En el capítol anterior d’aquesta història del rock, comentava que em sentia una mica estrany pel fet de no agradar-me la música de l’estrella de Gary (Indiana), Michael Jackson. Doncs bé, amb la cantant de Bay City (Michigan), Madonna, segons el meu parer una de les artistes més sobrevalorades de la història de la música pop, em va succeir un fet molt semblant.
No només mai m’han agradat els treballs de l’artista de Michigan, tret d’alguna petita excepció, sinó que el seu estil normalment sempre m’ha semblat el típic de radiofórmula o de MTV, per la qual cosa no entenc com alguns crítics o afeccionats de caire alternatiu han alabat un munt dels seus discs. A més, a aquells que opinen que es tracta d’una intèrpret polèmica i fins i tot transgressora, els hi podria dir que als seus concerts es podrien vendre perfectament joguines, caramels, globus i vídeos infantils.
Tanmateix, no puc negar que ha estat una artista polifacètica, doncs també ha exercit d’actriu teatral i cinematogràfica, i que ha marcat durant molt de temps una important tendència, fins el punt que potser sense la seva influència avui no existirien moltes cantants i dives que triomfen espectacularment als Estats Units, començant per Lady Gaga.
L’època podríem anomenar clàssica de Madonna, que va tenir lloc a la dècada dels 80, un decenni que, per les seves particularitats, va ser força propici al seu estil, va estar marcada per àlbums històrics en la discografia del pop més comercial: un disc inicial de títol homònim, el qual la va situar en el primer pla; “Like a virgin”, amb “Material girl” i el tema que li dóna títol, amb la confecció d’un vídeo molt popular; “True blue”, que compta amb “Papa don’t preach”, “La isla bonita” i la cançó d’idèntic títol, i “Like a prayer”, que conté la peça homònima. Els darrers tres treballs van ser número u en varis estats, entre ells els Estats Units i la Gran Bretanya.
Pel que respecta a la dècada dels 90, encara que Madonna va continuar situada en la cresta de l’onada, no va ser tant popular per a l’intèrpret nord-americana, que va seguir brillant especialment gràcies als seus cèlebres concerts, dotats d’una escenografia i muntatge brillants i espectaculars. Durant aquell decenni, en què va esclatar comercialment parlant l’escena indie, molt allunyada de les característiques de la cantant, va destacar el disc “Ray of light”, molt ben rebut per la crítica.
Durant els últims temps, i malgrat les “rivals” que li han sortit al pas, moltes d’elles, com ja he comentat, força influenciades per la seva carrera, la diva ha seguit triomfant com una de les artistes més populars, famoses i admirades del món, en una època en què els seus àlbums “Music”, “American life”, “Confessions on a dance floor”, “Hard candy” i “MDNA” s’han enfilat fins el punt més alt a les dues bandes de l’Atlàntic.
No hay comentarios:
Publicar un comentario