HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: SLY & THE FAMILY STONE

De l’època més combativa del rock afroamericà, va destacar fermament la banda Sly & the Family Stone, conjunt fundat a la llavors ciutat hippy de San Francisco i que va ser també un dels primer grups multiracials de la història de la música popular, doncs en la formació es van integrar igualment components de raça blanca.

Els germans Sly Stone (veu i diferents instruments) i Freddie Stone (veu i guitarra) van ajuntar els seus respectius grups, Sly & the Stoners i The Stone Souls respectivament, per formar una nova banda, en la qual van entrar Larry Graham (baix), Gregg Errico (bateria), Cynthia Robinson (trompeta), Jerry Martini (saxofon) i, més tard, Rose Stone (veu i teclats), germana dels dos líders.

La formació, que va rebre una important influència de mites com James Brown o Jimi Hendrix, va usar en el seu repertori multitud de gèneres, com rythm & blues, soul, funk, pop, rock i psicodèlia; va caracteritzar-se per les seves lletres de lluita social i política, en el marc del black power; va actuar a l’històric festival de Woodstock, en un moment en què encara no es trobava en el seu període àlgid, i la seva música va ser fonamental per a l’aparició d’estils com el hip hop.

Després d’editar dos àlbums cabdals de l’era daurada de la música funk, “Stand !” i “There’s a riot goin’ on”, el grup va entrar en una profunda crisi, sobretot per la greu addicció a les drogues dels seus components, que van decidir dissoldre l’associació. Posteriorment, Sly, que també va exercir de productor, va continuar en solitari, malgrat ser arrestat per possessió d’estupefaents.

RIDE

Lloc de fundació: Oxford (Anglaterra).

Formació: Mark Gardener (veu i guitarra), Andy Bell (veu, guitarra, piano i harmònica), Steve Queralt (baix) i Laurence Colbert (bateria).

Dècada estel•lar: 90.
Gèneres: rock alternatiu, nova psicodèlia i shoegazing.
Principal àlbum: Nowhere (1990).
Altres àlbums d’estudi: Going blank again (1992), Carnival of light (1994), Tarantula (1996) i Weather diaries (2017).
El millor: una de les grans bandes indies britàniques dels 90.
El pitjor: la inestabilitat.

Força influenciats pels irlandesos My Bloody Valentine i, per tant, un dels grups cabdals de la moda shoegazing, el quartet Ride està considerat un dels principals grups del rock independent britànic del decenni dels 90. El seu àlbum de debut, “Nowhere”, va ser aclamat per la crítica especialitzada, que l’ha deixat com una de les grans obres de l’última dècada del segle XX. No obstant, Ride ha estat sempre un grup inestable i ha tingut ja dues separacions, en una de les quals Andy Bell va aprofitar per convertir-se en baixista d’Oasis. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: GEORGE CLINTON

Admirador de mites com James Brown, Jimi Hendrix o Sly Stone, George Clinton, que havia estat el frontman del grup Parliaments, es va convertir durant la dècada dels 70 en un dels màxims exponents de l’era daurada de la música funk, època en què va crear dues bandes decisives del gènere: Funkadelic i Parliament.

D’una banda, Funkadelic va ser una formació que, amb la inclusió de la psicodèlia al seu repertori, va alternar els estils rythm & blues, soul i funk. Influït per Jimi Hendrix i Sly Stone, el conjunt nord-americà va confeccionar unes lletres combatives, de caràcter polític i social, en el marc del corrent de lluita del black power.

D’altra banda, l’associació Parliament va constituir una macrobanda d’uns 50 músics que va estar força influenciada pel llegendari James Brown, el rythm & blues de Chicago i la música soul pop de la discogràfica Tamla Motown, el segell fundat a Detroit per Berry Gordy.

