HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ROD STEWART

Els inicis artístics de Rod Stewart els trobem en el Swinging London, quan exercia de mod i va formar el grup Steampacket amb els també cantants Julie Driscoll i Long John Baldry, a més de l’organista Brian Auger, excomponent de Soft Machine, encara que l’experiència va passar més aviat desapercebuda per al gran públic.

Seguidament, l’intèrpret britànic es va convertir en vocalista d’un dels molts conjunts que va fundar, després d’abandonar la mítica banda The Yardbirds, el virtuós guitarrista Jeff Beck, on ja va coincidir amb el futur stone Ron Wood, i va ser el carismàtic cantant de la formació Faces, un dels grups que va sorgir arran de la dissolució del quartet mod Small Faces.

Quan va desaparèixer Small Faces, d’una banda, el seu cantant, guitarrista i líder, Steve Marriott, va fundar Humble Pie, mentre que, d'altra banda, els altres tres components, el baixista Ronnie Lane, el bateria Kenney Jones i el teclista Ian McLagan, van crear Faces amb Stewart i Wood (guitarra). El grup, una de les formacions de més èxit durant el primer lustre de la dècada dels 70, va destacar per l’edició d’àlbums com “A nod is a good as a wink... to a blind horse”, la seva obra cabdal, o “Ooh la la”.

En un període en què encara formava part del quintet britànic, Stewart ja va aconseguir els seus primers èxits en solitari, mitjançant treballs com “Gasoline alley”, “Every picture tells a story” o “Atlantic crossing”, i comptava amb categoria d’estrella, un fet que va aixecar alguns recels per part dels altres integrants de Faces, que podien pensar que el seu vocalista donava més importància a la carrera autònoma que no pas a la trajectòria del grup. Per tant, no va ser gens estrany, sobretot arran que Wood substituís Mick Taylor a The Rolling Stones, que la banda s’acabés separant.

Després de la desaparició de Faces, Rod va continuar amb la seva triomfant trajectòria, la qual va comptar amb el disc ”Blondes have more fun”, una de les seves obres més famoses, comercials i venudes, encara que, a partir del decenni dels 80, l’intèrpret va entrar en una clara decadència, més pel que fa a la valoració de la crítica que no pas quant al seguiment a nivell popular.

THE REPLACEMENTS



Lloc de fundació: Minneapolis (Estats Units).

Formació inicial: Paul Westenberg (veu i guitarra), Bob Stinson (guitarra), Tommy Stinson (baix) i Chris Mars (bateria).

Dècades: 80 i 90.
Gèneres: punk, postpunk, garage rock, hardcore i rock alternatiu.
Principal àlbum: Let it be (1984).
Altres àlbums d’estudi: Sorry ma, forgot to take out the thrash (1981), Hootenanny (1983), Tim (1985), Pleased to meet me (1987), Don’t tell a soul (1989) i All shook down (1990).
El millor: banda pionera del rock alternatiu.
El pitjor: els canvis i la inestabilitat a partir de mitjan els 80.

The Replacements, grup influenciat per gèneres com el garage rock, el punk rock o el rock clàssic dels anys 70, va ser una de les primeres formacions de l'escena alternativa i va ser comparada amb els seus contemporanis Hüsker Dhü, igualment sorgits a la ciutat de Minneapolis. Després d’una primera etapa marcada per la regularitat, l’èxit en ambients indies i elogiats àlbums com “Let it be” i “Tim”, el grup va entrar en crisi arrel de les marxes de Bob Stinson i Chris Mars, moment en què Paul Westenberg es va convertir en l’indiscutible líder del conjunt nord-americà.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: STEVE WINDWOOD

Especialment per la seva extraordinària, potent i enèrgica veu, que semblava la d’un intèrpret negre, quan era encara un adolescent, el també guitarrista i teclista Steve Windwood va sorprendre tothom com a cantant de la banda britànica de rythm & blues Spencer Davis Group, que van completar el guitarrista que donava nom a la formació, el seu germà Muff Windwood (baix) i Pete York (bateria). Juntament amb Muff, Steve va abandonar el grup, que va facturar clàssics com “I’m a man”, “Give me some lovin’” o “Keep on running”, per fundar la formació Traffic, amb Dave Mason (baix), Jim Capaldi (bateria) i Chris Wood (teclats, saxofon i flauta).

Traffic, una banda avantguardista, clau en les noves tendències musicals a la Gran Bretanya de finals de la dècada dels 60, i que va utilitzar diferents gèneres com blues rock, jazz rock, rock psicodèlic o rock progressiu, va rebre l’aclamació i els elogis dels mitjans de comunicació gràcies a àlbums com “Mr. Fantasy” o un segon treball de títol homònim, però Windwood va decidir obrir un parèntesi i formar, amb el prodigiós guitarrista Eric Clapton, el baixista Rick Grech i el bateria Ginger Baker, el supergrup Blind Faith, que va tenir una existència fugaç.

Després de la curta experiència de Blind Faith, que només va editar un àlbum, Steve va recompondre Traffic, que va incorporar nous músics. En aquesta segona etapa de la banda, caracteritzada per una major inestabilitat i força canvis de components, va destacar el disc “John Barleycom must die”, que alguns experts consideren la principal obra del grup britànic. Posteriorment, el músic anglès fundaria una associació de jazz rock progressiu anomenada Go, amb Al di Meola (guitarra), l’exSantana Michael Schrieve (bateria), Stoma Yamashata (teclats i percussió) i Klaus Schulze (sintetitzadors).

Finalment, Windwood va deixar enrere els projectes en equip i va iniciar la carrera en solitari, que va tenir unes característiques basades en un tou i sofisticat blue eyed soul, amb un un important èxit a nivell commercial i amb unes crítiques més aviat irregulars. Durant la dècada dels 80 va triomfar amb àlbums com “Talking back to the night”, que conté el radiat hit AOR “Valerie”; “Back in the high life”, amb la cançó “Higher love”, i “Roll with it”, amb la peça de títol homònim.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: PAUL SIMON

Estudiant universitari de literatura, Paul Simon va formar al Greenwich Village de Nova York, juntament amb Art Garfunkel, que a la facultat estava matriculat en matemàtiques, el duo que finalment va portar els seus respectius cognoms, encara que en un principi l’associació es va anomenar Tom & Jerry.

Després d’uns inicis desesperançadors, va arribar una primera separació, durant la qual Simon va intentar l’èxit en solitari, sense aconseguir-lo. Arran d’una nova unió, aquest cop si, el duo va triomfar, especialment gràcies als àlbums “Parsley, sage, rosemary and thyme”, la banda sonora del film “The graduate”, “Bookends” i “Bridge over troubled water”, però després d’aquest últim treball, en el cim de fama i popularitat de la seva carrera, van decidir deixar-ho estar.

En aquest punt, Simon va tornar a provar fortuna en solitari i va obtenir l’èxit, tant des del punt de vista de la crítica com del públic, amb obres com un disc de títol homònim, “There’s goes rhymin’ Simon” o “Still crazy after all these years”, treballs que van convertir el compositor novaiorquès en un dels cantautors més admirats de la música popular, encara que personalment sempre he trobat a faltar en les seves cançons la melòdica veu de Garfunkel, que sense abandonar el món de la música, va convertir-se en un valorat actor cinematogràfic, faceta en què Simon va aparèixer a la pel•lícula “Anni Hall”, de Woody Allen.

Després d’un parèntesi que va tenir lloc durant el segon lustre de la dècada dels 70, Simon es va retrobar amb Garfunkel per oferir un multitudinari concert al Central Park de Nova York, que va tenir la seva versió en àlbum, però l’èxit de l’esdeveniment no va servir perquè l’experiència tingués continuïtat. Posteriorment, Simon va actuar a la pel•lícula “One trick pony”, va gravar “Hearts and bones” i va editar “Graceland”, el disc estel•lar de la seva carrera.

El treball, que va guanyar el premi Grammy al millor àlbum de l’any, comptava amb una perfecta fusió entre el gènere pop – folk i els ritmes de la música sud-africana, sent Simon un dels primers autors en fer un ús extensiu de la world music, moda en què també van brillar compositors com Peter Gabriel i David Byrne. Simon va rebre un munt d’elogis per “Graceland”, en una època on la demencial política de l’apartheid a l’estat de l’Àfrica austral era plenament vigent, encara que des d’alguns sectors se’l va criticar perquè es creia que s’havia apropiat d’una música aliena a la seva cultura.

DISARM

Grup: The Smashing Pumpkins.

Any: 1994.

