HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: THE KINKS (2A PART)

La segona part de The Kinks s’inicia segurament en el període més trist i decebedor de tota la seva trajectòria. Ja sense la presència del baixista Mick Avory i el bateria Pete Quaife, les marxes dels quals van deixar els germans Ray i Dave Davies (foto) com a únics membres originals de la banda, molt enrere van quedar cançons i àlbums tan reivindicats com, en el primer cas, “You really got me”, “Sunny afternoon”, “Waterloo sunset” o “Lola”, i, en el segon cas, “Face to face” o “Something else by the Kinks”.

Ray Davies, que aleshores transitava per un període anímic bastant complicat, va voler convertir el grup en una cosa semblant a una companyia de teatre, fet que va provocar que els concerts en viu de la banda fossin gairebé obres escèniques, en una època en què els àlbums conceptuals o òperes rock van ser constants, encara que no es va aconseguir, ni de bon tros, l’èxit de treballs anteriors com “The village green preservation society” o “Arthur (or the decline and fall of the British Empire)”, malgrat que el conjunt londinenc encara va ser capaç de gravar bones cançons, com “Celluloid heroes”, present a l’obra “Everybody’s in showbiz”, o més que acceptables elapés com “Muswell hillbillies”.

Tanmateix, La formació britànica, una vegada va fitxar per la discogràfica Arista, va saber reaccionar per assolir una nova edat d’or, encara que, tot s’ha de dir, bastant allunyada de l’època esplendorosa que va tenir lloc durant la dècada dels 60. The Kinks va ser llavors capaç d’editar aclamats àlbums com “Misfits”, amb la peça de títol homònim, segons la meva opinió una de les millors cançons de tota la seva trajectòria, i el hit “Rock’n roll fantasy”, o “State of confusion”, amb l’èxit comercial “Come dancing”.

No obstant, mitjan el decenni dels 80, la banda anglesa va entrar de nou en un sotrac, del qual aquest cop ja no en va sortir mai més, fonamentalment per les diferències entre els germans Davies, que van decidir, sense massa èxit, editar alguns discs en solitari. Malgrat tot, la seva influència no ha desaparegut mai i, per conèixer l’abast del seu llegat, cal recordar covers d’algunes de les seves cançons, com va ser el cas del “You really got me” del conjunt de heavy metal Van Halen, així com la seva petjada en bandes de la new wave, en un període de revival mod, com The Jam o The Pretenders, sense oblidar el fenomen del brit pop, de manera especial pel que fa als quartets Blur i Ocean Colour Scene. 

THE KINGSMEN



Lloc de fundació: Portland (Estats Units).

Formació: Lynn Easton (veu, bateria i saxofon), Mike Mitchell (guitarra), Norm Sundholm (baix), Gary Abbot (bateria) i Don Gallucci (teclats).

Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Gèneres: pop, rock, beat, garage rock i surf rock.
Principals àlbums: The Kingsmen in person (1963) i The Kingsmen, volume II (1964).
El millor: el hit “Louie, Louie”.
El pitjor: ser coneguts bàsicament per aquesta peça.

The Kingsmen, banda formada a la ciutat de Portland, a l’estat d’Oregon, va ser, amb el grup nord-irlandès Them, encapçalat per la futura estrella Van Morrison, la formació més important en el orígens de l’anomenat garage rock. El conjunt nord-americà va passar a la història per l’èxit que va tenir la peça “Louie, Louie”, un cover d’un tema de Richard Berry que va arribar al número dos de les llistes de Billboard. Posteriorment, The Kingsmen va tenir una línia més irregular, amb continuats canvis de personal.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: THE WHO (2A PART)

A començaments de la dècada dels 70, moment en què havia finalitzat el primer capítol dedicat al mític quartet britànic, justament amb l’edició de l’àlbum “Who’s next”, probablement el millor treball de la seva discografia, s’havia comentat que la banda londinenca havia deixat enrere el moviment mod, al qual havia entrat una mica forçada, però, i aquest cop sense cap tipus d’impuls extern, el conjunt anglès va tornar a involucrar-s’hi mitjançant el doble disc “Quadrophenia”.

Després de l’edició del treball conceptual mod, The Who va continuar una trajectòria de gran èxit, tant de crítica com de públic, i omplint tots els estadis on actuava durant les seves llargues gires, però possiblement els àlbums que va editar amb posterioritat, concretament “The Who by numbers”, “Who are you” i “Face dances”, no va ser precisament els més triomfants de la seva trajectòria. En canvi, si va suposar una fita en la seva carrera la versió cinematogràfica de “Tommy”, l’òpera rock composta en disc l’any 1969 pel guitarrista Pete Townshend. La pel•lícula va ser dirigida per Ken Russell i hi van treballar els quatre membres de la banda, amb el paper de protagonista per al cantant Roger Daltrey, en un espectacular repartiment en què també hi prenien part Ann Margret, Oliver Reed, Jack Nicholson o els músics Eric Clapton, Elton John i Tina Turner.

La mort l’any 1978 del bateria Keith Moon, arran d’una sobredosi, va suposar un cop molt dur per al quartet britànic, que, malgrat tot, va decidir continuar endavant. Per substituir Moon, un dels millors en el seu instrument en la història de la música popular, es va decidir fitxar un home de brillant trajectòria com Kenney Jones, exintegrant de les bandes Small Faces, l’altre gran grup mod del decenni dels 60, i Faces, formació que va comptar amb l’estrella Rod Stewart com a carismàtic vocalista. Tanmateix, res va tornar a ser igual i els discs “It’s hard” i “Endless war”, aquest gravat molt de temps més tard, no van passar a la posteritat com algunes de les millors obres del grup anglès, que contractaria Zak Starkey, fill del mític beatle Ringo Starr, per al mateix lloc de bateria.

Segurament, allò més interessant en la trajectòria final de The Who, a partir de mitjan la dècada dels 70, va tenir lloc en el món del cinema, doncs, a més de la projecció de “Tommy”, que igualment ha comptat amb vàries mostres teatrals, es van portar a terme, en primer lloc, durant un període de revival mod en els inicis de la new wave, el film de “Quadrophenia”, pel•lícula realitzada per Franc Roddam i protagonitzada per Phil Daniels, mentre un jove Sting, líder del trio The Police, hi va fer un paper important. En segon lloc, es va efectuar un documental, dirigit per Jeff Stein, sobre el conjunt londinenc anomenat “The kids are alright”, el títol d’un dels seus primers hits.

La mort del baixista John Entwhistle l’any 2002 va provocar el definitiu final del mític grup, després que tant Townshend com Daltrey, sense massa èxit, editessin alguns treballs en solitari.

A la foto, el vocalista Roger Daltrey.

RUN

Grup: New Order.

Any: 1989.

Formació: Bernard Sumner, Peter Hook, Stephen Morris i Gillian Gilbert.
Gènere: pop independent.
Àlbum d’estudi: Technique.
El millor: un dels punts àlgids del so Manchester.
El pitjor: la controvèrsia amb John Denver.

New Order és un dels pocs casos haguts en la història de la música rock en què un grup, encara que en aquest cas es va produir un canvi de nom, va sortir clarament endavant després de la mort del seu carismàtic líder, concretament la de Ian Curtis, sota la denominació de Joy Division. La banda que van formar posteriorment Bernard Sumner, Peter Hook i Stephen Morris, amb la inclusió de Gillian Gilbert, parella sentimental del primer, es va convertir en una de les millors formacions de la dècada dels 80 i probablement l’àlbum “Technique”, gravat a l’illa d’Eivissa, va suposar el seu cim creatiu. “Run” va ser el tercer single del treball, a continuació de “Fine time”, amb clars apunts d’acid house, llavors de moda, i “Round & round”. El tema, pop ballable amb sintetitzadors, és una de les peces més cèlebres del segell The Factory i del so Manchester, encara que va rebre l’acusació de plagi per part de l’estrella country nord-americana John Denver. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: EL GARAGE ROCK



Hi havia un temps que, de forma molt més habitual que en l’actualitat, una gran banda havia viscut els seus orígens en el garatge de la família d’un dels components del grup, lloc on endollaven els sues instruments i realitzaven els primers assajos. És a dir, tot el contrari d’allò que succeeix massa vegades en el nostre temps, quan moltes formacions són bàsicament un producte de laboratori o d’una selecció de càsting.

De tots els grups pioners del garage rock, un corrent caracteritzat per la seva senzillesa, la fidelitat a un rock de tipus primitiu, cert enduriment i una important contundència, gairebé cap d’ells va aconseguir un gran èxit, sent els noms més remarcables els dels nord-americans The Kigsmen, que van gravar el clàssic “Louie, Louie”, i els nord-irlandesos Them (foto), cèlebres per dos motius essencials: en primer lloc per tenir de cantant el mític Van Morrison i en segon lloc per editar l’himne del gènere “Gloria”, més tard versionat a la seva manera per la cantant de Chicago Patti Smith.

El primer període daurat del garage rock va tenir lloc a la ciutat de Detroit, a l’estat de Michigan, entre finals de la dècada dels 60 i començaments del decenni dels 70, mitjançant les formacions MC5 i els Stooges d’Iggy Pop, que van passar a la història de la música popular pels seus vibrants, elèctrics i salvatges concerts en viu, encara que no van poder reflectir l’atmosfera dels seus espectacles en directe en els estudis de gravació.

El gènere ha estat bàsic i decisiu per al sorgiment de moviments com el pub rock, amb Elvis Costello & the Attractions al capdavant; el punk rock, a través de bandes com Damned, The Sex Pistols o The Clash, i una important branca del pop – rock alternatiu, si tenim en compte que un gran número de bandes indie dels darrers anys, com Franz Ferdinand, The Hives, The Strokes o The White Stripes, s’han vist enormement influenciades pel garage rock.

FROM HERE TO ETERNITY (ÀLBUM)

Grup: Nick Cave & the Bad Seeds.

Any: 1984.

Formació: Nick Cave, Blixa Bargeld, Hugo Race, Barry Adamson i Mick Harvey.
Àlbum d’estudi anterior: cap.
Àlbum d’estudi posterior: The fistborn is dead (1985).
El millor: força revolucionari.
El pitjor: possiblement molta gent no estava encara preparada.

Una vegada havia abandonat el grup The Birthday Party, el cantant i compositor australià Nick Cave va formar a Melbourne una nova banda amb Mick Harvey, la qual va ser anomenada The Bad Seeds i en què també hi destacava la presència de l’exMagazine Barry Adamson. El nou conjunt va debutar amb l’àlbum “From here to eternity”, una obra original, avantguardista, revolucionària i amb una densa atmosfera, que va representar una de les mostres pioneres del rock industrial, que en aquella època va tenir els britànics Cabaret Voltaire com una altra banda cabdal. En el disc, que ha tingut una gran i clara influència en diferents grups independents, hi destaquen la cançó que dóna títol al treball, que va oferir una versió en la pel•lícula “The wing desire”, dirigida per l’alemany Wim Wenders; “Cabin fever” i dos peculiars i molt personals covers: “Avalanche”, de Leonard Cohen, i “In the ghetto”, d’Elvis Presley.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ALTRES GRUPS REPRESENTANTS DEL SOUTHERN ROCK

Barefoot Jerry. Els guitarristes Wayne Moss i Marc Gayden, dos músics d’estudi que, per exemple, havien col•laborat en l’emblemàtic àlbum de Bob Dylan “Blonde on blonde”, i van exercir de formació d’acompanyament de l’estrella country Brenda Lee, van formar a Nashville, a l’estat de Tennessee, aquest grup que està considerat un dels conjunts pioners del southern rock.

Jack Daniels Band. Formació fundada a l’estat de Carolina del Nord pel cantant, guitarrista i compositor que va donar nom al grup, un dels conjunts que van iniciar la moda del southern rock. Daniels, un símbol de la música country, va participar en l’àlbum de Bob Dylan “Nashville skylyne”, va triomfar amb el clàssic “The devil went down to Georgia” i va aconseguir un gran èxit amb els treballs “Milion mile reflections” i “Simple man”, números u i dos respectivament a les llistes nord-americanes del gènere.

Marshall Tucker Band. El conjunt inicial va estar format a l’estat de Carolina del Sud per Toy Caldwell (guitarra i veu), líder i compositor del grup; Doug Gray (veu), George McCorkie (guitarra), Tommy Caldwell (baix), Paul Riddle (bateria) i Jerry Eubanks (teclats, saxofon i flauta), associació que es va mantenir durant força anys, fins a la mort de Tommy Caldwell arran d’un accident automobilístic. La banda, que va usar els gèneres country, blues i jazz, es va implicar de forma important en el moviment del southern rock, va assolir un important èxit amb l’àlbum “Carolina dreams” i va realitzar una gira conjunta amb els llegendaris The Allman Brothers Band.

ZZ Top (foto). Trio fundat a l’estat de Texas pel virtuós Billy Gibbons (veu i guitarra), Dusty Hill (baix i veu) i Frank Beard (bateria), formació que, després de quatre dècades, continua vigent. Instaurada com una banda de blues rock, es va involucrar durant un període en el corrent del southern rock i va rebre elogis i aclamacions pel que fa al seu àlbum “Tres hombres”, potser la seva principal obra. El conjunt texà es va caracteritzar igualment per l’habilitat amb la guitarra de Gibbons, l’aspecte d’aquest i Hill, disfressats amb llargues barbes i ulleres de sol, i per unes lletres on l’humor, la ironia i el sarcasme hi tenien un pes força important. Amb l’arribada de la dècada dels 80, ZZ Top, que també va fer ús del hard rock, va fer un gir molt comercial, que el va acostar a un públic més heterogeni. 

CLAUDIO BAGLIONI

Lloc de naixement: Roma (Itàlia).

Dècades: 70, 80, 90, 00 i 10.

Gèneres: pop, cantautor i cançó melòdica.
Principal àlbum: E tu... (1974).
El millor: més de quatre dècades de carrera.
El pitjor: la poca producció dels anys 80.

Després de col•laborar amb el cineasta Franco Zeffirelli, amb qui tornaria a treballar, Claudio Baglioni va triomfar amb força a la dècada dels 70, època en què va gravar l’àlbum “E tu...”, la seva principal fita comercial, i en la qual, a part d’aconseguir l’èxit a Itàlia, ho va fer també en altres països del continent europeu, com Espanya, i a l’Amèrica Llatina. Durant el decenni dels 80, va viure una important crisi, encara que ressorgiria durant els anys 90.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: LYNYRD SKYNYRD



Com ja s’ha comentat, una de les característiques del southern rock va ser l’orgull de pertinença del sud. Doncs bé, el grup que millor i de forma més clara va mostrar aquesta faceta va ser la banda Lynyrd Skynyrd, formada inicialment per Ronnie van Zant (veu), Gary Rossington (guitarra), Allen Collins (guitarra), Ed King (guitarra), Leon Wilkeson (baix), Bob Burns (bateria) i Billy Powell (teclats). Posteriorment, també van prendre part del conjunt Artymus Pyle (bateria), Steve Gaines (guitarra) i les coristes Jo Jo Billingsley, Cassie Gaines i Leslie Hawkins, que van integrar el trio The Honchettes.

La formació, fundada a la localitat de Jacksonville, a l’estat de Florida, va utilitzar un rock endurit amb influències arribades del blues i el country, caracteritzat per un poderós so produït per les tres guitarres que hi tenien lloc al grup,  mentre que es va significar per algunes polèmiques, que en algun cas els hi va fer guanyar l’etiqueta de racistes, encara que rarament una banda amb aquesta consideració podria haver creat mai una cançó tan meravellosa com “Free bird”.

El septet va debutar amb el treball “(pronunced Leh – nerd Skin – erd)”, evidentment un títol que cridava considerablement l’atenció. Considerat el millor àlbum en la discografia del grup de Florida, en una carrera més aviat descendent pel que fa a la qualitat dels seus discs, hi són molt significatives dues grans cançons: “Simple man” i la ja citada “Free bird”, una llarga peça, amb un final èpic instrumental, dedicada a l’extraordinari guitarrista Duanne Allman, recentment mort en un accident de moto.

Seguidament, Lynyrd Skynyrd va gravar l’album “Second helping”, potser un treball una mica inferior a la seva primera obra, però que va aguantar força bé el tipus. En el disc hi destaquen "The ballad of Curtis Loew" i, de forma molt clara, la pista “Sweet home Alabama”, segurament la seva cançó més popular i una resposta enèrgica al cantautor canadenc Neil Young, que havia criticat durament algunes particularitats del sud dels Estats Units en temes com “Southern man” i “Alabama”.

Posteriorment, la banda de Jacksonville va entrar en una important crisi, mitjançant discs que no van comptar amb el beneplàcit de la crítica especialitzada, com van ser els casos de “Nuthin’ fancy”, amb “Saturday night special”; “Gimme back my bullets”, que conté la bella “All i can do is write about it”, i finalment “Street survivors”, amb la presència de “What’s your name”.

En el marc d’una gira pels Estats Units, els components del grup van patir un greu accident aeri, en el qual van morir Van Zant i els germans Gaines. Aquest fet tràgic va provocar la irremissible dissolució de la formació, encara que aquesta va reaparèixer durant la dècada dels 90, amb Johnny van Zant, germà menor del malaguanyat Ronnie, com a nou vocalista.

DONNA SUMMER

Lloc de naixement: Boston (Estats Units).

Dècades: 70, 80, 90 i 00.

Gèneres: gospel, rythm & blues, soul, disco i dance pop.
Principals àlbums: Bad girls (1979) i She works hard for the money (1983).
El millor: reina de la disco music.
El pitjor: quan el gènere va perdre força, també ho va fer ella.

Malgrat iniciar-se en el món de la música durant la contracultura hippy (fins i tot va formar part de l’obra teatral “Hair”), Donna Summer es va convertir en la gran reina de la música disco, mitjançant una extraordinària veu, la producció de Giorgio Moroder i Pete Bellotte i hits com “Love to love you baby”, “I feel love”, "McArthur Park” o “On the radio”, tots ells autèntics clàssics de l’era daurada de la música de discoteca. Encara que va seguir comptant amb cert èxit més enllà del boom del gènere, va començar a perdre força mitjan la dècada dels 80. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: THE ALLMAN BROTHERS BAND

Duanne Allman (foto), un magnífic guitarrista d’estudi que, per exemple, va participar en la gravació del mític tema “Layla”, del grup Derek & the Dominos, fundat per un altre gran de l’instrument, Eric Clapton, va formar una nova banda a la localitat de Macon, a l’estat de Georgia, juntament amb el seu germà Gregg Allman (veu i òrgan), Dicky Betts (guitarra i veu), Berry Oackley (baix), Butch trucks (bateria) i Jai Johanny Johanson (bateria).

La formació es va convertir ben aviat en un dels grups fonamentals del moviment del southern rock, que reivindicava la part meridional dels Estats Units i exercia un orgull de pertinència en aquesta latitud del país. La banda va debutar amb un àlbum de títol homònim, que no va tenir massa repercussió, i va editar més tard l’obra “Idlewild south”, el seu primer èxit important, amb la presència del tema “In memory of Elizabeth Reed”.

En aquell període inicial, The Allman Brothers Band era un conjunt de blues rock amb clares influències que es trobaven arrelades al jazz, fet aquest últim que va quedar perfectament constatat en les seves continuades improvisacions en els concerts en viu, com si es tractés d’una jam session, característica que va quedar ben clara en el disc en directe gravat al Fillmore East de Nova York, el gran llegat del grup.

Després de l’edició del treball “Eat a peach”, Duanne Allman va trobar la mort en un accident de moto, circumstància que va motivar que el seu germà Gregg, principal compositor del grup, i molt especialment Dicky Betts es fessin amb el lideratge del conjunt de Georgia. L’increment de la influència de Betts en la banda de Macon va provocar que la formació deixés bastant enrere el blues rock i s’aproximés de forma evident al country rock.

El canvi de tendència de la formació nord-americana va quedar ben reflectit en el seu àlbum més popular, “Brothers and sisters”, número u a les llistes dels Estats Units. En el disc, on les influències country es troben força arrelades, hi destaquen dues cançons d’aquest gènere: “Ramblin’ man” i la instrumental “Jessica”, que Betts va dedicar a la seva filla.

Tanmateix, arran de l’èxit que va suposar “Brothers and sisters”, després del qual Berry Oakley va trobar la mort igualment en un accident de motocicleta, el grup va entrar en una clara i profunda decadència, sobretot després de l’edició de l’àlbum “Win, lose and draw”. Posteriorment, la banda de Macon va ser més notícia pels afers judicials de Gregg Allman i el mediàtic casament d’aquest amb la cantant i actriu Cher. 

