Si The Jesus & Mary Chain va ser la principal referència britànica del noise rock, el quartet Sonic Youth va ser el màxim reclam de la versió nord-americana. El grup va ser fundat a inicis de la dècada dels 80 a Nova York, la gran urbs que igualment va ser seu de la banda The Velvet Underground, la gran influència del gènere.
Integrants de l’anomenada no wave novaiorquesa, que va marcar part de la música alternativa dels Estats Units durant el decenni dels 80, la formació inicial de Sonic Youth va estar composta pels seus tres membres permanents, Thurston Moore (veu i guitarra), Lee Ranaldo (guitarra i veu) i Kim Gordon (veu i baix), companya sentimental del primer, a més de Jim Sclavunos (bateria). Després del primer àlbum, va entrar Bob Bert, que a partir del tercer treball va donar el testimoni a Steve Shelley, que va completar la composició clàssica.
Més tard de l’edició de “Confesion is sex” i “Bad moon rising”, dos àlbums que van passar pràcticament desapercebuts fora dels ambients independents, Sonic Youth va gravar la seva trilogia estel•lar, formada per tres obres clàssiques del noise rock i de la música alternativa dels anys 80: “Evol”, “Sister” i la sensacional “Daydream nation”, un disc històric que conté cançons com “Teen age riot”, “The sprawl”, “Cross the breeze” o “Candle”.
Malgrat que fins a l’edició de “The whitey album”, el següent disc després de “Daydream nation”, el quartet havia tingut un escàs èxit comercial, Sonic Youth va fitxar per una multinacional discogràfica, fet que l’hi va permetre arribar tant al top 50 britànic com al top 100 nord-americà amb les obres “Goo”, àlbum en què hi destaquen les peces “Dirty boots”, “Tunic (song for Karen)”, dedicada a Karen Carpenter, i “Kool thing”; "Dirty", número sis al Regne Unit, i “Experimental jet set, thrash and no star”, número 10 al rànquing britànic.
Posteriorment, el grup novaiorquès va entrar en una etapa més irregular, experimental i allunyada del gran públic, en un període en què van destacar els àlbums “Murray street” i el darrer de la seva discografia, “The eternal”, el més ben situat al rànquing de Billboard de tota la seva trajectòria. La separació afectiva de Moore i Gordon va provocar la separació del quartet, continuant els dos guitarristes carreres independents, mentre Kim ha publicat un llibre sobre la seva experiència a la banda.
No hay comentarios:
Publicar un comentario