A començaments dels anys 80, Clinton va decidir dissoldre les dues formacions i es va llençar en solitari, període en què van destacar els àlbums “Computer games” i “Urban danceflour guerrillas”. Les seves composicions de protesta urbana han estat una indubtable influència per a les diferents bandes de hip hop, amb Public Enemy al capdavant. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: EL FUNK

No he estat mai un seguidor i amant de la música funk, però es tracta d’un gènere que respecto profundament, entre d’altres coses, perquè el que feia llavors la població afroamericana dels Estats Units em sembla elogiable, en una època presidida per la recerca i la reivindicació dels drets civils, amb el mític Martin Luther King al capdavant, i l’adveniment del Black Power, quan atletes negres nord-americans, al pujar al podi dels Jocs Olímpics de Mèxic, van alçar el puny enfundat en un guant fosc en senyal de protesta.

Pel que respecta estrictament a la temàtica musical, cal explicar que el blues, durant les dècades dels 50 i 60, va evolucionar cap al rythm & blues; més tard, en el segon lustre del decenni dels 60, cap el soul i posteriorment, entre finals d’aquella dècada i l’inici dels anys 70, cap el funk, que, per la seva part, va ser clau per a l’aparició dels gèneres de la disco music, el rap i el hip hop. En resum, l’estil va ser un esglaó més en la progressió rítmica i ballable de la música negra.

Altres característiques de la música funk, que va tenir el seu auge en la quasi totalitat de la dècada dels anys 70, van ser la importància del baix elèctric i els instruments de percussió i vent, així com, en alguns casos, les característiques combatives i de protesta de la lírica, especialment pel que fa a la reivindicació dels drets per a la població afroamericana.

Entre els solistes i les bandes funk més representatives, d’una banda hi van haver veterans del blues, rythm & blues i soul com James Brown, potser el músic negre més influent de la història; Marvin Gaye, un dels primers compositors afroamericans en realitzar discs basats en la protest song; Stevie Wonder, que va assolir llavors plena maduresa després de triomfar com a artista adolescent, o el conjunt The Temptations, que va editar aleshores l’èxit “Papa was a rolling stone”.

D’altra banda cal significar George Clinton, potser el compositor més reivindicat del gènere i creador de les associacions Funkadelic i Parliament; Curtis Mayfield (foto), exlíder del grup The Impressions i màxim protagonista de la moda del blaxploitation; Isaak Hayes, compositor de la banda sonora de la pel•lícula “Shaft”; Sly & the Family Stone, segurament la formació que més va caracteritzar-se per la lluita social i el black power, encara que igualment disposava de músics blancs; Earth, Wind & Fire, amb continuats hits com “September”; Kool & the Gang, que triomfaria també mitjançant la música disco col•laborant en el film “Saturday night fever”; Tavares i moltes altres bandes.

Si bé és veritat, com ja s’ha indicat, que la gran època del gènere funk va ser el decenni dels 70, l’estil ha continuat vigent al llarg del temps, tal com ho demostren els treballs de grans estrelles com Michael Jackson o Prince, tenint en compte també el seu impacte en la música de la població blanca, de manera molt significativa en el grup californià Red Hot Chili Peppers.

SO LONG MARIANNE

Intèrpret: Leonard Cohen.

Any: 1966.

Gènere: folk.
Àlbum d’estudi: Songs of Leonard Cohen.
El millor: una de les cançons més belles de la música popular.
El pitjor: enfosquida per “Suzanne”.

Quan el poeta, narrador, cantant, compositor i músic canadenc Leonard Cohen va editar el seu primer àlbum, “Songs of Leonard Cohen”, era un home veterà, que ja havia superat la trentena i que portava força temps exercint d’escriptor d’èxit. En el referit treball hi destaquen fonamentalment dues cançons, la cèlebre i popular “Suzanne” i “So log Marianne”, bella i poètica peça que sempre ha estat una mica a l’ombra de la primera. Es comenta que el tema està dedicat a Marianne Jensen, dona noruega que Cohen va conèixer en una illa grega, de qui es va enamorar i amb qui va viatjar posteriorment a Oslo, abans que tots dos mantinguessin una relació sentimental que va transcórrer a les ciutats de Nova York i Mont-real, ciutat natal del trobador. “So long Marianne” ha estat versionada pel compositor gal•lès John Cale, la cantautora novaiorquesa Suzanne Vega, el músic indie de Los Angeles Beck Hansen o la cantant madrilenya Russian Red. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ALTRES SOLISTES i BANDES PUNK



John Cale (foto). Integrant de la mítica banda experimental The Velvet Underground (VU), de la qual en va ser el líder juntament amb Lou Reed, el gal•lès John Cale va abandonar el grup després del segon àlbum de la formació, l’avantguardista i revolucionari “White light, white heat”, per discrepàncies amb el compositor de Brooklyn. Com a solista va continuar una tendència similar a la que va portar a terme amb VU, encara que va fer un parèntesi amb el més sofisticat i asserenat treball “Paris 1919”, un dels discs més elogiats de la dècada dels 70. A finals del decenni va gravar al CBGB el disc “Sabotage / live” i, bastants anys més tard i arran de la mort del pintor pop Andy Warhol, productor de l’obra inicial de VU, es va reunir amb Reed per dedicar-li “Songs from Drella”.

Nina Hagen. Nascuda a l’Alemanya comunista, va editar dos discs en alemany i es va traslladar més tard a Califòrnia, on va utilitzar la llengua anglesa en els seus treballs i va tenir una etapa força popular durant la dècada dels 80, curiosament quan el punk rock havia perdut transcendència, en una etapa en què va caracteritzar-se per l’extravagància, els actes polèmics i la temàtica religiosa, extraterrestre i animalista. Posteriorment, va perdre força fins el punt de desaparèixer totalment del primer pla musical.

The Buzzcoks. Banda formada per Pete Shelley (veu i guitarra), Steve Diggle (guitarra), Steve Garvay (baix) i John Maher (bateria). El quartet va triomfar amb el seu primer àlbum, “Another music in different kitchen”; va ser un dels primers conjunts de l’escena Manchester, en la qual més tard hi formarien part Joy Division, New Order o Happy Mondays, i, arran de la crisi del punk, va obrir-se camí en altres gèneres. Més tard, el grup va anar perdent força, sobretot quan un component posterior, Howard Devoto (veu), va fundar Magazine, una de les principals formacions que van marcar la New Wave.

The Damned. Grup integrat per Dave Vanian (veu), Brian James (guitarra), Captain Sensible (baix) i Rat Scabies (bateria). Va ser la primera banda punk britànica en gravar un disc, concretament el single “New Rose”, que més tard es va incloure en l’àlbum “Damned, Damned, Damned”, encara que després el quartet es va veure eclipsat per formacions com The Sex Pistols i The Clash. Amb la decadència de la moda punk, Damned es va introduir en el rock sinistre i va iniciar una època molt inestable, fins el punt que Dave Vanian en va acabar sent l’únic membre fix.

Dead Boys. Conjunt fundat per Stiv Bators (veu), Cheetah Chrome (guitarra), James Zero (guitarra), Jeff Magnum (baix) i Johnny Blitz (bateria). Després d’abandonar Ohio, el quintet es va traslladar a Nova York, on va ser una de les bandes assídues del local CBGB, mentre que, juntament amb Ramones, va ser la formació punk nord-americana que va seguir més clarament les característiques del gènere al Regne Unit. Durant el decenni dels 80, els Dead Boys van iniciar una clara inestabilitat.

Dead Kennedys. Grup integrat per Jello Biafra (veu), indiscutible líder de la formació; East Bay Ray (guitarra), 6025 (guitarra), Klaus Flouride (baix i veu) i Ted (bateria). La banda, fundada a San Francisco, va utilitzar els gèneres punk rock, garage rock i hardcore, sent en aquest últim estil pionera, mentre va usar l’humor, la sàtira i el sarcasme en les seves lletres, factors en què va rebre la influència de Frank Zappa i The Sex Pistols. Conjunt molt polititzat, va anar degenerant amb el pas del temps.

The Stranglers. Grup format per Hugh Cornwell (veu i guitarra) i Jean – Jacques Burnel (veu i baix), líders de la banda, a qui es van unir Jet Black (bateria) i Dave Greenfield (teclats). El conjunt anglès, en plena època punk, va triomfar mitjançant l’emblemàtic àlbum “No more heroes” i, molt especialment, amb el senzill d’idèntic títol. Posteriorment, Stranglers es va unir en el corrent de la New Wave, període en què van obtenir l’èxit gràcies al tema “Always the sun”, que es va incloure en el treball "Dreamtime".

Richard Hell & the Voidoits. Un dels pioners del punk novaiorquès, el cantant i baixista Richard Hell, que va formar part de les bandes The Neon Boys, The Heartbreackers i els emblemàtics Television, va fundar The Voidoits amb Robert Quine (guitarra i veu), Ivan Julian (guitarra i veu) i Marc Bell (bateria). El grup només va editar dos àlbums, encara que l’inicial, “Blank generation”, ha estat abastament reivindicat al llarg del temps i es tracta d’una de les obres cabdals del punk nord-americà. Fan de la llegendària formació The Rolling Stones, Hell es va veure molt influenciat per The Velvet Underground i The Stooges, va fer ús també del garage rock, va ser un dels músics referencials del CBGB i, com Patti Smith, va exercir l’art de la poesia.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: EL CBGB

Molts han estat els locals emblemàtics de la música popular i es podria parlar, per exemple, de l’Apollo, a la zona del Harlem de Nova York; el Café Wha ?, al barri de Greenwich Village, també a la gran Poma; el Whisky a Go Go, a los Angeles, o l’UFO, al Londres psicodèlic, però potser cap va tenir tanta ressonància com el ja desaparegut CBGB.

El local CBGB, com així ho indicaven les sigles de l’establiment, en un principi va ser instal•lat per oferir concerts de country, blues i bluegrass, però, mitjan la dècada dels 70, l’espai, ubicat al districte novaiorquès de Manhattan, va oferir un radical tomb pel que fa a la seva oferta musical.

S’explica que Tom Verlaine, cantant, guitarrista i líder del grup Television, es va convertir en assidu del CBGB i va ser capaç de convèncer l’empresari del local, Hilly Kristal, per canviar la tendència artística de la sala, que finalment es va convertir en el principal feu tant del punk com de la posterior New Wave que van tenir la seva seu a la ciutat de Nova York.

D’aquesta forma, van actuar a l’emblemàtic espai de Manhattan solistes com John Cale, exintegrant de la llegendària banda The Velvet Underground, o Patti Smith, així com bandes com Blondie, Ramones, Talking Heads, els citats Television o The Voidoits. Igualment, van tocar formacions pertanyents al punk britànic, com The Damned; conjunts que van protagonitzar anys més tard un revival punk, com Good Charlotte o Green Day, i fins i tot grups que no formaven part del gènere, com The Police, que hi va fer el seu debut als Estats Units, o U2.

Tanmateix, l’associació veïnal de l’immoble on es trobava ubicat el local va denunciar el CBGB per morositat i, malgrat una lluita popular per salvar la sala, no es poder evitar el seu tancament, que va tenir lloc l’any 2006 després d’una actuació de Patti Smith.

YOU’RE LIVING ALL OVER ME

Grup: Dinosaur Jr.

Any: 1987.

Formació: J Masclis (veu i guitarra), Lou Barlow (baix) i Murph (bateria).
Àlbum d’estudi anterior: Dinosaur (1985).
Àlbum d’estudi posterior: Bug (1988).
El millor: “Raisans”.
El pitjor: en aquells temps el rock alternatiu era molt minoritari.