RUDI CAN’T FAIL

Grup: The Clash.

Any: 1979.

Formació: Joe Strummer, Mick Jones, Paul Simonon i Topper Headon.
Gènere: reggae punk.
Àlbum d’estudi: London calling.
El millor: probablement es tracta de la millor cançó d’un excel•lent àlbum.
El pitjor: segurament a “London calling” hi ha temes més populars.

“London calling”, el tercer àlbum del grup britànic The Clash, és una de les obres cabdals de la història de la música rock, en la qual es poden destacar un munt de peces, entre elles la que li dóna el títol, “Spanish bombs”, “Clampdown”, “The guns of Brixton” o “Train in vain”. No obstant, almenys segons el meu parer, la millor cançó de l’emblemàtic disc és “Rudie can’t fail”. El tema és una demostració més que el quartet anglès no va ser simplement una banda de punk rock, sinó que va anar molt més enllà i, sense oblidar la seva sensibilitat social i política, va ser un dels primers conjunts del Regne Unit en fer ús dels ritmes caribenys que arribaven de l’illa de Jamaica, com l’ska i el reggae, estil en què Joe Strummer i Mick Jones van composar la pista analitzada, la qual van interpretar a duo.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: CREEDENCE CLEARWATER REVIVAL



El quartet Creedence Clearwater Revival (CCR) va sorgir a Califòrnia, en un període en què a l’estat banyat per l’oceà Pacífic hi tenien lloc la contracultura hippy i el gènere del complex, avantguardista i complicat rock psicodèlic, però la banda fundada a la localitat d’el Cerrito va triomfar mitjançant un rock tradicional, senzill i accessible, més propi d’altres zones del país, concretament les de la part sud-occidental, si tenim en comte sobretot l’ús de l’anomenat swamp rock (rock pantanós) que va oferir el grup, format John Fogerty (veu i guitarra), compositor del tots els hits de la banda; Tom Fogerty (guitarra), Stu Cook (baix) i Doug Clifford (bateria).

Després d’un primer àlbum de títol homònim que va passar bastant desapercebut, encara que hi va prendre part el cover del clàssic “Susie Q”, el gran període de CCR es va iniciar amb el treball “Bayou country”, que conté l’èxit “Proud Mary”, i va continuar amb “Green river”, número u als Estats Units i amb el hit “Bad moon rising”, i “Willy and the poor Boys”, que presenta les peces “Down on the corner”, “The midnight special” i “Fortunate son”, un al•legat contra la guerra del Vietnam, unint-se d’aquesta forma el grup a la clàssica protest song de caràcter hippy.

Amb l’obra “Cosmos factory”, considerat el millor àlbum de CCR per a la crítica especialitzada i el seu segon número u a les llistes de Billboard nord-americanes, la formació californiana va arribar al seu cim de creativitat, fama i popularitat. El disc compta amb les cançons “Travelin’ band” i la sensacional “Who’ll stop the rain ?”, segons la meva opinió el millor tema mai compost per John Fogerty.

“Cosmos Factory” va representar el moment àlgid del quartet d'el Cerrito, però també va suposar el seu darrer gran èxit, doncs amb el següent treball, “Pendulum”, malgrat la presència de la formidable “Have you ever seen the rain?”, el grup va començar un vertiginós descens, molt evident amb “Mardi grass”, l’última obra del conjunt californià. Després de la marxa dels gran dels Fogerty, Tom, també va abandonar el seu germà, la qual cosa va significar l’irremissible final del grup.

THIS YEAR’S MODEL

Grup: Elvis Costello & the Attractions.

Any: 1978.

Formació: Elvis Costello (veu i guitarra), Bruce Thompson (baix), Pete Thomas (bateria) i Steve Nieve (piano i òrgan).
Àlbum d’estudi anterior: My aim is true (1977).
Àlbum d’estudi posterior: Armed forces (1979).
El millor: la trobada entre Costello i The Attractions,
El pitjor: l’intèrpret britànic potser estava aleshores una mica enfosquit pels grups punk més radicals.

