HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: PRINCE

Amb Prince tanco aquest triangle de grans estrelles del decenni dels anys 80 del segle passat, en el qual també es troben Michael Jackson i Madonna, que no van aconseguir seduir-me, encara que en el cas del compositor de Minneapolis hi té lloc una diferència substancial amb els altres dos artistes: mentre penso que l’intèrpret de Gary i la cantant de Bay City van realitzar una música pop molt comercial, Prince compta amb una discografia més arriscada i variada.

En primer lloc, l’estrella de Minnesota ha exercit de cantant, compositor, productor, guitarrista, faceta en la qual va ser un dels millors de la seva època, i especialista en altres instruments, mentre que, en segon lloc, ha utilitzat un munt de gèneres durant la seva llarga trajectòria, com pop, rock, folk, rythm & blues, soul o rock experimental, no desentonant en cap d’ells.

Tanmateix, els inicis del músic de Minneapolis no van ser gens fàcils, doncs va veure rebutjades algunes maquetes, no va aconseguir arribar al top – 10 de Billboard fins a la confecció del seu cinquè àlbum, “1999”, i no va assolir el lloc més alt de les llistes dels Estats Units fins a l’edició de l’elogiat treball “Purple rain”, referent de la pel•lícula del mateix títol i amb la presència de l’extraordinària cançó principal. Abans, el compositor nord-americà havia gravat les obres “For you”, “Prince”, l’aclamat “Dirty mind” i “Controversy”.

Amb “Purple rain” es va iniciar el període clàssic i més triomfant de Prince, que va continuar amb “Around the world in a day”, número u als Estats Units; “Parade”, número tres a Billboard; “Sign o’ the times”, considerada la seva obra mestra al parer dels diferents mitjans de comunicació; “Lovesexy”, el seu primer número u al Regne Unit; la banda sonora del film “Batman”, que es va enfilar fins a dalt de tot dels rànquings a les dues bandes de l’Atlàntic”, i “Graff bridges”, el seu segon número u a la Gran Bretanya.

Tal com va succeir amb Jackson, Madonna i altres estrelles mediàtiques de la dècada dels 80, Prince va entrar en certa crisi amb l’arribada del decenni dels 90, probablement per l’explosió del rock indie, amb el gènere grunge al capdavant. Durant aquella època i fins els nostres dies, l’autor de Minneapolis, que havia format bandes com The Revolution, la qual es va estrenar amb “Purple rain”, i The New Power Generation, va obrir nous camins, caracteritzats pel risc i l’experimentació, en un període en què cal significar discs com “Love symbol album” i “Come”, tos dos número u al Regne Unit, o “3121”, el seu primer número u als Estats Units des de ”Batman”. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: MADONNA

En el capítol anterior d’aquesta història del rock, comentava que em sentia una mica estrany pel fet de no agradar-me la música de l’estrella de Gary (Indiana), Michael Jackson. Doncs bé, amb la cantant de Bay City (Michigan), Madonna, segons el meu parer una de les artistes més sobrevalorades de la història de la música pop, em va succeir un fet molt semblant.

No només mai m’han agradat els treballs de l’artista de Michigan, tret d’alguna petita excepció, sinó que el seu estil normalment sempre m’ha semblat el típic de radiofórmula o de MTV, per la qual cosa no entenc com alguns crítics o afeccionats de caire alternatiu han alabat un munt dels seus discs. A més, a aquells que opinen que es tracta d’una intèrpret polèmica i fins i tot transgressora, els hi podria dir que als seus concerts es podrien vendre perfectament joguines, caramels, globus i vídeos infantils.

Tanmateix, no puc negar que ha estat una artista polifacètica, doncs també ha exercit d’actriu teatral i cinematogràfica, i que ha marcat durant molt de temps una important tendència, fins el punt que potser sense la seva influència avui no existirien moltes cantants i dives que triomfen espectacularment als Estats Units, començant per Lady Gaga.

L’època podríem anomenar clàssica de Madonna, que va tenir lloc a la dècada dels 80, un decenni que, per les seves particularitats, va ser força propici al seu estil, va estar marcada per àlbums històrics en la discografia del pop més comercial: un disc inicial de títol homònim, el qual la va situar en el primer pla; “Like a virgin”, amb “Material girl” i el tema que li dóna títol, amb la confecció d’un vídeo molt popular; “True blue”, que compta amb “Papa don’t preach”, “La isla bonita” i la cançó d’idèntic títol, i “Like a prayer”, que conté la peça homònima. Els darrers tres treballs van ser número u en varis estats, entre ells els Estats Units i la Gran Bretanya.

