tema de títol homònim; “Another side of Bob Dylan”, que compta amb dues cançons, “Shapes of freedom” i “My back pages”, que tindrien dos excel•lents covers per part del grup The Byrds, i “Bringing it all back home”, amb la peça “Mr. Tambourine man”, que seria objecte d’una històrica versió dels mateixos Byrds, en aquell moment liderats per John McGuinn i David Crosby, doncs el fet està considerat el punt de partida de l’electrificació de la música folk.
Moltes poden ser les raons per les quals el compositor nord-americà va prendre la decisió de deixar enrere el folk tradicional, acústic i reivindicatiu, però una d’elles, i de gran importància, va ser precisament el fet d’escoltar el mencionat cover de “Mr. Tambourine man” realitzat per la banda californiana The Byrds. La versió, molt rítmica i pràcticament irreconeixible de l’original, va suposar, com algunes vegades s’ha comentat, una barreja perfecta entre Dylan i The Beatles, el grup anglès que llavors triomfava espectacularment a Amèrica.
Un dia, durant una de les edicions del festival de Newport, Dylan va sortir a l’escenari acompanyat d’una guitarra elèctrica, però va rebre la incomprensió, la cridòria, les protestes, els xiulets i l’enuig del públic. El cantautor es va retirar i va tornar a la plataforma amb una guitarra acústica. Tanmateix, aquella va ser la primera i última vegada que l’intèrpret de Minnesota va cedir en la seva llarga, extensa, triomfant i prolífica trajectòria i seguidament portaria a terme la definitiva electrificació de la seva música, com molt bé ho va evidenciar el seu següent àlbum: l’històric i decisiu “Hihgway 51 revisited”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario