Hi va haver un dia que un multimilionari alemany es va encapritxar d’un grup britànic anomenat Supertramp, al qual li va produir dos àlbums, el primer de títol homònim i el segon amb el nom d’”Indelibly stamped”, però, malgrat els marcs invertits, cap dels treballs va obtenir l’èxit esperat i d’aquesta trista forma va finalitzar la primera etapa del grup anglès.
Després d’un parèntesi, els dos líders de la banda, Roger Hodgson (veu, guitarra i piano) i Rick Davies (veu, piano i òrgan), van reformar el grup amb les altes de Dougie Thompson (baix), Bob C. Benberg (bateria) i John Anthony Helliwell (saxofon), que van completar la formació clàssica del conjunt britànic, que va fer ús d’un rock progressiu i simfònic d’un caire comercial i accessible, apte per a gairebé tota classe de públics.
L’àlbum “Crime of the century” va suposar el primer gran èxit del quintet, gràcies a cançons com “School”, “Bloody well right” i sobretot la comercial “Dreamer”, encara que personalment penso que la millor peça del disc és “Hide in your shell”. Seguidament, la formació es va mantenir a l’elit mitjançant els treballs “Crisis, what crisis ?”, amb el tema “Another man’s woman”, que va ser durant molts anys la sintonia del programa de Televisió Espanyola “Informe Semanal”, i “Even in the quietest moments”, amb la bella i senzilla “Give a little bit”, “Babaji” o la llarga i èpica “Fool’s overture”.
El moment estel•lar i mainstream de Supertramp es va produir arran de l’edició de l’àlbum “Breakfast in America”, que va tenir un munt de vendes a la Gran Bretanya, els Estats Units i altres països. L’obra, que es va mantenir durant setmanes i mesos en els llocs més alts de diferents rànquings, compta amb la cançó que li dóna títol, la famosa “The logical song”, “Goodbye stranger” o “Take the long way home”, crec que el millor tema de la seva trajectòria juntament amb “Give a little bit”.
No obstant, després de l’espectacular triomf de “Breakfast in America” i la gravació de l’àlbum en directe “Paris”, el grup britànic va començar la decadència, fet que es va evidenciar amb l’edició del treball “... famous last words...”, que va tenir com a principal reclam la molt comercial i gairebé bubblegum peça “It’s raining again”. Seguidament, Hodgson va optar per marxar i Supertramp, clarament liderat per Davies, va entrar en una fase de profunda crisi.
No hay comentarios:
Publicar un comentario