HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ALTRES GRUPS DE LA NEW WAVE (NOUS ROMÀTICS)

A – Ha. L’aparició d’aquest trio noruec, format per Mortan Harket (veu), Paul Waaktaar (guitarra i veu) i Magre Furuholmen (teclats i veu), es va produir quan el moviment dels nous romàntics ja feia força temps que estava vigent i fins i tot en certa decadència, fet que no va impedir que el grup triomfés gràcies a hits com “Take on me”, número dos al Regne Unit. Es tracta del conjunt escandinau que més discs ha venut després del quartet suec Abba.

ABC. Després que Martin Fry (veu) entrevistés per al seu fanzine els components del grup Vice Versa, concretament Mark White (guitarra i teclats), David Palmer (bateria) i Stephen Singleton (saxofon), va néixer la formació ABC, clar exponent de la moda dels nous romàntics, que va aconseguir un enorme èxit mitjançant l’àlbum “The lexicon of love”, que va extreure senzills com el famós “The look of love” o “All of my heart”.

Adam & the Ants (foto). Adam Ant (veu) va fundar aquest grup que van completar Mark Gaumont (guitarra), Andy Warren (baix) i Paul Flanagan (bateria). Després de tenir una curta experiència amb el punk rock, la banda es va convertir en una de les formacions que va encapçalar el corrent del nous romàntics, sent l’exemple, per la seva dèria per les disfresses, que més es va apropar als postulats del glam rock. Arran de la dissolució, Ant va iniciar la carrera en solitari.

Culture Club. Boy George (veu) era un empleat del local Blitz Club, seu principal dels nous romàntics a Londres, abans de formar Culture Club amb Roy Hay (guitarra i teclats), Mickey Craig (bateria) i John Moss (percussió). El quartet, aparentment de laboratori i amb la imatge peculiar de George com a principal reclam, va triomfar amb els àlbums “Kissing to the clever”, que conté “Do you really got to hurt me”, i “Colour by numbers”, amb la presència de “Karma chameleon”, però es va desinflar ràpidament fins que va arribar la separació, moment en què el líder va tenir una experiència en solitari.

Wham ! Duo integrat pel cantant George Michael i el guitarrista Andrew Ridgeley, va ser la mostra més clara de formació per a fans del moviment dels nous romàntics. Després de grans hits com “Wake me up before you go go”, “Careless whisper” i “Last Christmas”, l’associació es va dissoldre i Michael va triomfar espectacularment en solitari gràcies a l’àlbum supervendes “Faith”. 

TORI AMOS

Lloc de naixement: Newton (Estats Units).

Dècades: 90, 00 i 10.

Gèneres: cantautora, rock alternatiu, rock electrònic i rock experimental.
Principals àlbums: Boys for pele (1996), From the choirgirl hotel (1998) i Strange little girls (2001).
El millor: possiblement, la principal cantautora de les últimes dècades.
El pitjor: potser la música clàssica ha perdut una gran intèrpret.

Nena prodigi, doncs als quatre anys ja tocava el piano, i persona més jove en ingressar al conservatori Peabody, concretament als onze anys, Tori Amos, però, va preferir dedicar-se a la música de caràcter popular. Després d’encapçalar la formació Y Kant Tori Read i de rebre la influència de cantants com la canadenca Joni Mitchel i l’anglesa Kate Bush, Amos s’ha convertit, potser, en la més cèlebre cantautora de l’actual segle i en una de les figures de l’indie rock dels últims temps. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: SPANDAU BALLET



En dues parts es pot dividir la trajectòria del quintet londinenc Spandau Ballet: la primera per la seva presència en el moviment dels nous romàntics, quan va entaular amb Duran Duran certa rivalitat, i la segona per la pràctica d’un soul pop extremadament elegant, net i sofisticat, quan el grup va vendre un munt d’unitats de l’àlbum “True”. La banda va estar sempre formada pels germans Gary Kemp (guitarra), principal compositor del grup, i Martin Kemp (baix), als quals es van unir Tony Hadley (veu), John Keeble (bateria) i Steve Norman (saxofon).

Pel que fa al període estrictament dominat per la new wave, i més concretament pel corrent del nous romàntics, entre finals dels anys 70 i començaments de la dècada dels 80, el quintet anglès, assidu en les actuacions al local londinenc Blitz Club, va editar dos àlbums: “Journeys to glory”, que conté “To cut a long story short”, el seu primer gran èxit, i “Diamond”, amb la cançó “Chant number 1 (i don’t need his pressure on)”.

Una vegada la formació britànica es va distanciar de la moda dels nous romàntics, Spandau Ballet van optar per apropar-se a un pop fusionat amb el soul, bastant influenciat pel so Motown, en una època en què els músics es van vestir de forma molt elegant i sofisticada, durant un període en el qual el grup va cercar una semblança amb l’estil de Roxy Music, sobretot en el paper de crooner de Hadley, que recordava el que havia exercit Bryan Ferry.

En aquesta segona etapa, la banda va gravar el supervendes “True”, que compta amb les peces “Communication”, “Heaven is a secret”, “Gold”, número dos al Regne Unit, i el tema que li dóna títol, numero u a la Gran Bretanya i número quatre als Estats Units. Altres treballs del període van ser “Parade”, amb “Only when you leave”, número tres al rànquing britànic, i “Through the barricades”, que marcava ja la decadència i que compta amb les pistes “How many lies ?” i la cançó de títol homònim.

“Heart of sky”, ja en plena crisi, va ser l’última obra de l’era clàssica d’Spandau Ballet, que més tard es va separar, parèntesi que van aprofitar els germans Kemp per portar a terme projectes individuals. Molts anys més tard, el grup londinenc ha tornat a l’escena amb el disc “Once more”, diferents gires i l’elogiat documental “Soul boys of the western world”.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: DURAN DURAN



Banda formada a Birmingham pel baixista John Taylor i el teclista Nick Rhodes, a la qual més tard es van integrar el cantant Simon le Bon, el guitarrista Andy Taylor i el bateria Roger Taylor.

Juntament amb un altre quintet, Spandau Ballet, amb el qual va mantenir certa rivalitat, Duran Duran va ser el grup més important de la moda dels nous romàntics, un moviment que va tenir com a seu el local Blitz Club de Londres i que va rebre una gran influència del glam rock aparegut més o menys una dècada abans. La formació britànica va ser segurament aquella que més al límit va portar algunes de les característiques fonamentals del gènere, com el maquillatge facial i ocular, una actitud intensament glamurosa o una cura extrema del seu aspecte físic.

El període estel•lar del conjunt de Birmingham va estar marcat pels seus primers quatre àlbums: l’inicial de títol homònim, que compta amb el single “Girls on film”; “Rio”, potser el seu treball més reivindicat, número dos a la Gran Bretanya i amb les peces d’idèntic títol, “Hungry like a wolf” i “Save a prayer”; “Seven and the ragged tiger”, número u al Regne Unit i amb les pistes “The reflex”, que també va assolir el punt més alt del rànquing britànic, i “Union to the snake", que es va enfilar fins al segon lloc de les llistes del país, i “Notorious”, amb la cançó que li dóna títol, només amb la presència de Simon, John i Nick i que assenyalava clarament la decadència.

Altres aspectes del grup anglès van ser altres hits, els quals no es van editar inicialment en àlbums, com el número u “Is there something i should know?” o els números dos “The wild boys” i “A view to kill", aquesta de la banda sonora d’una de les pel•lícules de James Bond; el seu enorme triomf en la confecció de vídeos, faceta en què va brillar espectacularment, o el seu èxit als Estats Units, en allò que es va anomenar com una nova british invasion.

Després de la dissolució, Simon, Roger i Nick van formar el trio Arcadia i Andy i John van fundar el conjunt Power Station, que va tenir com a vocalista l’estrella nord-americana Robert Palmer. Posteriorment, la banda es va reagrupar, encara que Andy ho va deixar estar aviat, constituint actualment Duran Duran un quartet. 

HEROES (CANÇÓ)



Intèrpret: David Bowie.

Any: 1977.

Gènere: rock.
Àlbum d’estudi: Heroes.
El millor: un dels innegables clàssics de l’artista anglès.
El pitjor: al seu dia, no va constituir un gran èxit.

Després de l’època glam, de la qual en va ser el gran protagonista, i d’un acostament a la música negra, David Bowie es va traslladar a la llavors dividida ciutat de Berlín per gravar, amb la col•laboració de Brian Eno, exintegrant de Roxy Music, una trilogia d’àlbums que van comptar amb grans elogis de la crítica. Dels treballs que el Duc Blanc va confeccionar a la urbs alemanya cal destacar “Heroes”, que va extreure com a senzill la cançó que li dóna títol. El tema, de caràcter passional, compost amb Eno, produït per Tony Visconti i amb la presència de la guitarra de Robert Fripp, líder del grup de prog rock King Crimson, no va ser un important èxit, ni a la Gran Bretanya ni tampoc als Estats Units, però el temps ha deixat la cançó com un dels indiscutibles clàssics del músic anglès. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ALTRES GRUPS DE LA NEW WAVE (POSTPUNK)

The Boomtown Rats. Grup fundat a Dublín per Bob Geldof (veu), Garry Roberts (guitarra), Pete Briquette (guitarra), Simon Crowe (baix), Gerry Cott (bateria) i Johnny Fingers (piano). Essencialment coneguts gràcies al hit “I don’t like mondays”, número u al Regne Unit, la formació va tenir una trajectòria força irregular. Posteriorment, Geldof es va llançar en solitari, però la popularitat la va obtenir sobretot per ser el creador dels festivals benèfics Live Aid, organitzats a Londres i Philadelphia.

Cabaret Voltaire. Format per Steve Mallinder (veu i baix), Richard H. Kirk (guitarra) i Chris Watson (sintetitzadors), el trio va realitzar una música fosca, inhòspita i sinistra que el va situar com a màxim representant del rock industrial, que en aquell període també utilitzava la banda independent australiana Nick Cave & the Bad Seeds. Anys més tard, la formació es van apuntar a la moda del ritme de l’acid / house.

Durruti Column. Projecte molt particular del guitarrista i pianista Vini Reilly, aquesta banda, que va adoptar el nom del militant anarquista espanyol Buenaventura Durruti, va ser un dels màxims exponents del segell discogràfic independent The Factory, dirigit per Tony Wilson.

Echo & the Bunnymen (foto). Els components clàssics de la banda de Liverpool van ser Ian McCulloch (veu i guitarra), Will Sergeant (guitarra), Les Pattinson (baix) i Pete de Freitas (bateria). El grup, influenciat pel mític quartet californià The Doors i màxim representant de la nova psicodèlia, va editar emblemàtics àlbums com “Crocodiles”, “Porcupine” i sobretot “Ocean rain”, que conté l’esplèndida “The killing moon”. La mort de De Freitas i la marxa del seu líder McCulloch van provocar la dissolució del grup.

Magazine. Howard Devoto (veu), exintegrant del conjunt punk Buzzcoks, va liderar aquest grup britànic, que van completar John McGeoch (guitarra i saxofon), Barry Adamson (baix), Martin Jackson (bateria) i Dave Formula (teclats). Sense abandonar del tot algunes peculiaritatss del punk rock, van adoptar moltes de les característiques de la música de la new wave, com l’ús exhaustiu de teclats i sintetitzadors.

Public Image Limited. El cantant i líder de The Sex Pistols, el controvertit Johnny Rotten, reconvertit en John Lydon, una vegada dissolta la polèmica banda punk, va fundar Public Image Limited (PIL), amb Keith Levene (guitarra), Jah Wobble (baix) i Jim Walker (bateria). PIL va deixar enrere l’energia i ràbia punk i es va centrar en un estil de caire electrònic i experimental.

Siouxsie and the Banshees. Sioux Siouxsie (veu), John Mackay (guitarra i saxofon), Steven Severin (baix) i Kenny Morris (bateria) van fundar aquesta banda gòtica i sinistra que havia flirtejat amb el punk rock i que va passar pel seu període àlgid a principis del decenni dels 80. El grup, que va tenir com a únics membres fixos Siouxsie i Severin, i que va comptar fugaçment amb el futur sex pistol Sid Vicious com a bateria, es va anar diluint a poc a poc.

Ultravox. Quartet integrat inicialment per John Foxx (veu), Stevie Shears (guitarra), Chris Saint John (baix) i Warren Cann (bateria), encara que els principals èxits del conjunt britànic, que havia tingut un curt contacte amb el punk, van tenir lloc sota el lideratge del carismàtic Midge Ure (veu i guitarra), amb el qual la banda va editar l’àlbum “Vienna”, el seu gran triomf, sobretot pel que fa al single de títol homònim. Ultravox va ser una de les primeres formacions de la new wave en utilitzar la música electrònica.

XTC. Després de tenir una experiència amb la moda punk, XTC, conjunt compost inicialment per Dave Gregory (veu, guitarra i teclats), Andy Partritdge (guitarra i veu), Colin Moulding (baix), Terry Chambers (bateria) i Barry Andrews (piano i òrgan), es va consolidar durant els anys 80, en una trajectòria marcada pels elogis de la crítica, l’escàs èxit comercial i l’aclamat àlbum “Skylarking”.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: U 2

Bono (veu), The Edge (guitarra), Adam Clayton (baix) i Larry Mullen Jr. (bateria), quartet que s’ha mantingut inalterable fins els nostres dies, van fundar la banda irlandesa U 2, que va debutar amb l’àlbum “Boy”, ben acollit per la crítica, i que va editar posteriorment “October”, un treball amb força connotacions religioses que no va ser tan ben rebut per la premsa especialitzada.

Durant bona part de la seva llarga, prolífica, popular i espectacular trajectòria, caracteritzada per temes èpics de caire polític o religiós, els irlandesos, encara que els seus inicis es troben situats en l’escena postpunk, han estat al marge de les grans modes contemporànies i, per exemple durant el decenni dels 80, no van realitzar un ús intensiu de sintetitzadors i no van utilitzar de forma massiva els teclats, mentre van ignorar l’estètica gòtica i sinistra o una imatge glamurosa típica del corrent dels nous romàntics.

“War”, el tercer àlbum d’estudi del grup dublinès i el meu preferit en la prolongada discografia de la formació, va ser el primer gran triomf de U 2, que va consolidar la popularitat a la seva Irlanda natal, va constituir el seu primer èxit considerable al Regne Unit, aconseguint el número u a les llistes britàniques, i els hi va obrir la porta als Estats Units. En el treball, una de les obres més emblemàtiques dels anys 80, hi destaquen fonamentalment dos dels seus clàssics: “Sunday bloody sunday”, un tema molt polititzat que parla del conflicte d’Irlanda del Nord, i “New year’s day”.

Després de l’àlbum de transició “The unforgattable fire”, en què hi destaca la peça “Bad”, el grup irlandès va aconseguir el seu segon punt d’inflexió, probablement el més important de la seva trajectòria, amb l’edició del disc “The Joshua Tree”, número u a les dues bandes de l’Atlàntic, el primer pel que fa als Estats Units. En l’obra, considerat un dels grans àlbums de la dècada dels 80, hi sobresurten tres cançons: “When the streets have no name” i les molt radiades “I still haven’t found what i’m looking foor”, un tema que personalment mai m’ha agradat, i “With or without you”, el qual tampoc estarà mai entre les meves peces favorites.

