HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: CANTAUTORS ÍNTIMS

Entre finals de la dècada dels 60 i començaments del decenni dels 70, una sèrie de cantautors, tant nord-americans com britànics, encara que el corrent va tenir més força als Estats Units, van triomfar mitjançant unes cançons de caràcter íntim, nostàlgic, melancòlic i confidencial.

Jackson Browne. El cantautor nord-americà va ser el compositor del tema "Take it easy", que la banda The Eagles va convertir en un enorme èxit. Més tard, va triomfar també com a intèrpret mitjançant els àlbums "The pretender" i sobretot "Running on empty", un fals directe que compta amb la fenomenal cançó que li dóna títol i "Stay", un tema aliè. Posteriorment, amb el treball "Lawyers in love", es va acostar força a la música comercial.

Carole King. Es va passar un munt d’anys, de vegades en solitari i d’altres amb Gerry Goffin, que va ser el seu company sentimental, composant temes per a altres intèrprets, com van ser els casos de “Do you love me tomorrow ?”, per a The Shirelles; “(You make me feel) a natural woman”, per a Aretha Franklin, o “You’ve got a friend”, per al seu amic James Taylor. Finalment, King, a qui Neil Sedaka va dedicar el clàssic “Oh Carol!”, va triomfar també com a cantant, sobretot gràcies a l’aclamat i històric àlbum “Tapestry”, on hi tenien lloc cançons com “I feel the earth move”, la cèlebre “It’s too late” o les tres peces anteriorment exposades.

Joni Mitchel. Cantautora canadenca nascuda a la ciutat de Toronto, a l’estat d’Ontario, es va establir posteriorment en els ambients més bohemis, hippys i intel•lectuals de la grans urbs de Nova York. Mitchel va passar fonamentalment a la història per l’emblemàtica obra “Blue”, un dels àlbums més elogiats del primer lustre de la dècada dels 70 per la premsa especialitzada, sense oblidar que va escriure el tema “Woodstock”, interpretat també per Crosby, Stills, Nash & Young i malgrat no haver participat en l’històric festival organitzat a la localitat l’any 1969, encara que el 1971 va obrir l’esdeveniment realitzat a l’illa de Wight. Els darrers anys ha triomfat més com a pintora (alguns dels seus àlbums van ser dissenyats per ella) que no pas en la faceta musical.

Carly Simon. Companya sentimental durant uns anys de James Taylor, va aconseguir una gran fama gràcies a l’àlbum “No secrets” i sobretot pels temes “It’s so vain”, molt probablement dedicat a l’actor cinematogràfic Warren Beattie, i “Mockingbird”, escrit per Taylor. Posteriorment, triomfaria mitjançant cançons per a films, concretament per a la pel•lícula “El espía que me amó”, de la sèrie de James Bond, i molt especialment per la peça principal de la filmació “Armas de mujer”, que li va valdre l’Oscar.

Cat Stevens. Cantautor britànic d’origen grec que va assolir un important èxit molt concretat entre finals dels anys 60 i inicis de la dècada dels 70, gràcies a cançons, algunes d’elles autèntics clàssics de la música popular, com “Matthew and son”, “Lady d’Arbanbille”, "Father and son” o “Wild world”, així com pels emblemàtics àlbums “Mona bone jakon” o “Tea for the tillerman”, potser la seva obra més recordada. En un període de gran popularitat, arran d’adoptar la religió musulmana i canviar el seu nom pel de Yusuf Islam, va decidir allunyar-se de la música comercial i submergir-se en una cultura més espiritual i mística.

Al Stewart. Cantautor escocès d’una trajectòria una mica inconstant i irregular, doncs la seva carrera és essencialment coneguda pel seu treball de 1976 “Year of the cat”, produït per l’enginyer de so i compositor Alan Parsons, i molt especialment pel hit d’idèntic títol, un inqüestionable clàssic de la música popular de la dècada dels 70. L’intèrpret es mantindria bastant bé amb el disc “Time passages”, també amb la col•laboració de Parsons, però aviat s’allunyaria del primer pla musical.

James Taylor (foto). Després d’uns anys caracteritzats per la inestabilitat i els problemes de tipus emocional, fins el punt d’estar una època ingressat en un centre especialitzat, James Taylor es va convertir en un dels més admirats, aplaudits i aclamats cantautors nord-americans del primer lustre dels anys 70, amb una triomfant versió del tema “You’ve got a friend”, compost per Carole King, i la gravació de l’extraordinari, influent i reivindicat àlbum “Sweet baby James”, treball en què hi destaquen la peça de títol homònim i la tràgica i melancòlica “Fire and rain”, que parla sobre el suïcidi d’una companya seva durant l’etapa d’internament.

LOSER

Intèrpret: Beck.
Any: 1993.
Gènere: rock alternatiu.
Àlbum d’estudi: Mellow gold.
El millor: un èxit inesperat.
El pitjor: penso que no és la millor cançó de “Mellow gold”.

Quan el cantant i guitarrista californià Beck Hansen va gravar el single “Loser”, el compositor de Los Angeles només havia editat dos àlbums, els quals, més enllà dels cercles alternatius, havien passat molt desapercebuts. El tema, que Beck va escriure amb el productor Carl Stephenson, va ser, inicialment, realitzat en el marc d’un segell discogràfic independent, però l’èxit que va tenir va portar a la multinacional Geffen Records a efectuar una segona edició, que va motivar que la peça arribés al número 10 de les llistes dels Estats Units. “Loser”, que més tard es va incloure en l’àlbum “Mellow gold”, el seu primer triomf en aquest format, és una cançó amb estructura de rap, amb aires psicodèlics i amb una tornada més melòdica, la qual compta amb frases en castellà.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: VAN MORRISON

Molts pocs intèrprets de la història de la música rock, potser només Neil Young pel que fa a músics que hagin protagonitzat una trajectòria de gran abast, han elaborat un carrera tan llarga, prolífica, regular i de qualitat com el nord-irlandès Van Morrison, que a més ha utilitzat un munt de gèneres per expressar-se, des del garage rock dels seus inicis fins els ritmes celtes de la seva Irlanda natal, passant per altres estils com rock, rythm & blues, soul o folk.

Durant el decenni dels 60, Van Morrison (veu) va formar la banda Them amb Billy Harrison (guitarra), Alan Henderson (baix), Patrick McAuley (bateria) i Jackie McAuley (teclats). El grup va ser una de les principals formacions de rythm & blues de l’època i va participar en l’anomenada British Invasion, encara que el conjunt de Belfast va passar a la història fonamentalment pel hit “Gloria”, reconegut himne de garage rock i versionat més o menys una dècada més tard per l’autora nord-americana Patti Smith.

Una vegada ja havia abandonat Them, Morrison va tenir un extraordinari començament com a solista, mitjançant un àlbum inicial de títol homònim, que conté “”Brown eyed girl“, potser la seva cançó més coneguda i popular; l’elogiat i aclamat “Astral weeks”, considerat per la premsa especialitzada una autèntica obra mestra i un dels treballs imprescindibles de la història del rock, i “Moondance”, amb el tema que li dóna títol com a pista més important.

En total, l’anomenat Lleó de Belfast, dotat d’una impressionant veu i amant de grans del blues, com John Lee Hooker, Sonny Boy Williamson o Howlin’ Wolf, ha gravat 46 àlbums, 34 d’estudi, sis directes i altres sis recopilatoris, encara que normalment ha estat allunyat del gran públic i els principals cercles comercials, potser amb l’excepció de la dècada dels 90, quan sis dels seus treballs es van situar entre els 10 més venuts del Regne Unit.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ELECTRIC LIGHT ORCHESTRA

Arran de la desaparició del grup mod Move, Jeff Lynne (veu, guitarra i piano), Roy Wood (veu, guitarra i baix) i Bev Bevan (bateria) van formar, juntament amb Bill Hunt (instruments de vent) i Steve Woolan (violí), l’Electric Light Orchestra (ELO), un grup caracteritzat per donar-li un altre aire al rock simfònic, en una versió més accessible, propera al pop i en què la part clàssica es trobava molts cops només en l’obertura de les peces, tal com va succeir en cançons com el cover de “Roll over Beethoven”, de Chuck Berry, o “Rockaria”, entre altres temes.

Després de l’edició del primer àlbum, “The ELO”, Wood va decidir marxar i va deixar Lynne com a indiscutible líder de la banda de Birmingham, que posteriorment va reclutar Mike de Albuquerque (baix), Richard Tandy (piano), Kelly Groucutt (baix) i multitud de músics simfònics, concretament els violinistes Wilfred Gibson i Mike Kaminski i els violoncelistes Mike Edwards, Colin Walker, Hugh McDowell i Melvyn Gale.

Seguidament a l’edició d’”ELO 2” i “On the third day”, el grup britànic va viure la seva edat d’or amb la trilogia formada pels treballs “Eldorado, a symphony”, “Face the music” i molt especialment “A new world record”. En la primera obra, hi destaquen la sensacional “Can’t get it out of my head” i “Blue boy”, en la segona ho fan “Evil woman” i “Strange magic” i en la tercera, el seu cim de fama i popularitat, l’extraordinària “Telephone line”, potser la millor cançó de la seva trajectòria; la citada “Rockaria”, la cèlebre “Livin’ thing” o la dolça “Shangri-la”.

Tanmateix, posteriorment a l’edició d’”A new world record”, es va iniciar la llarga decadència de l’ELO, la qual va començar amb “Out of the blue” i es va fer força evident amb “Discovery”, disc que, no obstant, va suposar un gran èxit comercial, sobretot pel que fa als temes “Shine a little love“, ”Last train to London” i “Don’t bring me down”. En aquesta obra es van abandonar els postulats simfònics i el grup va restar com a quartet, amb Lynne, Groucutt, Bevan i Tandy.

Finalment, després de l’experiència del disc de la banda sonora del film “Xanadu”, amb la cantant australiana Olivia Newton John, aleshores molt popular arran de protagonitzar la pel•lícula “Grease” amb John Travolta, es va aprofundir la crisi, també comercial, amb els àlbums “Time”, “Secret messages”, “Balance of power” i “Zoom”, els dos darrers quan la formació ja era una eina molt personal de Lynne.

ZENYATTA MONDATTA

Grup: The Police.
Any: 1981.
Formació: Sting, Andy Summers i Stewart Copeland.
Àlbum d’estudi anterior: Regatta de blanc.
Àlbum d’estudi posterior: Ghost in the machine.
El millor: és manté més o menys l’espirit inicial.
El pitjor: probablement, un pas enrere en consideració a les dues primeres obres del trio.

“Zenyatta Mondatta”, número u al Regne Unit i tres als Estats Units, va ser el tercer àlbum d’estudi del famós trio britànic The Police. El disc, com els dos anteriors, va seguir comptant amb importants dosis del ritme caribeny del reggae, encara que crec que el grup encapçalat per Sting va fer un pas enrere quant a qualitat, fet que es veuria agreujat posteriorment segons la meva opinió, sobretot quan la formació anglesa va gravar el sofisticat i triomfant, comercialment parlant, “Synchronicity”, el seu darrer treball d’estudi. L’obra analitzada va extreure dos singles, “Don’t stand so close to me” i “De do do do, de da da da”, peça que particularment no m’ha agradat mai, mentre que “Behind my camel” va guanyar el Grammy a millor tema instrumental. Tanmateix, penso que les millors cançons del disc són “Canary in the colmane” i “Man in a suitcase”.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: SUPERTRAMP

Hi va haver un dia que un multimilionari alemany es va encapritxar d’un grup britànic anomenat Supertramp, al qual li va produir dos àlbums, el primer de títol homònim i el segon amb el nom d’”Indelibly stamped”, però, malgrat els marcs invertits, cap dels treballs va obtenir l’èxit esperat i d’aquesta trista forma va finalitzar la primera etapa del grup anglès.

Després d’un parèntesi, els dos líders de la banda, Roger Hodgson (veu, guitarra i piano) i Rick Davies (veu, piano i òrgan), van reformar el grup amb les altes de Dougie Thompson (baix), Bob C. Benberg (bateria) i John Anthony Helliwell (saxofon), que van completar la formació clàssica del conjunt britànic, que va fer ús d’un rock progressiu i simfònic d’un caire comercial i accessible, apte per a gairebé tota classe de públics.

L’àlbum “Crime of the century” va suposar el primer gran èxit del quintet, gràcies a cançons com “School”, “Bloody well right” i sobretot la comercial “Dreamer”, encara que personalment penso que la millor peça del disc és “Hide in your shell”. Seguidament, la formació es va mantenir a l’elit mitjançant els treballs “Crisis, what crisis ?”, amb el tema “Another man’s woman”, que va ser durant molts anys la sintonia del programa de Televisió Espanyola “Informe Semanal”, i “Even in the quietest moments”, amb la bella i senzilla “Give a little bit”, “Babaji” o la llarga i èpica “Fool’s overture”.

El moment estel•lar i mainstream de Supertramp es va produir arran de l’edició de l’àlbum “Breakfast in America”, que va tenir un munt de vendes a la Gran Bretanya, els Estats Units i altres països. L’obra, que es va mantenir durant setmanes i mesos en els llocs més alts de diferents rànquings, compta amb la cançó que li dóna títol, la famosa “The logical song”, “Goodbye stranger” o “Take the long way home”, crec que el millor tema de la seva trajectòria juntament amb “Give a little bit”.

No obstant, després de l’espectacular triomf de “Breakfast in America” i la gravació de l’àlbum en directe “Paris”, el grup britànic va començar la decadència, fet que es va evidenciar amb l’edició del treball “... famous last words...”, que va tenir com a principal reclam la molt comercial i gairebé bubblegum peça “It’s raining again”. Seguidament, Hodgson va optar per marxar i Supertramp, clarament liderat per Davies, va entrar en una fase de profunda crisi.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ALTRES BANDES DE COUNTRY ROCK

Entre els protagonistes del gènere country rock durant la dècada dels 70, podríem destacar les formacions Allman Brothers Band, Marshall Tucker Band o Lynyrd Skynyrd, entre d’altres, però aquestes ja van tenir el seu apartat o capítol propi en els articles que es van dedicar al southern rock. Altres cantants i grups significatius van ser:

John Denver. Encara que nascut a l’estat de Nou Mèxic, el cantautor es va establir a Colorado i va adoptar com a nom artístic el de la seva ciutat més populosa. També poeta, Denver va triomfar amb cançons com “Take me home, country roads”, “Sunshine in my shadow” i “Anni’s song”, dedicada a la seva companya sentimental. En un període en què era més actiu en la lluita pels valors mediambientals que no pas per la faceta musical, va trobar la mort en un accident aeri.

Emmylou Harris. Nascuda a l’estat d’Alabama, en el profund sud dels Estats Units, i dotada d’una gran veu, va col•laborar abastament amb l’estrella country Gram Parsons, que també va exercir com a mentor i mestre. Ja instal•lada com a gran figura del gènere, Harris va exercir una enorme influència , va guanyar 13 premis Grammy i va tenir també col•laboracions amb intèrprets com Bob Dylan, Neil Young, John Denver i Linda Rondstadt, així com amb grups com The Band.

Kenny Rogers. Cantant, autor, productor i actor texà que va convertir-se en un dels màxims venedors musicals dels Estats Units, sobretot durant la dècada dels 70, quan quatre dels seus àlbums, “Kenny Rogers”, “Love or something like it”, “The gambler” i “Kenny”, van arribar al punt més alt de les llistes nord-americanes. Durant el decenni dels 80, va seguir amb la seva triomfant trajectòria, la qual va quedar clarament frenada a la dècada dels 90.

Linda Rondstadt. Amb arrels sorgides del folk i el country, encara que també va utilitzar els estils jazz, pop i rock, Rondstadt, que va col•laborar amb Neil Young en l’emblemàtic àlbum “Harvest”, va tenir una extraordinària dècada dels 70, període en què es va convertir en una gran estrella, va vendre un munt de discs i va obtenir una important quantitat de premis Grammy. Amb el decenni dels 80, va iniciar una clara decadència, moment en què va especialitzar-se en la música originària de Mèxic.

America. Gerry Buckley, Dewey Bunnell i Sam Peek, cantants i especialistes en variats instruments, van formar el grup de country pop America, que malgrat la seva denominació, eren tots ells nascuts a Anglaterra, encara que fills de militars dels Estats Units destinats a la Gran Bretanya. Amb unes veus molt sincronitzades, que recordaven a les dels Eagles, van triomfar gràcies a temes, en algun cas propers a l’AOR, com “A horse with no name”, “I need you” o la cèlebre “Sister golden hair”.

Flying Burrito Brothers. Després del seu fugaç pas pels Byrds, amb els quals va gravar l’influent àlbum “Sweetheart of the rodeo”, Gram Parsons (veu, guitarra, piano i òrgan), l’home que va aconseguir la fusió entre country i rock, es va endur amb ell Chris Hillman (baix i veu), membre fundador de la mítica banda californiana, i va formar el grup Flying Burrito Brothers, completat per Pete Kleinow (guitarra) i Chris Ethritge (bateria). Amb Parsons, que moriria pocs anys més tard, el conjunt nord-americà només va editar dos treballs, el reivindicat “The gilded palace of sin” i “Burrito deluxe”.

Manassas. Després de formar part de Buffalo Springfield, de juntar-se amb David Crosby, Graham Nash i Neil Young i de llançar-se en solitari, Stephen Stills (veu, guitarra, piano i òrgan) va formar la banda Manassas amb l’exByrd Chris Hillman (veu i guitarra) i Al Perkins (guitarra i veu), tots dos anteriors membres de Flying Burrito Brothers; Calvin Samuel (baix) i Dallas Taylor (bateria), que havien estat músics d’estudi i d’acompanyament de Crosby, Stills, Nash & Young, a més de Paul Harris (piano i òrgan) i Joe Lata (percussió i veu). El grup, que va usar els gèneres country, folk, blues, rock i fins i tot ritmes llatins, només va gravar dos àlbums.

Poco (foto). Dos exintegrants de Buffalo Springfield, Richie Furay (veu i guitarra) i Jim Messina (guitarra), van fundar aquest grup de country rock amb Rusty Young (guitarra), el futur Eagle Randy Meisner (baix) i George Grantham (bateria). Amb el pas del temps, la banda californiana aniria a poc a poc abandonant les parts més puristes del country i s’aniria apropant a postulats pop i fins i tot AOR, fet evidenciat en el seu hit “Rose of Cimarron”, present en el treball d’idèntic títol. Més tard, un altre music que s’uniria als llegendaris The Eagles, Timothy B. Schmit (baix i veu), s’incorporaria a la formació.

PASCAL COMELADE

Lloc de naixement: Montpeller (Llangüedoc).

Dècades: 70, 80, 90, 00 i 10.

Gèneres: cantautor, avantguarda i música experimental.
El millor: la singularitat.
El pitjor: difícil de seguir.

Nascut a la ciutat de Montpeller, al Llangüedoc, es va instal•lar durant la seva joventut a Barcelona, on va tenir l’oportunitat de conèixer cantautors com Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Quico Pi de la Serra, Jaume Sisa o Ovidi Montllor, amb alguns dels quals ha col•laborat, com ho ha fet també amb l’intèrpret francès Gerard Jacquet o la cantant indie anglesa PJ Harvey. Músic minimalista, experimental i avantguardista, ha realitzat a la seva manera versions de clàssics del rock o de peces tradicionals catalanes. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: THE EAGLES

Arran que Gram Parsons fusionés, a finals de la dècada dels 60, els gèneres country i rock, una multitud d’intèrprets i grups es van apuntar a la nova moda, la qual, amb el pas del temps, s’acostaria de manera clara al pop i fins i tot al controvertit AOR. La banda més triomfant del corrent en va ser, sense cap mena de dubte, el conjunt californià The Eagles.

La formació inicial va estar composta per Don Henley (veu i bateria) i Glenn Frey (veu i guitarra), únics membres permanents de la banda, a més de Bernie Leadon (guitarra i banjo) i Randy Meisner (baix). El quartet va debutar amb un àlbum de títol homònim, en què hi destaca clarament “Take it easy”, una cançó composta pel cantautor Jackson Browne i que la història ha deixat com un dels grans clàssics del grup.

Seguidament, la banda californiana va editar el discs “Desperado”, en què hi prenen part la peça que li dóna títol, “Doolin - Dalton” o “Tequila sunrise”; “On the border” i “One of these nights”, amb el tema de títol homònim, crec que una de les seves millors cançons, com a principal reclam del treball, després del qual va abandonar Leadon, contrariat per la deriva pop a la qual s’estava dirigint el grup.

Arran de la marxa de Leadon, van entrar a la formació dos nous integrants, els guitarristes Don Felder i Joe Walsh, els quals van debutar amb l’emblemàtica obra ”Hotel California”, un dels treballs discogràfics més venuts en la història dels Estats Units i el disc més significatiu del grup californià, que poc abans també havia igualment arrasat amb el disc d’èxits “Their greatest hits”, un dels àlbums recopilatoris més venuts de la música popular de tots el temps. A “Hotel California” són significatives la cançó d’idèntic títol, un autèntic clàssic de la música rock, i “New kid in town”, dolça peça que evidenciava el clar acostament de l'associació al gènere pop.

Tanmateix, malgrat l’enorme triomf aconseguit amb “Hotel California”, l’època clàssica de The Eagles només comptaria amb un altre àlbum, “The long run”, sense Felder i amb la inclusió de Timothy B. Schmit (veu i baix), excomponent del grup Poco. La banda va decidir posar punt i final a la seva trajectòria, encara que tornaria més tard amb Henley, Frey, Walsh i Schmit, quartet que gravaria “Long road out of Eden”.