Quan el rock progressiu i simfònic entrava en una certa crisi, a Anglaterra va sorgir un gènere, el pub rock, decisiu per al posterior esclat del punk rock, que es trobava als antípodes estilístics, doncs comptava amb unes característiques senzilles, accesibles i força rítmiques. El màxim representant de la nova moda en va ser Elvis Costello, que va debutar amb l’aclamat àlbum “My aim is true”, al qual va seguir “This year’s model”. Per a aquest segon treball, el cantant i guitarrista britànic va canviar el grup d’acompanyament Clover pels més endurits The Attractions, amb els quals tindria una llarga col•laboració. En l’obra, produïda per Gary Low, un altre dels protagonistes del pub rock, i considerada per vàries publicacions especialitzades un dels millors àlbums de la història de la música popular, hi ha temes com les trepidants “No action” i “Lip service”, així com la magnífica “(I don’t want to go to) Chelsea”, que compta amb aires ska, aleshores de plena moda. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: EL SOUTHERN ROCK

És veritat que des de la guerra de Secessió dels Estats Units fins a la irrupció de l’anomenat southern rock, a finals del decenni dels anys 60 del segle XX, hi va haver més de 100 anys de recorregut, però encara existien aleshores grans diferències entre el nord i el sud: mentre la part septentrional del país era rica, industrial i amb un sector terciari molt desenvolupat, la meridional es basava força en factors econòmics com l’agricultura i la ramaderia, mentre que un tema tan greu com el racisme era encara força evident, malgrat els esforços portats a terme per l’assassinat líder pro drets civils Martin Luther King i per les administracions dels presidents Dwight Eisenhower, John Kennedy i, sobretot, Lyndon Johnson.

Si bé el gran moment de la música rock al sud dels Estats Units va tenir lloc durant el primer lustre de la dècada dels 70, la música popular sempre va tenir una gran importància en la part meridional del país, si tenim en compte que el country va ser una de les grans influències del rock i que molts pioners del gènere van néixer en estats del sud, com van ser el casos de Chuck Berry (Missouri), Little Richard (Georgia), Jerry Lee Lewis (Louisiana), Buddy Holly (Texas) o la gran estrella Elvis Presley, nascut a Mississipí i establert a Tennessee.

Els prolegòmens del període àlgid del southern rock els van marcar les formacions Barefoot Jerry i la Charlie Daniels Band, sorgides a l’estat de Carolina del Nord, i la banda supervendes Creedence Clearwater Revival, malgrat que el grup liderat per John Fogerty es va fundar a l’estat de Califòrnia, lluny del sud-est dels Estats Units, bressol del gènere. No obstant, els principals conjunts del corrent van ser The Allman Brothers Band (foto) i Lynyrd Skynyrd.

The Allman Brothers Band va comptar en principi com a carismàtic líder amb Duanne Allman, un dels millors guitarristes de la història de la música rock, període en què el grup va utilitzar regularment el blues rock, sense oblidar una important influència del jazz, com ho demostraven les seves contínues improvisacions en els concerts en viu, fet ben constatat en l’emblemàtic àlbum en directe “At Fillmore East”. Després de la mort de Duanne, arran d’un accident de moto, la formació es va decantar cap el country rock de la mà de Dicky Betts, que es va fer amb les regnes de la banda.

Lynyrd Skynyrd va ser el grup que millor va mostrar l’orgull de sentir-se del sud, entrant en alguna polèmica al llarg de la seva trajectòria. La formació, que va comptar amb tres poderoses guitarres i va alternar els gèneres del blues rock, el country rock i fins i tot el hard rock, va brillar gràcies a himnes com “Free bird”, dedicat a Duanne Allman, i “Sweet hot Alabama”, el seu tema més popular, però la seva carrera es va truncar per un accident aeri en què hi van perdre la vida tres dels seus components, entre els quals el vocalista Ronnie van Zant.

El southern rock, en el qual també es van involucrar bandes com Marshall Tucker Band o els populars ZZ Top, va abraçar diferents estils, sobretot el rock’n roll, el blues rock i el country rock, sense oblidar les aproximacions al folk rock i al rock dur. El moviment va anar perdent força a partir de mitjan la dècada dels anys 70, encara que mai ha desaparegut totalment, com ho demostra la influència que han rebut els avui cèlebres Kings of Leon, una de les millors formacions de rock alternatiu de l’actual segle.