HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ELECTRIC LIGHT ORCHESTRA

Arran de la desaparició del grup mod Move, Jeff Lynne (veu, guitarra i piano), Roy Wood (veu, guitarra i baix) i Bev Bevan (bateria) van formar, juntament amb Bill Hunt (instruments de vent) i Steve Woolan (violí), l’Electric Light Orchestra (ELO), un grup caracteritzat per donar-li un altre aire al rock simfònic, en una versió més accessible, propera al pop i en què la part clàssica es trobava molts cops només en l’obertura de les peces, tal com va succeir en cançons com el cover de “Roll over Beethoven”, de Chuck Berry, o “Rockaria”, entre altres temes.

Després de l’edició del primer àlbum, “The ELO”, Wood va decidir marxar i va deixar Lynne com a indiscutible líder de la banda de Birmingham, que posteriorment va reclutar Mike de Albuquerque (baix), Richard Tandy (piano), Kelly Groucutt (baix) i multitud de músics simfònics, concretament els violinistes Wilfred Gibson i Mike Kaminski i els violoncelistes Mike Edwards, Colin Walker, Hugh McDowell i Melvyn Gale.

Seguidament a l’edició d’”ELO 2” i “On the third day”, el grup britànic va viure la seva edat d’or amb la trilogia formada pels treballs “Eldorado, a symphony”, “Face the music” i molt especialment “A new world record”. En la primera obra, hi destaquen la sensacional “Can’t get it out of my head” i “Blue boy”, en la segona ho fan “Evil woman” i “Strange magic” i en la tercera, el seu cim de fama i popularitat, l’extraordinària “Telephone line”, potser la millor cançó de la seva trajectòria; la citada “Rockaria”, la cèlebre “Livin’ thing” o la dolça “Shangri-la”.

Tanmateix, posteriorment a l’edició d’”A new world record”, es va iniciar la llarga decadència de l’ELO, la qual va començar amb “Out of the blue” i es va fer força evident amb “Discovery”, disc que, no obstant, va suposar un gran èxit comercial, sobretot pel que fa als temes “Shine a little love“, ”Last train to London” i “Don’t bring me down”. En aquesta obra es van abandonar els postulats simfònics i el grup va restar com a quartet, amb Lynne, Groucutt, Bevan i Tandy.

Finalment, després de l’experiència del disc de la banda sonora del film “Xanadu”, amb la cantant australiana Olivia Newton John, aleshores molt popular arran de protagonitzar la pel•lícula “Grease” amb John Travolta, es va aprofundir la crisi, també comercial, amb els àlbums “Time”, “Secret messages”, “Balance of power” i “Zoom”, els dos darrers quan la formació ja era una eina molt personal de Lynne.