La segona part de The Kinks s’inicia segurament en el període més trist i decebedor de tota la seva trajectòria. Ja sense la presència del baixista Mick Avory i el bateria Pete Quaife, les marxes dels quals van deixar els germans Ray i Dave Davies (foto) com a únics membres originals de la banda, molt enrere van quedar cançons i àlbums tan reivindicats com, en el primer cas, “You really got me”, “Sunny afternoon”, “Waterloo sunset” o “Lola”, i, en el segon cas, “Face to face” o “Something else by the Kinks”.
Ray Davies, que aleshores transitava per un període anímic bastant complicat, va voler convertir el grup en una cosa semblant a una companyia de teatre, fet que va provocar que els concerts en viu de la banda fossin gairebé obres escèniques, en una època en què els àlbums conceptuals o òperes rock van ser constants, encara que no es va aconseguir, ni de bon tros, l’èxit de treballs anteriors com “The village green preservation society” o “Arthur (or the decline and fall of the British Empire)”, malgrat que el conjunt londinenc encara va ser capaç de gravar bones cançons, com “Celluloid heroes”, present a l’obra “Everybody’s in showbiz”, o més que acceptables elapés com “Muswell hillbillies”.
Tanmateix, La formació britànica, una vegada va fitxar per la discogràfica Arista, va saber reaccionar per assolir una nova edat d’or, encara que, tot s’ha de dir, bastant allunyada de l’època esplendorosa que va tenir lloc durant la dècada dels 60. The Kinks va ser llavors capaç d’editar aclamats àlbums com “Misfits”, amb la peça de títol homònim, segons la meva opinió una de les millors cançons de tota la seva trajectòria, i el hit “Rock’n roll fantasy”, o “State of confusion”, amb l’èxit comercial “Come dancing”.
No obstant, mitjan el decenni dels 80, la banda anglesa va entrar de nou en un sotrac, del qual aquest cop ja no en va sortir mai més, fonamentalment per les diferències entre els germans Davies, que van decidir, sense massa èxit, editar alguns discs en solitari. Malgrat tot, la seva influència no ha desaparegut mai i, per conèixer l’abast del seu llegat, cal recordar covers d’algunes de les seves cançons, com va ser el cas del “You really got me” del conjunt de heavy metal Van Halen, així com la seva petjada en bandes de la new wave, en un període de revival mod, com The Jam o The Pretenders, sense oblidar el fenomen del brit pop, de manera especial pel que fa als quartets Blur i Ocean Colour Scene.
No hay comentarios:
Publicar un comentario