El tercer gran moment del quartet de Dublín va tenir lloc amb el treball “Achtung baby”, gravat després d’una altre disc de transició, “Rattle and hum”, que no obstant també es va enfilar al lloc més alt, tant de les llistes britàniques com de les nord-americanes. “Achtung baby”, tercer número u consecutiu als Estats Units, encara que no va aconseguir aquesta posició privilegiada al Regne Unit, va comptar amb la producció del prestigiós tècnic Brian Eno, home bàsic perquè l’obra es gravés a Berlín, la mateixa ciutat en què va conduir, durant els anys 70, la trilogia avantguardista de David Bowie, i pels sons electrònics que va usar el grup, fins llavors inèdits en el seu repertori. El disc conté peces com la bella “One”, un dels seus indiscutibles clàssics, i “Mistery ways”.

Seguidament, U 2 va continuar amb un èxit comercial indubtable, doncs dels seus sis àlbums posteriors, cinc d’ells van ser número u a la Gran Bretanya i tres al rànquing de Billboard, però la crítica no va ser tan benèvola amb el conjunt irlandès, potser si exceptuem “All that you can’t love behind”. Els restants discs de la darrera època del grup, els membres del qual s'han convertit en autèntics dinosaures de la música rock, han estat “Zooropa”, “Pop”, “How to dismantle an atomic bomb”, “No line on the horizon” i “Songs of innocence”.

COSMO’S FACTORY

Grup: Creedence Clearwater Revival.

Any: 1970.

Formació: John Fogerty, Tom Fogerty, Stu Cook i Doug Clifford.
Àlbum d’estudi anterior: Willy and the poor boys (1969).
Àlbum d’estudi posterior: Pendulum (1970).
El millor: Who’ll stop the rain.
El pitjor: s’entreveia la decadència.

L’àlbum “Cosmo’s factory”, potser el treball més elogiat per part de la crítica especialitzada de tota la trajectòria de Creedence Clearwater Revival, va suposar la culminació del grup californià, que, després d’un període espectacular de hits, tots sota la signatura del cantant i guitarrista John Fogerty, iniciaria ràpidament una decadència imparable, fet que es podia ja evidenciar en “Pendulum”, la seva següent obra. El disc analitzat, amb una portada que reflecteix l’espai on la banda d’El Cerrito assajava, està considerada una de les grans edicions de la història de la música rock i conté clàssics del grup com “Travelin’ band” i l’esplèndida “Who’ll stop the rain”, segons la meva opinió la seva millor cançó, sense oblidar el tema “I heard it through the grapevine”, peça de més d’11 minuts per part d’una formació que acostumava a gravar pistes directes i immediates de curta durada.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: NEW ORDER

Quan Ian Curtis, cantant i líder de Joy Division, va decidir acabar amb la seva vida, el futur del grup era lògicament incert, però els altres tres integrants de la formació, Bernard Sumner (veu i guitarra), Peter Hook (baix) i Stephen Morris (bateria), se’n van sortir amb decisió amb la fundació de New Order, conjunt al qual també es va unir Gillian Gilbert (teclats), nòvia de Sumner.

Si bé en un principi el quartet va continuar amb una línia bastant semblant a aquella que va caracteritzar Joy Division, és a dir, dins d’uns paràmetres corrents de l’escena postpunk, posteriorment el grup de Manchester, que es va instal•lar a l’illa balear d’Eivissa, va utilitzar un tipus de pop rítmic, ballable i molt tecnificat, amb un important ús de sintetitzadors, que va comptar amb un gran èxit i va exercir una enorme influència.

Produïts pel segell independent The Factory, el mateix que havia portat a terme la direcció de Joy Division, la primera etapa de New Order va comptar amb les edicions dels àlbums “Movement”, “Power, Corruption and lies”, al qual s’hi va afegir amb posterioritat, com a bonus track, la versió inicial del seu tema més conegut, “Blue monday”; “Low – life”, que conté les cançons “The perfect kiss” i “Elegia”, aquesta encara amb característiques postpunk, i “Brotherhood”.

L’època estel•lar del quartet britànic va tenir lloc entre finals de la dècada dels 80 i inicis del decenni dels 90, durant l’auge de la música dance, dels ritmes de l'acid / house i de l’escena Madchester, a la qual també hi van pertànyer bandes com Happy Mondays, Stone Roses o The Charlatans. Va ser aleshores quan New Order, a part de composar una versió molt més llarga de “Blue monday”, va editar els seus dos àlbums estel•lars: “Tecnique” i “Republic”, tots dos número u al Regne Unit. En el primer disc, hi destaquen “Round and round” i la brillant “Run”, mentre que del segon treball cal significar “World in motion” i “Regret”.

Després de l’edició de “Republic”, la formació anglesa va obrir un llarg parèntesi, fins que el grup va retornar amb l’obra “Get ready”, a la qual van seguir “Waiting for the siren’s call”, “Last siren” i “Music complete”, en una etapa marcada per la inestabilitat, doncs durant aquell període va abandonar la banda Cook, que va realitzar una gira amb una revisió dels principals temes de Joy Division.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: DÉPÉCHE MODE



Durant l’escena de la new wave, va aparèixer el quartet Dépéche Mode, format inicialment per Martin Gore (teclats i veu), principal compositor del grup; Dave Gahan (veu), Andy Fletcher (teclats i veu) i Vince Clarke (teclats i veu). Aquest últim, que va començar una carrera de rodamón que el va portar a fundar formacions com Yazoo, The Assembly o Erasure, va abandonar arran de la confecció del primer àlbum i Alan Wilder (teclats i veu) va ocupar el seu lloc.

El període inicial del quartet britànic, que va mantenir alguna relació amb el moviment dels nous romàntics, va constar dels àlbums “Speak and spell”, en què hi destaca el single “Just Can’t enough”; “A broken frame”, que compta amb el tema “See you”; “Construction time again”, amb la cançó “Everything counts”; “Some great reward”, amb la presència de les pistes “People are people” i “Masters and servants”, i “Black celebration”. Durant aquesta etapa, Dépéche Mode es va consolidar com el grup més brillant del gènere del synth pop, amb força més regularitat que altres bandes de l’estil com The Human League, Soft Cell o els mateixos Yazoo.

El salt del grup a consideració d’stadium band va tenir lloc amb l’edició d’un treball de títol visionari, “Music for the masses”, que va suposar també la seva obertura al mercat nord-americà, que fins aquell moment havia quedat molt lluny del quartet. En l’obra hi prenen part alguns dels seus principals èxits, com “Never let me down again”, “Strangelove”, número u als Estats Units, i “Behind the Wheel”, que va arribar a la tercera posició de la llista de Billboard.

El gran triomf de “Music for the masses” va tenir continuïtat amb “Violator”, potser l’àlbum de Dépéche Mode preferit per la crítica i on es troben tres dels seus grans clàssics: “Personal Jesus”, “Enjoy the silence” i “Policy of truth”, aquesta última la meva cançó favorita del grup anglès. Seguidament, el quartet va gravar els treballs “Songs of faith and devotion” i “Ultra”, tots dos numero u al Regne Unit, encara que les valoracions de la premsa especialitzada van descendir en relació a les obres anteriors.

L’època podríem dir de decadència, caracteritzada per la marxa de Wilder i els problemes personals de Gore, Gahan i Fletcher, ha estat marcada pels discs “Excider”, “Plying the angel”, “Sounds of the universe” i “Delta machine”. No obstant, les gires i els concerts del grup han continuat sent grans esdeveniments, que els han convertit en autèntics dinosaures del rock.