Pel que respecta a la dècada dels 90, encara que Madonna va continuar situada en la cresta de l’onada, no va ser tant popular per a l’intèrpret nord-americana, que va seguir brillant especialment gràcies als seus cèlebres concerts, dotats d’una escenografia i muntatge brillants i espectaculars. Durant aquell decenni, en què va esclatar comercialment parlant l’escena indie, molt allunyada de les característiques de la cantant, va destacar el disc “Ray of light”, molt ben rebut per la crítica.

Durant els últims temps, i malgrat les “rivals” que li han sortit al pas, moltes d’elles, com ja he comentat, força influenciades per la seva carrera, la diva ha seguit triomfant com una de les artistes més populars, famoses i admirades del món, en una època en què els seus àlbums “Music”, “American life”, “Confessions on a dance floor”, “Hard candy” i “MDNA” s’han enfilat fins el punt més alt a les dues bandes de l’Atlàntic. 

M - CLAN

Lloc de fundació: Múrcia (Regió de Múrcia).

Formació fixa: Carlos Tarque (veu) i Ricardo Ruipérez (guitarra).

Dècades: 90, 00 i 10.
Gèneres: pop, rock, southern rock i soul.
Principals àlbums: Usar y tirar (1999) i Defectos personales (2002).
El millor: alternar un públic de certa exigència amb el de “40 Principales”.
El pitjor: alguns fans consideren que no han igualat mai els primers discs.

El cantant Carlos Tarque i el guitarrista Ricardo Ruipérez han estat els integrants estables del conjunt murcià M – Clan, un dels grups de més èxit a Espanya les dues darreres dècades. Després de dos àlbums inicials força elogiats per crítica i públic, la formació va triomfar de forma notòria en el període en què l’exTequila Alejo Stivel i Carlos Raya, que també va ser component oficial de la banda, van exercir de productors.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: MICHAEL JACKSON

Sincerament, mai vaig ser un fan de l’intèrpret nord-americà, fins el punt que durant l’esplendor de la seva carrera em sentia una mica estrany perquè observava que era dels pocs que no gaudia amb els seus discs, vídeos i espectacles (més tard vaig conèixer més gent que pensava com jo). Malgrat tot, no puc obviar grans èxits de l’artista, que va tenir el seu punt àlgid amb la confecció de l’històric àlbum “Thriller”, un treball que evidentment va marcar una era en la música pop.

Els inicis artístics de Michael Jackson es troben en la popular agrupació Jackson V, de la qual en van formar part varis germans, encara que ràpidament Michael va sobresortir-ne clarament. Llavors, la família va estar sotmesa al frenètic ritme de gravacions, concerts i gires amb que Berry Gordy sotmetia a tots els artistes de la seva discogràfica Motown, amb seu a Detroit.

El primer gran èxit de Michael en solitari va ser l’àlbum “Off the wall”, número tres a les dues bandes de l’Atlàntic, però el triomf històric de l’intèrpret va tenir lloc amb el cèlebre i supervendes “Thriller”, el qual va ser número u en un munt d’estats, entre ells els Estats Units i la Gran Bretanya, i va extreure com a singles les cançons “The girl is mine”, amb l’exBeatle Paul McCartney; “Billie Jean”, “Beat it”, “Wanna be startin’ somethin’”, “Human nature”, “PYC (pretty young thing)” i el tema que li dóna títol, que a més va comptar amb la producció d’un vídeo que va fer història.

Potser per les espectaculars repercussions de “Thriller”, possiblement perquè no va poder digerir i assimilar massa bé un èxit estratosfèric, Jackson va iniciar una sèrie d’activitats i rutines estranyes i fins i tot extravagants i estrambòtiques, com la de portar en tot moment una màscara, intentar aclarir-se la cara o una polèmica relació amb infants, que li va portar un munt de problemes de tipus judicial.

Michael es va prendre amb molta calma l’edició d’un nou àlbum, doncs va trigar cinc anys en editar “Bad”, el qual, encara que no va repetir els números del seu predecessor (gairebé era impossible), va suposar un altre gran èxit, per exemple pel que fa als senzills de títol homònim i “I just can’t stop loving you”. Seguidament, quatre anys més tard, va extreure el treball “Dangerous”, un altre triomf planetari, i, abans de la seva mort, “History: past, present and future, book 1” i “Invencible”, que, malgrat ser, com els discs anteriors, número u en varis països, van fer baixar considerablement el nivell tant de popularitat com de vendes. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: NEIL YOUNG (2a PART)

Si analitzem l’excel•lent, llarga, prolífica i extraordinària trajectòria del cantautor canadenc Neil Young, que compta, segons els experts, amb una de les discografies més dignes i autèntiques de la història de la música popular, les parts més conegudes, emblemàtiques i remarcables van tenir lloc durant el decenni dels 70, quan va gravar històrics àlbums com “After the goldrush”, “Harvest” o “Tonight’s the night” i va formar part del supergrup que van fundar David Crosby, Stephen Stills i Graham Nash. No obstant, totes les etapes de Young han comptat amb els seus moments destacables i significatius.

Tanmateix, després de flirtejar amb l’estil punk durant la segona meitat de la dècada dels 70, Young, potser una mica incòmode pel llarg mandat del conservador Ronald Reagan als Estats Units, va transitar durant els anys 80 per un període força discret, època en què cap dels seus àlbums va passar a la història, com per exemple ho havia fet anteriorment “Harvest”, ni tampoc va rebre grans valoracions pel que respecta a la premsa especialitzada. Durant aquesta etapa de la seva trajectòria, el compositor de Toronto va continuar col•laborant amb la banda Crazy Horse i amb els seus antics companys Crosby, Stills i Nash, mentre va seguir relacionant-se amb el cinema, per exemple amb el film “Human highbury”, el qual va dirigir amb el pseudònim de Bernard Shakey juntament amb Dean Stockwell, o “Solo trans”, realitzat per Hal Ashby.

Entre finals dels 80 i inicis dels 90 podríem dir que es va produir el ressorgiment de la figura de Young, entre altres motius, perquè la generació grunge, sorgida a la ciutat de Seattle, a l’estat de Washington, així com l’anomenada Generació X, que va marcar bona part del cinema independent nord-americà del període, el van elegir com un dels seus ídols, icones i referents.

D’una banda, l’autor canadenc, que va editar llavors elogiats àlbums com “Freedom” o “Ragged glory”, va col•laborar amb la banda grunge Pearl Jam i va dedicar la cançó “Sleeps with angels”, pertanyent al treball d’idèntic títol, a un dels grans líders del moviment, el cantant i guitarrista de Nirvana Kurt Cobain, que acabava de suïcidar-se.

D’altra banda, dos dels millors directors cinematogràfics nord-americans de les darreres dècades, Jim Jarmusch, un dels principals representants de la Generació X, i Jonathan Demme han col•laborat de forma important amb Young: pel que fa al primer, amb “Dead man”, pel•lícula protagonitzada per Johnny Depp, i “Year of the horse”, sobre concerts amb Crazy Horse, mentre pel que respecta al segon, mitjançant “Neil Young & Crazy Horse: the complex sessions”, “Neil Young: heart of gold”, “Neil Young: trunk show” i “Neil Young: jouneys”, sense oblidar que Neil mateix va dirigir l’obra “Greendale”. 

JOURNEY

Lloc de fundació: San Francisco (Estats Units).

Formació inicial: Gregg Rolie (veu i teclats), Neal Schon (guitarra), George Tickner (baix), Aynsley Dunbar (bateria) i Ross Valory (piano).

Dècades: 70, 80, 90, 00 i 10.
Gèneres: rock, jazz rock i AOR.
Principals àlbums: Escape (1981) i Frontiers (1983).
El millor: un munt de vendes.
El pitjor: la típica controvèrsia AOR.

Dos excol•laboradors del guitarrista d’origen mexicà Carlos Santana, Gregg Rolie i Neal Schon, únic membre fix de la banda, van fundar a San Francisco el grup Journey, que si bé és cert que va utilitzar el jazz rock i el rock progressiu, va acabar sent una de les formacions més clàssiques de la moda AOR. El conjunt californià, que va realitzar una trajectòria caracteritzada per les espectaculars vendes dels seus discs, va tenir un munt de seguidors, però també va comptar amb un important número de detractors. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: BRUCE SPRINGSTEEN (2a PART)

La primera part dedicada a l’estrella de Nova Jersey va finalitzar amb l’edició de l’aclamat i molt reivindicat àlbum acústic “Nebraska”, obra gravada justament abans del famós, comercial, supervendes i històric treball “Born in the USA”, que marcaria el començament de la trajectòria més popular i mediàtica de l’artista nord-americà, que ja havia realitzat un primer intent en la mateixa direcció amb el doble “The river”, obra composta immediatament abans de “Nebraska”.

Sincerament, aquell Springsteen genial, emocionant i autèntic de grans discs com “Born to run” o “Darkness on the edge of town”, o el compositor íntim, folk i acústic de “Nebraska”, a penes se’l constata en l’àlbum “Born in the USA”, una obra que, sense negar la seva qualitat i bones cançons com “I’m goin’ down”, va assolir paràmetres molt comercials i va resultar ser una edició apte per a tota classe de públics, fins el punt que la gravació va conquistar fans que potser desconeixien completament la discografia anterior del Boss.

“Born in the USA” és un d’aquell àlbums capaços de marcar una era de la música popular, entre d’altres coses perquè va extreure la barbaritat de set singles: el famós i comercial “Dancing in the dark”, “Cover me”, la cançó de títol homònim, “I’m on fire”, “Glory days”, la referida “I’m goin’ down” i “My hometown”. Per tant, la pressió de l’intèrpret de Nova Jersey alhora d’editar un nou disc era enorme, doncs les comparacions serien inevitables. L’Springsteen amb samarreta i texans de la portada del seu treball més espectacular es va convertir en la imatge d’un Bruce elegant i sofisticat, amb vestit i corbata, de “Tunnel of love”, que si bé no va aconseguir les vendes i la fama del seu il•lustre predecessor, va aguantar força bé el tipus, especialment gràcies a “Brilliant disguise” i la peça que li dóna títol.

Des de llavors fins els nostres dies, la trajectòria d’Springsteen, farcida de continuades, espectaculars i frenètiques gires, normalment acompanyat de l’E Street Band, ha transcorregut amb la confecció d’àlbums que han assolit de nou el punt més alt de les llistes dels Estats Units, la Gran Bretanya i molts altres països, com han estat els casos de “The rising”, “Magic” o “High hopes”, realitzant de tant en tant algun parèntesi per editar obres d’un caràcter més arriscat i alternatiu, intentant emular l’impacte més intel•lectual de “Nebraska”, amb els discs “The ghost of Tom Joad” o “We shall overcome: the Seeger sessions”, un tribut al mític folk singer.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: GRUPS DE L’ESCENA MADCHESTER

The Charlatans. Banda formada durant els seus inicis per Tim Burgess (veu), Mark Collins (guitarra), Martin Blunt (baix), Jon Brookers (bateria) i Tony Rogers (teclats). El grup, que va tenir els seus principals referents en el pop – rock britànic del decenni dels 60, va romandre clarament a l’ombra de formacions com Happy Mondays i The Stone Roses pel que fa a l’era clàssica de l’escena Madchester, però va ser finalment aquell que va comptar amb una trajectòria més estable i regular, sobretot quan es va enganxar a la moda del brit pop. El conjunt anglès va perdre Collins, per un accident de carretera, i Brookers, a causa d’un càncer.

Happy Mondays. Grup integrat per Shaun Ryder (veu), Mark Day (guitarra), Paul Ryder (baix), Gary Whelan (bateria), Mark Berry (percussió) i Paul Davis (teclats). Banda estel•lar del segell la Haçienda, va mantenir una relació bastant tensa i complicada amb Tony Wilson, el seu cap, fet que no els hi va impedir convertir-se en el conjunt emblemàtic del moviment Madchester. Happy Mondays va utilitzar la música dance, va adoptar els estridents ritmes de l’acid – house i va protagonitzar l’anomenat segon estiu de l’amor i el revival psicodèlic que va viure aleshores la música popular, en una època en què els seus components van tenir força problemes derivats de les drogues.

The Stone Roses (foto). Grup que va tenir com a quartet clàssic el format per Ian Brown (veu), John Squire (guitarra), Mani (baix) i Reni (bateria, piano i veu). Després de debutar amb un àlbum de títol homònim, que va rebre l’aclamació de la crítica especialitzada i el favor del públic, es van presentar moltes expectatives, però el conjunt, amb una gran influència de la música britànica de la dècada dels 60 i protagonista del ressorgiment del rock psicodèlic, va separar-se per importants desavinences internes, en plena gira, després d’editar el segon treball, encara que anys més tard va reaparèixer sota una gran expectació. 

FIRE AND RAIN

Intèrpret: James Taylor.

Any: 1970.

Gènere: folk rock.
Àlbum d’estudi: Sweet baby James.
El millor: la melancolia del tema.
El pitjor: el succés en què està inspirat.

L’any 1970, el cantautor nord-americà James Taylor va editar el seu segon àlbum, “Sweet baby James”, considerat el seu treball més emblemàtic. En l’obra, que va comptar amb un gran èxit de la crítica i comercial, hi destaquen la peça que li dóna títol i la bella “Fire and rain”, una melancòlica, trista i tràgica cançó que parla del suïcidi de la seva amiga Suzanne Schnerr, que va provocar en Taylor una profunda depressió. El tema, en el qual intervé al piano la compositora Carole King, una de les seves grans amistats i qui li havia atorgat a James la interpretació del seu clàssic “You’ve got a friend”, va tenir importants vendes, enfilant-se fins el número dos de les llistes canadenques i fins al número tres en el rànquing nord-americà de Billboard.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ESCENA MADCHESTER

L’urbs industrial de Manchester va ser una de les ciutats clau de la música pop – rock britànica dels anys 70 i 80, quan hi van ser fundades bandes com The Buzzcocks, The Smiths, Joy Division, New Order, Durruti Column, Happy Mondays, The Charlatans o The Stone Roses, aquestes sis últimes representants del segell independent The Factory, creat per l’empresari Tony Wilson, i les quatre darreres protagonistes de la part clàssica de l’anomenada escena Madchester.

El moviment va transcórrer durant la totalitat del decenni dels 80 i els primers anys de la dècada dels 90, encara que es podria afirmar que l’era fonamental va tenir lloc, en un període en què The Factory s’havia convertit en La Haçienda, entre el segon lustre dels 80 i el primer dels 90, època en què es va viure un ressorgiment del gènere psicodèlic, fins el punt que es va parlar de 1989 com el segon estiu de l’amor, en record d’aquell de 1967, en plena era hippy.

En la primera etapa en el còmput general, durant els inicis de la new wave, el corrent va estar marcat pel postpunk, quan el llegendari grup Joy Division es va convertir en la banda més significativa del segell The Factory, discogràfica que va simbolitzar el naixement del rock independent al Regne Unit. El suïcidi de Ian Curtis, cantant de la formació, va suposar el final del primer període, encara que New Order, conjunt format pels altres tres membres de l’associació, va passar a ser el principal emblema de la factoria fundada per Wilson.

Posteriorment, en el marc de The Haçienda, el sinistre postpunk va donar pas a ritmes ballables i discotequers, en primer lloc el dance i més tard les influències derivades de l’acid – house, moment en què van destacar bandes com Happy Mondays (foto), The Charlatans, The Stone Roses o els mateixos New Order, llavors instal•lats a l’illa balear d’Eivissa. Aquests grups van ser una clara referència per a formacions que van marcar l’indie rock britànic del decenni dels 90, sent un cas força significatiu el del conjunt escocès Primal Scream.

La pel•lícula “24 hour party people”, títol derivat d’una cançó de Happy Mondays, dirigit per Michael Winterbottom i protagonitzat per Peter Corgan, és una clara mostra per comprendre l’escena que va tenir lloc durant aquella època al Regne Unit. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: SONIC YOUTH

Si The Jesus & Mary Chain va ser la principal referència britànica del noise rock, el quartet Sonic Youth va ser el màxim reclam de la versió nord-americana. El grup va ser fundat a inicis de la dècada dels 80 a Nova York, la gran urbs que igualment va ser seu de la banda The Velvet Underground, la gran influència del gènere.

Integrants de l’anomenada no wave novaiorquesa, que va marcar part de la música alternativa dels Estats Units durant el decenni dels 80, la formació inicial de Sonic Youth va estar composta pels seus tres membres permanents, Thurston Moore (veu i guitarra), Lee Ranaldo (guitarra i veu) i Kim Gordon (veu i baix), companya sentimental del primer, a més de Jim Sclavunos (bateria). Després del primer àlbum, va entrar Bob Bert, que a partir del tercer treball va donar el testimoni a Steve Shelley, que va completar la composició clàssica.

Més tard de l’edició de “Confesion is sex” i “Bad moon rising”, dos àlbums que van passar pràcticament desapercebuts fora dels ambients independents, Sonic Youth va gravar la seva trilogia estel•lar, formada per tres obres clàssiques del noise rock i de la música alternativa dels anys 80: “Evol”, “Sister” i la sensacional “Daydream nation”, un disc històric que conté cançons com “Teen age riot”, “The sprawl”, “Cross the breeze” o “Candle”.

Malgrat que fins a l’edició de “The whitey album”, el següent disc després de “Daydream nation”, el quartet havia tingut un escàs èxit comercial, Sonic Youth va fitxar per una multinacional discogràfica, fet que l’hi va permetre arribar tant al top 50 britànic com al top 100 nord-americà amb les obres “Goo”, àlbum en què hi destaquen les peces “Dirty boots”, “Tunic (song for Karen)”, dedicada a Karen Carpenter, i “Kool thing”; "Dirty", número sis al Regne Unit, i “Experimental jet set, thrash and no star”, número 10 al rànquing britànic.

Posteriorment, el grup novaiorquès va entrar en una etapa més irregular, experimental i allunyada del gran públic, en un període en què van destacar els àlbums “Murray street” i el darrer de la seva discografia, “The eternal”, el més ben situat al rànquing de Billboard de tota la seva trajectòria. La separació afectiva de Moore i Gordon va provocar la separació del quartet, continuant els dos guitarristes carreres independents, mentre Kim ha publicat un llibre sobre la seva experiència a la banda. 

LED ZEPPELIN II

Grup: Led Zeppelin.

Any: 1969.

Formació: Jimmy Page, Robert Plant, John Paul Jones i Paul Bonham.
Àlbum d’estudi anterior: Led Zeppelin I (1969).
Àlbum d’estudi posterior: Led Zeppelin III (1970).
El millor: l’aclamada versió de “Whole lotta love”.
El pitjor: una gravació sense pausa.

La banda britànica Led Zeppelin, pionera del hard rock i liderada pel cantant Robert Plant i el virtuós guitarrista Jimmy Page, fundador del grup, va gravar el seu segon àlbum el mateix any en què havia editat la seva òpera prima. La permanència del quartet en l’estudi va ser fugaç i molt accelerada, doncs la formació anglesa es trobava aleshores sota la realització de continuades i frenètiques gires que a penes deixaven temps per a altres tasques. Malgrat tot, Led Zeppelin va confeccionar un treball molt reivindicat, aclamat i aplaudit per la crítica, el qual va obtenir a més unes importants vendes. En l’àlbum, que va tenir una enorme influència i està considerada una de les grans obres de la música popular, es van utilitzar els gèneres blues rock, folk rock i rock dur i va extreure el tema “Whole lotta love”, una adaptació d’un clàssic de Willie Dixon que es va convertir en un dels referents dels seus multitudinaris concerts. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: JESUS & MARY CHAIN

La banda escocesa The Jesus & Mary Chain va ser creada pels germans Jim i William Reid (foto), cantants, guitarristes i usuaris de diverses tecnologies, als quals es van unir inicialment el baixista Douglas Hart i el bateria Bobby Gillespie, futur fundador, líder i vocalista de la formació Primal Scream. Posteriorment, també van entrar en el grup els bateries Steve Monti i Nick Sanderson i el guitarrista i organista Ben Luire.

El primer àlbum del conjunt escocès va ser l’històric “Psychocandy”, considerat un dels clàssics del noise rock, un dels principals treballs de la dècada dels 80 i un dels millors debuts que es recorden d’una banda alternativa. L’obra, aclamada per la quasi totalitat de la crítica especialitzada, va ser l’únic disc de llarga durada en què van participar els quatre membres originals de The Jesus & Mary Chain, doncs després de la seva edició, Hart i Gillespie van abandonar.

El grup dels germans Reid mai va poder superar, ni tan sols igualar, la seva cèlebre òpera prima, encara que el segon àlbum de la seva discografia, l’igualment elogiat “Darklands”, també va comptar amb el beneplàcit dels mitjans de comunicació, cosa que no va succeir amb les següents gravacions que va efectuar el grup, que va ser més notícia pels seus trepidants espectacles en directe i per les friccions entre els seus líders.

The Jesus & Mary Chain, que no va obtenir mai un gran èxit comercial, va rebre una gran influència de tres bandes: els novaiorquesos The Velvet Underground, la seva gran referència; els Stooges d’Iggy Pop, fonamentalment pel que fa als seus cèlebres espectacles en viu, i els contemporanis The Cure, claus en la seva estètica de tipus gòtic, mentre no es pot negar la seva petjada en formacions com els irlandesos My Bloody Valentine.