Gloria Gaynor. Mitjançant la producció de Meco Monando, Gloria Gaynor es va convertir, juntament amb Donna Summer, en la gran protagonista pel que fa a intèrprets femenines de la disco music, fonamentalment per les cançons “I will survive”, un dels grans clàssics del gènere, o “Never can say goodbye”, una versió d’un tema del grup Jackson Five. No obstant, a poc a poc va anar desapareixent del primer pla musical quan el so de discoteca va perdre protagonisme.
Donna Summer (foto). Reconeguda com la indiscutible reina de la música disco, paradoxalment Summer s’havia iniciat en el món hippy i fins i tot va arribar a participar en l’òpera rock “Hair”. La producció de Giorgio Moroder i Pete Bellotte, i seva presència a la pel•lícula “Thank God it’s friday”, van ser claus perquè canviés radicalment la seva tendència musical, període en què va facturar hits històrics de la gran era de les discoteques com “Love to love baby”, “I feel love”, “McArthur Park” o “On the radio”.
Barry White. Amb un estil molt elegant, romàntic, net, pulcre i sofisticat, el cantant, compositor i productor Barry White va triomfar, moltes vegades acompanyat del grup Love Limited Orchestra, fins i tot abans que esclatés el gran boom de la música disco, arrel de l’estrena del film “Saturday night fever”. Va ser el màxim exponent del so de Philadelphia.
Boney M. Encara que els quatre integrants de l’associació procedien del Carib, Liza Mitchell i Marcia Barrett de Jamaica, Maizie Williams de Montserrat i Bobby Farrell d’Aruba, el quartet Boney M es va formar a Alemanya de la mà de l’hàbil productor Frank Farian. El grup, amb una estètica molt kitsch, va triomfar espectacularment amb èxits discotequers com “Daddy cool”, “Ma baker”, “Rivers of Babylon” o “Rasputin”. Cal destacar la seva enorme popularitat a l’estat espanyol.
Jackson Five. Banda composta pels germans Jermaine, Michael, Jackie, Tito, Marlon i Randy Jackson, va formar part del segell discogràfic Motown, sotmesa a la pressió a què Berry Gordy acostumava a forçar als seus artistes. Després de triomfar amb peces com la dolça “I’ll be there” o la discotequera “Blame it on the boogie”, Michael es va llançar en solitari i es va convertir en la gran estrella pop del decenni dels 80, fonamentalment gràcies a l’àlbum supervendes “Thriller”.
KC & the Sunshine Band. Grup fundat a la ciutat de Miami, a l’estat de Florida, que va tenir com a principals integrants el cantant i líder Harry Wayne Casey (KC) i el baixista i teclista Richard Finch. Amb uns ritmes repetitius i de piconadora, com “That’s the way (i like you)” o “Shake, shake, shake”, va omplir les pistes de ball, encara que la seva millor cançó va ser la pop i més assossegada “Please, don’t go”.
Village People. Estrafolari grup format per intèrprets com Felipe Rose, Alex Briley, David Scar Hodo, G Jeff Olson, Eric Anzalone o Ray Simpson, tots ells caracteritzats en un personatge, fet que feia pensar en una formació tipus laboratori. Va tenir, sota la producció de Jacques Morali i Henry Belolo, una triomfant època entre finals de la dècada dels 70 i inicis del decenni dels 80, gràcies a hits com “Go west”, “In the navy”; “YMCA” o “Can’t stop the music”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario