Durant l’escena de la new wave, va aparèixer el quartet Dépéche Mode, format inicialment per Martin Gore (teclats i veu), principal compositor del grup; Dave Gahan (veu), Andy Fletcher (teclats i veu) i Vince Clarke (teclats i veu). Aquest últim, que va començar una carrera de rodamón que el va portar a fundar formacions com Yazoo, The Assembly o Erasure, va abandonar arran de la confecció del primer àlbum i Alan Wilder (teclats i veu) va ocupar el seu lloc.
El període inicial del quartet britànic, que va mantenir alguna relació amb el moviment dels nous romàntics, va constar dels àlbums “Speak and spell”, en què hi destaca el single “Just Can’t enough”; “A broken frame”, que compta amb el tema “See you”; “Construction time again”, amb la cançó “Everything counts”; “Some great reward”, amb la presència de les pistes “People are people” i “Masters and servants”, i “Black celebration”. Durant aquesta etapa, Dépéche Mode es va consolidar com el grup més brillant del gènere del synth pop, amb força més regularitat que altres bandes de l’estil com The Human League, Soft Cell o els mateixos Yazoo.
El salt del grup a consideració d’stadium band va tenir lloc amb l’edició d’un treball de títol visionari, “Music for the masses”, que va suposar també la seva obertura al mercat nord-americà, que fins aquell moment havia quedat molt lluny del quartet. En l’obra hi prenen part alguns dels seus principals èxits, com “Never let me down again”, “Strangelove”, número u als Estats Units, i “Behind the Wheel”, que va arribar a la tercera posició de la llista de Billboard.
El gran triomf de “Music for the masses” va tenir continuïtat amb “Violator”, potser l’àlbum de Dépéche Mode preferit per la crítica i on es troben tres dels seus grans clàssics: “Personal Jesus”, “Enjoy the silence” i “Policy of truth”, aquesta última la meva cançó favorita del grup anglès. Seguidament, el quartet va gravar els treballs “Songs of faith and devotion” i “Ultra”, tots dos numero u al Regne Unit, encara que les valoracions de la premsa especialitzada van descendir en relació a les obres anteriors.
L’època podríem dir de decadència, caracteritzada per la marxa de Wilder i els problemes personals de Gore, Gahan i Fletcher, ha estat marcada pels discs “Excider”, “Plying the angel”, “Sounds of the universe” i “Delta machine”. No obstant, les gires i els concerts del grup han continuat sent grans esdeveniments, que els han convertit en autèntics dinosaures del rock.
No hay comentarios:
Publicar un comentario