No he estat mai un seguidor i amant de la música funk, però es tracta d’un gènere que respecto profundament, entre d’altres coses, perquè el que feia llavors la població afroamericana dels Estats Units em sembla elogiable, en una època presidida per la recerca i la reivindicació dels drets civils, amb el mític Martin Luther King al capdavant, i l’adveniment del Black Power, quan atletes negres nord-americans, al pujar al podi dels Jocs Olímpics de Mèxic, van alçar el puny enfundat en un guant fosc en senyal de protesta.
Pel que respecta estrictament a la temàtica musical, cal explicar que el blues, durant les dècades dels 50 i 60, va evolucionar cap al rythm & blues; més tard, en el segon lustre del decenni dels 60, cap el soul i posteriorment, entre finals d’aquella dècada i l’inici dels anys 70, cap el funk, que, per la seva part, va ser clau per a l’aparició dels gèneres de la disco music, el rap i el hip hop. En resum, l’estil va ser un esglaó més en la progressió rítmica i ballable de la música negra.
Altres característiques de la música funk, que va tenir el seu auge en la quasi totalitat de la dècada dels anys 70, van ser la importància del baix elèctric i els instruments de percussió i vent, així com, en alguns casos, les característiques combatives i de protesta de la lírica, especialment pel que fa a la reivindicació dels drets per a la població afroamericana.
Entre els solistes i les bandes funk més representatives, d’una banda hi van haver veterans del blues, rythm & blues i soul com James Brown, potser el músic negre més influent de la història; Marvin Gaye, un dels primers compositors afroamericans en realitzar discs basats en la protest song; Stevie Wonder, que va assolir llavors plena maduresa després de triomfar com a artista adolescent, o el conjunt The Temptations, que va editar aleshores l’èxit “Papa was a rolling stone”.
D’altra banda cal significar George Clinton, potser el compositor més reivindicat del gènere i creador de les associacions Funkadelic i Parliament; Curtis Mayfield (foto), exlíder del grup The Impressions i màxim protagonista de la moda del blaxploitation; Isaak Hayes, compositor de la banda sonora de la pel•lícula “Shaft”; Sly & the Family Stone, segurament la formació que més va caracteritzar-se per la lluita social i el black power, encara que igualment disposava de músics blancs; Earth, Wind & Fire, amb continuats hits com “September”; Kool & the Gang, que triomfaria també mitjançant la música disco col•laborant en el film “Saturday night fever”; Tavares i moltes altres bandes.
Si bé és veritat, com ja s’ha indicat, que la gran època del gènere funk va ser el decenni dels 70, l’estil ha continuat vigent al llarg del temps, tal com ho demostren els treballs de grans estrelles com Michael Jackson o Prince, tenint en compte també el seu impacte en la música de la població blanca, de manera molt significativa en el grup californià Red Hot Chili Peppers.
No hay comentarios:
Publicar un comentario