Formació: Billy Corgan, James Iha, D’Arcy Wretzky i Jimmy Chamberlin.
Gènere: rock alternatiu.
Àlbum d’estudi: Siamese dream.
El millor: una de les millors cançons de la dècada dels 90.
El pitjor: la controvèrsia de la seva lletra.

The Smashing Pumpkins, grup creat a la gran urbs de Chicago, va ser una de les grans bandes alternatives dels Estats Units a la dècada dels 90, mentre que l’àlbum “Siamese dream” va suposar el cim de la seva trajectòria i un dels treballs imprescindibles del rock indie nord-americà del darrer decenni del segle XX. “Disarm” va ser el tercer dels quatre senzills que va extreure el disc, després de “Cherub rock” i “Today” i abans de “Rocket”. El tema, que té un inici acústic, compta amb aires simfònics i una lletra un tant polèmica, raó per la qual la peça va ser prohibida en el popular programa musical de la BBC “Pop on the pops”. Malgrat aquest afer, en què Billy Corgan, líder del grup i autor de la cançó, es va justificar argumentant que estava basada en la relació amb els seus progenitors, “Disarm” es va vendre força bé a la Gran Bretanya, encara que va punxar als Estats Units, on aleshores el rock de caire alternatiu ho tenia bastant complicat. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ALTRES INTÈRPRETS DE LA DISCO MUSIC

Gloria Gaynor. Mitjançant la producció de Meco Monando, Gloria Gaynor es va convertir, juntament amb Donna Summer, en la gran protagonista pel que fa a intèrprets femenines de la disco music, fonamentalment per les cançons “I will survive”, un dels grans clàssics del gènere, o “Never can say goodbye”, una versió d’un tema del grup Jackson Five. No obstant, a poc a poc va anar desapareixent del primer pla musical quan el so de discoteca va perdre protagonisme.

Donna Summer (foto). Reconeguda com la indiscutible reina de la música disco, paradoxalment Summer s’havia iniciat en el món hippy i fins i tot va arribar a participar en l’òpera rock “Hair”. La producció de Giorgio Moroder i Pete Bellotte, i seva presència a la pel•lícula “Thank God it’s friday”, van ser claus perquè canviés radicalment la seva tendència musical, període en què va facturar hits històrics de la gran era de les discoteques com “Love to love baby”, “I feel love”, “McArthur Park” o “On the radio”.

Barry White. Amb un estil molt elegant, romàntic, net, pulcre i sofisticat, el cantant, compositor i productor Barry White va triomfar, moltes vegades acompanyat del grup Love Limited Orchestra, fins i tot abans que esclatés el gran boom de la música disco, arrel de l’estrena del film “Saturday night fever”. Va ser el màxim exponent del so de Philadelphia.

Boney M. Encara que els quatre integrants de l’associació procedien del Carib, Liza Mitchell i Marcia Barrett de Jamaica, Maizie Williams de Montserrat i Bobby Farrell d’Aruba, el quartet Boney M es va formar a Alemanya de la mà de l’hàbil productor Frank Farian. El grup, amb una estètica molt kitsch, va triomfar espectacularment amb èxits discotequers com “Daddy cool”, “Ma baker”, “Rivers of Babylon” o “Rasputin”. Cal destacar la seva enorme popularitat a l’estat espanyol.

Jackson Five. Banda composta pels germans Jermaine, Michael, Jackie, Tito, Marlon i Randy Jackson, va formar part del segell discogràfic Motown, sotmesa a la pressió a què Berry Gordy acostumava a forçar als seus artistes. Després de triomfar amb peces com la dolça “I’ll be there” o la discotequera “Blame it on the boogie”, Michael es va llançar en solitari i es va convertir en la gran estrella pop del decenni dels 80, fonamentalment gràcies a l’àlbum supervendes “Thriller”.

KC & the Sunshine Band. Grup fundat a la ciutat de Miami, a l’estat de Florida, que va tenir com a principals integrants el cantant i líder Harry Wayne Casey (KC) i el baixista i teclista Richard Finch. Amb uns ritmes repetitius i de piconadora, com “That’s the way (i like you)” o “Shake, shake, shake”, va omplir les pistes de ball, encara que la seva millor cançó va ser la pop i més assossegada “Please, don’t go”.

Village People. Estrafolari grup format per intèrprets com Felipe Rose, Alex Briley, David Scar Hodo, G Jeff Olson, Eric Anzalone o Ray Simpson, tots ells caracteritzats en un personatge, fet que feia pensar en una formació tipus laboratori. Va tenir, sota la producció de Jacques Morali i Henry Belolo, una triomfant època entre finals de la dècada dels 70 i inicis del decenni dels 80, gràcies a hits com “Go west”, “In the navy”; “YMCA” o “Can’t stop the music”.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ABBA



El popular festival d’Eurovisió és un dels espectacles musicals més seguits de l’any per les diferents televisions del continent europeu, però rarament ha catapultat els seus guanyadors al gran estrellat mundial, encara que pel que fa al triomf del quartet suec Abba, l’any 1974, hi va tenir lloc una significativa excepció, doncs el grup escandinau, que va vèncer amb el tema “Waterloo”, va aconseguir una fama posterior espectacular.

El grup va estar format pels compositors i teclistes Benny Andersson, que es va fer càrrec de la música, i Björn Ulvaeus, que va escriure les lletres, i les cantants Anni - Frid Lyngstad i Agnetha Fältskog. La unió dels seus components no era únicament professional, sinó també sentimental, doncs Andersson estava casat amb Lyngstad i Ulvaeus amb Fältskog.

A nivell local, abans de l’esclat de “Waterloo”, la formació ja havia triomfat amb el tema “Ring ring”, però la cançó amb la qual va aconseguir la victòria a Eurovisió va suposar la celebritat del quartet en llocs com la Gran Bretanya, estat on els grups amb origen no anglosaxó ho tenien fins aleshores molt complicat per accedir-hi; l’Europa continental o la llunyana Austràlia, país on es van convertir en uns autèntics mites.

Tanmateix, a Abba li quedava una assignatura pendent per superar: els Estats Units. Finalment, el conjunt escandinau va aprovar també aquesta matèria amb l’àlbum “Arrival”, que conté les peces “Knowing me, knowing you” i “Dancing queen”, segurament la millor cançó que mai hagin compost Benny i Björn i potser un dels millors temes pop de la dècada dels 70.

A partir d’aquest punt, l’èxit del grup suec va ser impressionant, tot un fenomen per a una banda formada en un país de parla no anglesa. Amb el pas dels anys, el quartet va triomfar espectacularment amb peces com “Mamma mia”, “Fernando” o “Chiquitita” i discs de llarga durada com “The album”, “Voulez - vous” i “Super trouper”.

No obstant, després de l’edició de l’àlbum “Super trouper”, Abba va entrar en una profunda crisi, sobretot arran que es trenquessin les dues parelles. Després de la separació, també en el pla professional, el llegat del grup ha estat innegable, per exemple amb la composició, tant en teatre com en cinema, de l’obra “Mamma mia”. 

FRAGILE

Grup: Yes.

Any: 1971.

Formació: Jon Anderson, Steve Howe, Chris Squire, Bill Bruford i Rick Wakeman.
Àlbum d’estudi anterior: The Yes album (1971).
Àlbum d’estudi posterior: Close to the edge (1972).
El millor: molt probablement, la gran obra de Yes.
El pitjor: no es tracta, evidentment, d’un àlbum senzill.

El grup britànic Yes va ser, juntament amb Pink Floyd, Genesis i King Crimson, la banda més emblemàtica del rock progressiu i simfònic. Un dels seus punts àlgids, potser el seu cim creatiu, va ser la confecció de l’àlbum “Fragile”, un treball basat en el món espacial, fet recorrent en aquella època, i en fets fantasiosos. L’obra, quart elapé d’estudi de la banda, va suposar el debut en la formació de l’espectacular teclista Rick Wakeman, que va substituir el membre original Tony Kaye i que va iniciar una convulsiva relació amb el grup, amb continues marxes i seguits retorns al conjunt liderat pel cantant Jon Anderson. “Fragile”, que va ser un èxit tant de crítica com de públic, destacant el seu quart lloc en les llistes de Billboard als Estats Units, va ser una edició en la qual van brillar les dots instrumentals del guitarrista Steve Howe, el baixista Chris Squire i el bateria Bill Bruford, a més del ja citat Wakeman, i va extreure com a single “Roundabout”, la peça que obre el disc i una de les cançons més populars d’una banda especialitzada en gravacions de llarga durada. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: THE BEE GEES



En plena febre de la música disco, pels voltants dels anys 1977 i 1978, vaig presenciar per televisió un documental sobre el trio The Bee Gees, llavors un grup immensament popular arran de la seva participació a la banda sonora de la cèlebre pel•lícula “Saturday night fever”. Esperava trobar-me tres homes amb el cabell llarg, vestits amb roba llampant i imposant el seu característic falset, però, en canvi, vaig poder observar tres nois molt joves, amb uns pentinats tipus beatle, amb roba senzilla i interpretant unes dolces cançons pop folk.

El grup va ser format al decenni dels 60 pels germans Gibb: Barry (veu i guitarra), líder de la formació, i els bessons Robin (veu i òrgan) i Maurice (veu, baix i piano), als quals de forma transitòria s’hi van unir Vince Melouney (guitarra) i Colin Petersen (baix). De la inicial etapa pop folk de la banda, cal destacar especialment els àlbums “Bee Gees’ 1st”, que conté “Holiday” i “To love somebody”, que va comptar amb un magnífic cover de la cantant Nina Simone, i “Horizontal”, amb la bella “Machassusets” en el seu repertori.

Posteriorment, després de les marxes de Melouney i Petersen, els Gibb, membres d’una família d’origen britànic emigrada a Austràlia, van entrar en un període de crisi i males relacions, fins el punt que Robin va abandonar temporalment la formació, en una etapa en què la trajectòria del grup va transitar per una època força irregular i inestable.

El ressorgiment dels Bee Gees va tenir lloc durant el segon lustre de la dècada dels 70 gràcies al boom de la música disco i la seva col•laboració al film “Saturday night fever”, dirigit per John Badham i protagonitzat per John Travolta, aportant-hi cançons com “Stayin’ alive”, la peça principal i estel•lar de la projecció, o “More than a woman”, encara que aquesta va ser interpretada per uns altres germans, els integrants de Tavares.

Durant aquella època, en què Barry va cantar l’ensucrada “Woman in love” amb l’estrella nord-americana Barbra Streisand, el trio va editar els populars àlbums “Children of the world”, amb el tema “You should be dancing”, i “Spirits having flown”, amb les peces “Tragedy” i “Too much heaven”, però després de la gravació del treball “Living eyes”, es va iniciar una profunda decadència.

Maurice i Robin van trobar la mort, respectivament, els anys 2003 i 2012. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: LA MÚSICA DISCO

La moda disco podríem dir que va ser la lògica evolució de la música afroamericana pel que fa a l’augment del ritme, la capacitat de ball i el sentit comercial. Així doncs, del tranquil i assossegat blues es va anar passant paulatinament pel rythm & blues, el soul, el funk i la disco music. El gènere va tenir com a principals característiques un tipus de cançons molt comercials i enganxoses, amb sons repetitius i un ritme com de piconadora, on el baix elèctric, els teclats i els instruments de vent van tenir un important protagonisme.

Dues pel•lícules realitzades durant el segon lustre de la dècada dels 70, molt especialment “Saturday night fever”, dirigida per John Badham, i “Thank God it’s friday”, portada a terme per Richard Klane i amb la presència de la famosa artista Donna Summer, van suposar els detonants de l’era daurada de la música disco, que va tenir dues ciutats de l’est dels Estats Units com a grans seus del moviment: Nova York, on es trobava el local Studio 54, i Philadelphia, que fins i tot va donar nom a un subgènere amb el sofisticat Barry White com a màxim protagonista.

El film “Saturday night fever”, protagonitzat per un llavors quasi desconegut John Travolta, que per la mateixa època també va actuar en la projecció “Grease”, de revival del rock’n roll, va ser el punt àlgid de la disco music, amb una històrica banda sonora en què hi van destacar les actuacions de grups com Kool & the Gang, Tavares i, molt especialment, The Bee Gees, un trio australià que havia aconseguit força fama al decenni dels 60 amb un estil folk pop, que més tard havia entrat en una important crisi i que va obtenir la màxima popularitat mitjançant el corrent disco.

La moda disco va tenir també un enorme èxit a Europa, quan per exemple van sorgir els fenòmens del grup Abba a Suècia o de la formació Boney M (foto) a Alemanya, el clàssic conjunt de laboratori, en aquest cas format per cantants caribenys, amb un important productor al darrere, concretament Frank Farian. Aquest moviment que va aparèixer al vell continent, que durant la dècada dels 80 va tenir certa continuació amb intèrprets italians de fugaç èxit, va rebre el nom d’eurodisco.

Amb l’arribada del decenni dels 80, la música disco va iniciar una lenta, prolongada i llarga decadència, encara que la seva influència al llarg dels anys ha estat inqüestionable i la seva petja en els estils més comercials i de radiofórmula dels darrers temps és força visible. 

PLASTIC BERTRAND



Lloc de naixement: Brussel•les (Bèlgica).

Dècades: 70, 80, 90 i 00.

Gèneres: punk i new wave.
Principal àlbum: AN1 (1978).
El millor: l’èxit de “Ça plane pour moi”.
El pitjor: va ser molt autèntic ?

En una època en què el punk, pel que fa a la seva versió britànica, es trobava en plena ebullició, el cantant belga Plastic Bertrand va triomfar amb una estètica similar, encara que la seva música sembla més apropiada emmarcar-la en la posterior new wave. L’intèrpret de Brussel•les va aconseguir una enorme hit amb la cançó “Ça plane pour moi”, gravada l’any 1977, però amb el pas dels anys la seva figura es va anar diluint a poc a poc.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ALTRES INTÈRPRETS FUNK

Curtis Mayfield. Cantant, guitarrista, compositor i líder de la banda de rythm & blues i soul de Chicago The Impressions, Curtis Mayfield, que també va exercir de productor, es va llançar més tard en solitari, va ser una de les grans estrelles del funk, va fer ús de la psicodèlia, va ser un dels principals representants del moviment del blaxploitation, va composar la banda sonora del film “Superfly”, que també es va editar en àlbum, i va escriure cançons de profunda temàtica social i política, en un període d’auge del corrent del black power.

Isaac Hayes (foto). Cantant, compositor, productor i actor que es va erigir en una de les principals figures del soul de la discogràfica Stax, amb seu a la ciutat de Memphis. Va formar un estel•lar duo compositor amb David Porter, va escriure per a intèrprets com Sam & Dave i va triomfar especialment, en plena època dominada pel funk i el black power, mitjançant la banda sonora de la pel•lícula “Shaft”, que li va valdre un premi Oscar. Influït per grans estrelles de la música afroamericana com James Brown, Sam Cooke o Otis Redding, va utilitzar també la psicodèlia, va assolir dos premis Grammy i va ser clau per a l’adveniment del rap.

Earth, Wind & Fire. Macrobanda integrada inicialment per Maurice White (bateria, percussió i veu), líder de la formació; Sherry Scott (veu), Michael Beal (guitarra), Verdine White (baix), Wade Flemons (piano i veu), Don Witheread (piano), Phillard Williams (percussió), Leslie Drayton (trompeta) i Alexander Thomas (trombó), als quals més tard es va unir Phillip Bailey (veu). El grup, que va fer ús de rythm & blues, soul, funk, disco i world music amb arrels africanes, va triomfar amb hits com “September” i va realitzar una estel•lar versió del tema beatle “Got to get you into my life".

Kool & the Gang. Va comptar amb components com Robert Kool Bell (baix), Ronald Bell (saxofon), James JT Taylor (veu), Clydes Charles Smith (guitarra), George Brown (percussió), Rick Westfield (teclats), Dennis Thomas (saxofon), Robert Mickens (trompeta), Clifford Adams (trombó) i Two Fingers Mikiel (tuba). Format pels germans Bell i amb arrels en el jazz, el grup va usar igualment els gèneres de rythm & blues, soul, i funk, encara que el seu triomf definitiu va tenir lloc amb la música disco, quan va ser un dels conjunts que va confeccionar la banda sonora de l’històric film “Saturday night fever”. La marxa del cantant James JT Taylor, que va acabar sent la figura de la banda, va originar la decadència.

Tavares. Grup format pels germans Ralph Vierra, Arthur Paul, Antone Lee, Feliciano Vierra i Perry Lee, tots ells cantants. Naturals de Bedford, a l’estat de Machassussets, van triomfar, després de passar pel rythm & blues i el soul, mitjançant els estils funk i disco, gènere aquest últim en què van col•laborar en la pel•lícula “Saturday night fever”, amb la peça “More than a woman”, composta pels germans Gibb, membres del cèlebre trio Bee Gees.