La moda disco podríem dir que va ser la lògica evolució de la música afroamericana pel que fa a l’augment del ritme, la capacitat de ball i el sentit comercial. Així doncs, del tranquil i assossegat blues es va anar passant paulatinament pel rythm & blues, el soul, el funk i la disco music. El gènere va tenir com a principals característiques un tipus de cançons molt comercials i enganxoses, amb sons repetitius i un ritme com de piconadora, on el baix elèctric, els teclats i els instruments de vent van tenir un important protagonisme.
Dues pel•lícules realitzades durant el segon lustre de la dècada dels 70, molt especialment “Saturday night fever”, dirigida per John Badham, i “Thank God it’s friday”, portada a terme per Richard Klane i amb la presència de la famosa artista Donna Summer, van suposar els detonants de l’era daurada de la música disco, que va tenir dues ciutats de l’est dels Estats Units com a grans seus del moviment: Nova York, on es trobava el local Studio 54, i Philadelphia, que fins i tot va donar nom a un subgènere amb el sofisticat Barry White com a màxim protagonista.
El film “Saturday night fever”, protagonitzat per un llavors quasi desconegut John Travolta, que per la mateixa època també va actuar en la projecció “Grease”, de revival del rock’n roll, va ser el punt àlgid de la disco music, amb una històrica banda sonora en què hi van destacar les actuacions de grups com Kool & the Gang, Tavares i, molt especialment, The Bee Gees, un trio australià que havia aconseguit força fama al decenni dels 60 amb un estil folk pop, que més tard havia entrat en una important crisi i que va obtenir la màxima popularitat mitjançant el corrent disco.
La moda disco va tenir també un enorme èxit a Europa, quan per exemple van sorgir els fenòmens del grup Abba a Suècia o de la formació Boney M (foto) a Alemanya, el clàssic conjunt de laboratori, en aquest cas format per cantants caribenys, amb un important productor al darrere, concretament Frank Farian. Aquest moviment que va aparèixer al vell continent, que durant la dècada dels 80 va tenir certa continuació amb intèrprets italians de fugaç èxit, va rebre el nom d’eurodisco.
Amb l’arribada del decenni dels 80, la música disco va iniciar una lenta, prolongada i llarga decadència, encara que la seva influència al llarg dels anys ha estat inqüestionable i la seva petja en els estils més comercials i de radiofórmula dels darrers temps és força visible.
No hay comentarios:
Publicar un comentario