“You’re living over me” va ser el segon àlbum d’estudi del grup indie nord-americà Dinosaur Jr. i el primer treball del trio, fundat a la localitat d’Amherst, a l’estat de Massachusets, que va aconseguir una important resposta del públic alternatiu, en aquella època, la segona meitat de la dècada dels 80, encara un sector molt minoritari i força imperceptible per al consum de masses. El disc, que barreja diferents gèneres com el punk, el rock dur, el hardcore o el noise rock, sense oblidar els passatges melòdics, recorda les gravacions que en aquell mateix període editava el quartet novaiorquès Sonic Youth, res estrany si tenim en compte que un dels seus líders i guitarristes, Lee Ranaldo, hi va col•laborar. La banda encapçalada pel cantant, guitarrista i compositor J Masclis seguiria la tendència positiva amb “Bug”, el següent àlbum de la formació, que aviat perdria el baixista Lou Barlow, fundador de Sebadoh. Les cançons més representatives del treball són “Sladgefeast”, “On a jar” i les dues millors: “Little fury things“ i la magnífica “Raisans”.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: RAMONES

Ja s’ha indicat que hi van haver importants diferències entre el punk britànic, de característiques polèmiques, combatives i salvatges, i el nord-americà, més complex, intel•lectualitzat i experimental, però el grup novaiorquès Ramones en va ser una clara excepció, doncs el seu estil, de caire senzill, accessible, directe i primitiu, de simples acords i amb escassa durada de les seves cançons, estava molt més a prop d’aquell que es realitzava a Anglaterra que no pas a la gran urbs dels Estats Units.

Els components originals i clàssics, tots ells ja desapareguts, del grup fundat al districte novaiorquès de Queens, van ser Joey Ramone (veu), Johnny Ramone (guitarra), Dee Dee Ramone (baix) i Tommy Ramone (bateria), malgrat que no eren germans i que cap portava aquest cognom. Posteriorment, formarien també part de la banda Marky Ramone (bateria), CJ Ramone (baix), Richie Ramone (bateria) i l’exintegrant de Blondie Clem Burke (bateria).

L’etapa estel·lar del quartet novaiorquès va estar presidida pels seus quatre primers àlbums, de manera molt especial per l’inicial de títol homònim, el seu treball més emblemàtic i amb una portada icònica, en què hi destaquen les cançons “Blitzkrieg bop”, un autèntic clàssic de la música rock; “Beat on the brat”, amb una tornada inoblidable; “Judy is a punk” i la fantàstica “I wanna be your boyfriend”, signada per tots els integrants de la banda, però una idea bastant personal del bateria Tommy.

Posteriorment, el conjunt de Queens, que va tenir més èxit a la Gran Bretanya, on va realitzar vàries gires, que no pas als Estats Units, va editar “Leave home”, amb la peça “Sheena is a punk rocker”; “Rocket to Russia”, que conté “Do you wanna dance ?”, i “Road to ruin”, que compta amb “I wanna be sedated” i “Needdles and pins”, una esplèndida versió del tema beat del grup de Liverpool The Searchers.

Seguidament, el quartet va entrar en certa decadència, que es va fer més evident i profunda amb el pas dels anys. No obstant, es poden remarcar treballs com “End of the century”, amb el reclam d’un altre dels seus clàssics, “Do you remember rock’n roll radio ?“; “Animal boy”, amb l’extraordinari tema “My brain is hanging upside down (Bonzo goes to Bitburg)”; “Acid eaters”, un àlbum de covers de clàssics del rock de la dècada dels 60, en què cal significar “Substitute” (The Who), “Out of time” (The Rolling Stones), “Somebody to love” (Jefferson Airplane), "When i was young” (The Animals) o “My back pages” (Bob Dylan), i finalment el seu comiat “Adiós amigos”. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: TALKING HEADS

El polifacètic David Byrne, cantant, guitarra rítmica i principal compositor del grup; Jerry Harrison, guitarra solista i excomponent de la formació The Modern Lovers; a més de la baixista Tina Weymouth i el bateria Chris Frantz, aleshores parella sentimental, van fundar el quartet Talking Heads, una de les principals bandes dels moviments del punk i la New Wave de la ciutat de Nova York.

Talking Heads va ser segurament el grup que de manera més clara va representar algunes de les característiques del punk novaiorquès, és a dir, certa intel•lectualitat, un estil força complex, actitud pròxima a l’art rock, que tant va utilitzar una altra banda de la Gran Poma com va ser el cas de The Velvet Underground, una important influència; l’experimentació o, amb el pas dels anys, la utilització d’un tipus de música d’arrel tradicional d’altres regions, com de l’Amèrica Llatina, particularment el Brasil i Cuba, o d’Àfrica.

L’etapa clàssica del quartet nord-americà, assidu del local CBGB, va tenir lloc mitjançant els àlbums “Talking Heads: 77”, un treball molt reivindicat, en què hi destaca la cançó “Psycho killer”, una de les seves peces més comercials i força adient per a l’estil histriònic de Byrne; “More songs of buildings and food”, amb els tema “The big country”; “Fear the music”, que conté “I zimbra”, “Life during wartime”, “Air” i la bella “Heaven”, probablement la seva millor cançó, i l’experimental “Remain in light”, que, això si, compta amb “Once in a lifetime”, un dels seus temes més populars i accessibles, a més de “Crosseyed and painless”.

Seguidament, per tancar la seva primera etapa, la formació va editar un doble àlbum en viu amb el curiós nom de “The name of this band is Talking Heads”, on hi prenien part peces com “A clean break (let’s work)”, “Psycho killer”, “The big country”, “Air” o “Heaven”, i ràpidament es va iniciar una clara decadència, marcada per àlbums que no van comptar amb el beneplàcit de la crítica, que havia elogiat de forma unànime les seves primeres quatre obres.

Tanmateix, el grup va mantenir-se unit durant la totalitat de la dècada dels 80, després de la qual va arribar la separació, moment en què Byrne va iniciar la carrera de solista, molt influïda per la world music, treballant igualment en el cine i la literatura, mentre que Weymouth i Frantz van fundar la banda Tom Tom Club. 

SERGIO Y ESTÍBALIZ

Lloc de fundació: Bilbao (Euskadi).

Formació: Sergio Blanco (veu i guitarra) i Estíbaliz Uranga (veu).

Dècades: 70, 80 i 90.
Gèneres: folk, pop i cançó melòdica.
Principal àlbum: Tú volverás (1975).
Grups que origina: El Consorcio.
El millor: una brillant etapa mitjan els 70.
El pitjor: deixar Mocedades en un bon període del grup.

Membres de la formació Mocedades, Sergio Blanco i Estíbaliz Uranga, una de les tres germanes del grup, van abandonar el conjunt basc poc abans que aquest representés Espanya en el popular festival d’Eurovisió, en què va aconseguir el segon lloc amb la bella “Eres tú”. Tanmateix, el duo va tenir l’ocasió d’assistir pocs anys més tard al certamen, en què va obtenir una posició menys brillant amb “Tú volverás”. Després d’anys de davallada popular, Sergio i Estíbaliz van formar El Consorcio amb components de Mocedades. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: BLONDIE

La cantant Deborah Harry, icona de la banda, i el guitarrista Chris Stein, que ja havien coincidit anteriorment en una altra experiència musical, van fundar Blondie, un dels principals grups del punk i la New Wave de Nova York i també la part més comercial d’aquests moviments a la gran urbs nord-americana, sense que en aquest cas la paraula pugui ser interpretada com un fet pejoratiu. La formació inicial la van completar el baixista Gary Valentine, el bateria Clement Burke i el pianista i organista James Destri, que va compartir la responsabilitat compositiva amb els dos líders.

Després de debutar amb un àlbum de títol homònim, Valentine va abandonar el grup i va ser substituït pel guitarrista i baixista Frank Infante, que va realitzar el seu debut amb el treball “Plastic letters”, en el qual hi destaca el tema “Denis” i que va suposar el precedent de la seva gran obra, “Parallel lines”, un dels millors discs de la dècada dels 70. En l’àlbum, en què hi ha va fer la seva entrada a la banda el baixista Nigel Harrison, compta amb cançons com la fantàstica i trepidant “Hanging on the telephone”, el cover d’una peça poc coneguda; “One way or another”, “Picture this”, “Fade away and radiate”, “Sunday girl” o el hit disco “Heart of glass”.

El sextet va prosseguir bastant bé l’èxit i l’impacte que va suposar “Parallel lines” - que va comptar amb majors vendes a la Gran Bretanya i Austràlia que no pas als Estats Units, on aleshores el moviment punk no va tenir un gran seguiment ni tampoc una important repercussion - amb l’àlbum “Eat to the beat”, on cal significar el tema “Atomic”; el triomfant single “Call me”, la peça més coneguda del grup, juntament amb “Heart of glass”, i “Autoamerican”, amb la cançó d’aires reggae “The tide is high”, però amb el treball “The hunter” va arribar la crisi i la posterior dissolució.

Després de la separació, Harry, dotada d’una brillant i enèrgica veu, i que ha exercit també com a actriu cinematogràfica, per exemple a les ordres de la directora catalana Isabel Coixet, va iniciar una irregular i inconstant carrera en solitari, fins que, acompanyada d’Stein, Burke i Destri, va reunificar Blondie, que va reaparèixer amb el disc “No exit”, el qual va extreure com a senzill “Maria”, que s’ha convertit en un dels indiscutibles clàssics d’una formació que continua vigent i activa durant els nostres dies.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: TELEVISION

El llegendari i ja desaparegut local CBGB, que es trobava ubicat al districte novaiorquès de Manhattan, va tenir uns inicis especialitzats en els gèneres country, bluegrass i blues, com les inicials de l’establiment així ho indicaven, però s’explica que una vegada un jove anomenat Tom Verlaine va aconseguir convèncer l’amo de la sala, Hilly Kristal, perquè canviés el seu estil musical, que finalment es va convertir en el centre neuràlgic del punk de la Gran Poma.

Verlaine (veu, guitarra i teclats) va integrar la formació clàssica de Television amb Richard Lloyd (guitarra), Fred Smith (baix) i Billy Ficca (bateria). La banda, caracteritzada per la força i la sincronització de les guitarres de Tom i Lloyd, que de vegades fins i tot semblaven entaular una competició entre elles, va constituir, juntament amb un altre quartet, Talking Heads, la part més complexa i intel•lectualitzada del punk realitzat a Nova York, en un estil en què el gènere, de certa manera, es va fusionar amb la menys combativa New Wave.

El primer àlbum gravat pel grup novaiorquès va ser “Marquee moon”, un dels millors debuts del rock i un dels grans treballs de la història de la música popular. En el disc, en què totes les cançons tenen alguna cosa important a destacar, cal significar sobretot les pistes “Venus”, “Elevation”, “Prove it” i molt especialment “Guiding light” i la peça de títol homònim, un sensacional tema de més de 10 minuts de durada i amb un llarguíssim sol instrumental, dues peculiaritats, evidentment, molt poc corrents pel que fa al punk tradicional.

Tanmateix, Television, conjunt de gran influència i abastament reivindicat, no va poder mai igualar la seva obra mestra, encara que el seu segon àlbum, “Adventures”, també el darrer de la seva etapa clàssica, està considerat un disc notable, amb bones cançons com “Ain’t that nothin’” o “The dream’s dream”, però era realment complicat confeccionar un altre treball de la qualitat de “Marquee moon”. Seguidament, la formació es va dissoldre, encara que alguns anys més tard es va reunir per facturar un àlbum de títol homònim.

DR. FEELGOOD

Lloc de fundació: Carvey Island (Anglaterra).
Formació inicial: Lee Brilleaux (veu), Wilco Johnson (guitarra), John B. Sparks (baix) i John Martin (bateria).
Dècades: 70, 80, 90, 00 i 10.
Gèneres: pub rock, rock i rythm & blues.
Principals àlbums: Down by the getty (1975), Malpractice (1975) i Stupidity (1976).
El millor: l’autenticitat.
El pitjor: escassa repercussió més enllà dels 70.

Durant els anys dominats per la música de caràcter progressiu i simfònic, va fer acte d’aparició, i en el marc de l’anomenat pub rock, el grup Dr. Feelgood, que va destacar mitjançant un tipus de rock tradicional, primigeni i accessible, sense oblidar l’ús d’un rythm & blues que igualment recordava èpoques llunyanes. Després d’aconseguir una important notorietat amb els àlbums “Down by the getty”, “Malpractice” i “Stupidity”, la banda anglesa va perdre transcendència, encara que ha continuat vigent fins a l’actualitat, malgrat la mort del seu cantant Lee Brilleaux.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: PATTI SMITH

Nascuda a Chicago i establerta a Nova York, la cantautora, rockera i poeta Patti Smith, considerada una de les grans influències del punk nord-americà, va debutar musicalment amb l’elogiat i reivindicat àlbum “Horses”, treball produït per l’exVelvet Underground John Cale i on es fan evidents les diferències que hi van tenir lloc entre el punk realitzat a Anglaterra i l’efectuat a la gran ciutat dels gratacels, com es pot certificar en pistes com “Birdland”, “Break it up” o “Land: horses / land of a thousand”, complexes, elaborades i intel•lectualitzades, encara que també hi prenen part cançons més directes i accessibles com “Redondo beach”, la sensacional “Free money”, una particular versió del himne garage “Gloria”, del grup nord-irlandès Them, o un cover del clàssic mod “My generation”, del quartet anglès The Who.

Patti Smith (veu i guitarra) es va ajuntar amb Ivan Kral (guitarra), Lenny Kaye (baix), Jay Dee Daugherty (bateria) i Richard Sohl (teclats), amb els quals va gravar els seus primers quatre àlbums: el ja referit i històric “Horses”, “Radio Ethiopia”, “Easter” i “Wave”, tots ells editats durant l’era presidida pel moviment punk, encara que en les últimes dues obres, Bruce Brody va substituir Sohl, fent-se també càrrec dels sintetitzadors.

Després de “Horses”, un àlbum d’autora, no massa accessible i bastant alternatiu, si bé aquest terme encara no s’usava de forma important a la dècada dels 70, Smith va cercar un acostament a un tipus de música més comercial amb “Radio Ethiopia”, en un intent d’apropar-se a un públic més ampli, però per a la premsa especialitzada va suposar un clar pas enrere i el treball va rebre crítiques bastant irregulars.

Seguidament, Smith es va reconciliar amb la crítica amb l’edició d’”Easter”, tot i que l’obra no va tenir l’aclamació unànime del seu primer àlbum. En els disc hi destaquen vàries peces, entre les quals cal significar “Till victory”, “Rock’n roll nigger”, “Privilege, set me free”, “We three” i molt especialment “Because the night”, coescrita amb Bruce Springsteen i sens dubte la cançó més popular de la seva extensa discografia.

“Wave”, el seu quart àlbum i on es troba el tema “Frederick”, dedicat al seu company Fred Sonic Smith, exguitarrista d’MC 5, va significar el final de l’era clàssica de la cantautora nord-americana, que obriria un parèntesi de nou anys sense gravar, al qual hi seguiria un altre de vuit. Entre les seves últimes accions, cal recordar l’actuació al mític local novaiorquès CBGB, del qual va ser assídua, per intentar-lo salvar del tancament, cosa que finalment no es va poder aconseguir.