Bono (veu), The Edge (guitarra), Adam Clayton (baix) i Larry Mullen Jr. (bateria), quartet que s’ha mantingut inalterable fins els nostres dies, van fundar la banda irlandesa U 2, que va debutar amb l’àlbum “Boy”, ben acollit per la crítica, i que va editar posteriorment “October”, un treball amb força connotacions religioses que no va ser tan ben rebut per la premsa especialitzada.
Durant bona part de la seva llarga, prolífica, popular i espectacular trajectòria, caracteritzada per temes èpics de caire polític o religiós, els irlandesos, encara que els seus inicis es troben situats en l’escena postpunk, han estat al marge de les grans modes contemporànies i, per exemple durant el decenni dels 80, no van realitzar un ús intensiu de sintetitzadors i no van utilitzar de forma massiva els teclats, mentre van ignorar l’estètica gòtica i sinistra o una imatge glamurosa típica del corrent dels nous romàntics.
“War”, el tercer àlbum d’estudi del grup dublinès i el meu preferit en la prolongada discografia de la formació, va ser el primer gran triomf de U 2, que va consolidar la popularitat a la seva Irlanda natal, va constituir el seu primer èxit considerable al Regne Unit, aconseguint el número u a les llistes britàniques, i els hi va obrir la porta als Estats Units. En el treball, una de les obres més emblemàtiques dels anys 80, hi destaquen fonamentalment dos dels seus clàssics: “Sunday bloody sunday”, un tema molt polititzat que parla del conflicte d’Irlanda del Nord, i “New year’s day”.
Després de l’àlbum de transició “The unforgattable fire”, en què hi destaca la peça “Bad”, el grup irlandès va aconseguir el seu segon punt d’inflexió, probablement el més important de la seva trajectòria, amb l’edició del disc “The Joshua Tree”, número u a les dues bandes de l’Atlàntic, el primer pel que fa als Estats Units. En l’obra, considerat un dels grans àlbums de la dècada dels 80, hi sobresurten tres cançons: “When the streets have no name” i les molt radiades “I still haven’t found what i’m looking foor”, un tema que personalment mai m’ha agradat, i “With or without you”, el qual tampoc estarà mai entre les meves peces favorites.
El tercer gran moment del quartet de Dublín va tenir lloc amb el treball “Achtung baby”, gravat després d’una altre disc de transició, “Rattle and hum”, que no obstant també es va enfilar al lloc més alt, tant de les llistes britàniques com de les nord-americanes. “Achtung baby”, tercer número u consecutiu als Estats Units, encara que no va aconseguir aquesta posició privilegiada al Regne Unit, va comptar amb la producció del prestigiós tècnic Brian Eno, home bàsic perquè l’obra es gravés a Berlín, la mateixa ciutat en què va conduir, durant els anys 70, la trilogia avantguardista de David Bowie, i pels sons electrònics que va usar el grup, fins llavors inèdits en el seu repertori. El disc conté peces com la bella “One”, un dels seus indiscutibles clàssics, i “Mistery ways”.
Seguidament, U 2 va continuar amb un èxit comercial indubtable, doncs dels seus sis àlbums posteriors, cinc d’ells van ser número u a la Gran Bretanya i tres al rànquing de Billboard, però la crítica no va ser tan benèvola amb el conjunt irlandès, potser si exceptuem “All that you can’t love behind”. Els restants discs de la darrera època del grup, els membres del qual s'han convertit en autèntics dinosaures de la música rock, han estat “Zooropa”, “Pop”, “How to dismantle an atomic bomb”, “No line on the horizon” i “Songs of innocence”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario