LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: EL ROCK DUR

Per trobar les arrels del hard rock, ens hauríem de remuntar a alguns grup britànics de rythm & blues que anunciaven la nova tendència, com per exemple, sense oblidar els mítics The Rolling Stones, grups com The Who, Small Faces, el trio Cream, els primerencs The Kinks o, de manera molt especial, The Yardbirds, formació en què hi va tenir una important experiència el guitarrista Jimi Page, fundador de Led Zeppelin.

El nou gènere, per tant una versió endurida de la fusió entre el blues i el rock, va sorgir a finals del decenni dels 60 i es va consolidar durant la totalitat de la dècada següent, mitjançant formacions com la ja significada Led Zeppelin, Deep Purple, Black Sabbath, Free (foto), Bad Company, Guess Who o els inicials AC / DC, sent fonamentals per a la posterior aparició de gèneres, de caràcter més salvatge, com el heavy metal, el thrash metal, el hardcore o l’speed metal.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: GENESIS

Genesis va ser una de les principals bandes de rock progressiu, però, durant els inicis de la seva trajectòria, també va estar molt involucrada en la moda del glam rock pel que fa a la seva branca més intel·lectualitzada, a la qual també hi va pertànyer Roxy Music.

El grup fundacional va estar format pel carismàtic vocalista Peter Gabriel, Anthony Phillips (guitarra), Mike Rutherford (baix), John Silver (bateria) i Tony Banks (piano i òrgan). El conjunt britànic va triomfar amb àlbums com “Selling England by the pound” i el doble conceptual “The lamb lies down on Broadway”, arran del qual van començar les friccions entre un Gabriel cada cop més protagonista i la resta de la formació.

La crisi va acabar amb la marxa de Gabriel, que va començar una carrera en solitari caracteritzada pel risc, l’avantguarda i l’autenticitat, mentre Genesis, aleshores liderat pel nou cantant Phil Collins, que havia entrat al grup com a bateria, va apropar-se cada cop més a postulats pop, accessibles i comercials.

THE BACK ROOM

Grup: The Editors.

Any: 2005.     

Formació: Tom Smith, Russell Leetch, Chris Urbanowicz i Ed Lay.  

Àlbum d’estudi anterior: cap.

Àlbum d’estudi posterior: An end has no end (2007).

El millor: els elogis de la crítica.

El pitjor: les comparacions amb Interpol.

La primera dècada de l’actual segle XXI va ser una època important quant a la reivindicació de la música potspunk, destacant en aquest aspecte tant la formació novaiorquesa Interpol com el grup de Birmingham The Editors, que, durant els seus començaments, va estar força influenciat per llegendaris conjunts britànics com Joy Division o Echo & the Bunnymen. El debut en gran format de The Editors va ser l’elogiat i aclamat disc “The back room”, que va ser comparat abastament amb “Turn on the bright lights”, l’òpera prima d’Interpol. En el treball analitzat, al qual va seguir “An end has no end”, de similars característiques, hi destaquen temes com “Munich”, “Blood”, “All sparks” o “Bullets”, el primer single.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: JETHRO TULL

La banda britànica Jethro Tull, encapçalada pel carismàtic cantant, pianista i flautista Ian Anderson, va tenir l’habilitat de barrejar gèneres tan diferents i dispars com el rock de caire progressiu, la música folk i certs aspectes que l’acostaven a estils de tipologia rural i fins i tot medieval.

El grup el van completar, en principi, Mike Abrahams (guitarra i veu), Glenn Cornick (baix) i Clive Bunker (bateria), entrant poc més tard Martin Barre (guitarra), Jeffrey Hammond (baix) i John Evan (piano i òrgan). La formació britànica va editar durant la seva època clàssica i estel·lar treballs com el cèlebre “Aqualung”, que va ser el seu quart àlbum d’estudi, o “Thick is a brick”.

Durant el període dominat pel punk rock, com tants altres conjunts progressius, Jethro Tull va entrar en decadència, moment en què va realitzar un gir en el seu estil i es va apropar a barems propers al hard rock.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: EMERSON, LAKE & PALMER

Keith Emerson era un espectacular i efectista teclista que havia tocat amb Nice, Greg Lake havia estat el primer cantant i baixista de King Crimson i el bateria Carl Palmer havia format part d’Atomic Rooster. Tots tres van unir forces i van fundar el supergrup conegut pels seus respectius cognoms.

Malgrat la realització d’un tipus de música poc accessible i bastant complicat, el trio va comptar amb una època d’important èxit comercial, per la qual cosa va tenir un munt de fans, encara que el grup també va ser objecte d’un important número de detractors, que considerava el seu estil artificiós, grandiloqüent i pretensiós.

Durant la seva etapa d’apogeu, l’associació va editar àlbums com l’inicial de títol homònim, “Tarkus”, “Trilogy” o el directe “Pictures and exhibition”, però l’adveniment del punk va significar la crisi i decadència de la formació, en un període en què Palmer, que va ser un dels components d’Asia, va ser substituït per Cozy Powell, un bateria forjat en el hard rock.

THE THRILLS

Lloc de fundació: Dublín (Irlanda).

Formació: Conor Deasy (veu), Daniel Ryan (guitarra), Padraic McMahon (guitarra i baix), Ben Carrigan (bateria) i Kevin Horan (piano).

Dècades: 00.

Gèneres: pop, rock, country rock i rock alternatiu.

Principal àlbum: So much for the city (2003).

El millor: un debut molt aclamat.

El pitjor: només tres àlbums d’estudi.

Malgrat el seu origen irlandès, el quintet The Thrills va portar a terme una música d’influència molt americana, tot i que en el seu estil també es poden entreveure alguns grups britànics com The Smiths. La formació de Dublín, liderada pel vocalista Conor Deasy, va debutar amb l’elogiat àlbum “To much for the city”, número u al seu país natal i número tres al Regne Unit.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: PINK FLOYD, L’ÈPOCA ESTEL·LAR

Després de debutar amb l’històric, complicat, estrany, reivindicat i psicodèlic àlbum “The piper at the gates of dawn”, el gran artífex del disc, el cantant, guitarrista i compositor Syd Barrett, va haver de deixar la banda britànica per problemes derivats de la seva addicció a les substàncies al·lucinògenes, sent substituït per David Gilmour, que es va ajuntar al bateria Nick Mason, el teclista Rick Wright i el baixista Roger Waters, que es va convertit en el nou líder del grup.

Posteriorment a un llarg camí de transició, una mica irregular, Pink Floyd va triomfar espectacularment amb el cèlebre treball “Dark side of the moon”, amb el qual es va situar entre les principals formacions de rock progressiu, que aleshores transitava per la seva època daurada. Seguidament, el quartet anglès va seguir per la línia de l’èxit amb l’obra “Wish you were here”, per donar més tard un petit pas enrere amb el disc “Animals”.

Amb el doble àlbum conceptual “The wall”, un projecte molt personal de Waters, Pink Floyd va arribar al seu cim de fama i popularitat, però també de grandiloqüència i potser d’excessiva espectacularitat, per la qual cosa, a més de grans defensors, el treball compta igualment amb alguns detractors. El que és cert és que després de la seva edició, va arribar una profunda crisi, doncs Gilmour, Mason i Wright es van enfrontar a Waters i la problemàtica va portar finalment a la separació.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: YES

El grup britànic Yes va passar de manera especial a la història, a part de per ser una de les principals bandes de rock progressiu, per haver tingut excel·lents músics com els guitarristes Peter Banks i Steve Howe, el baixista Chris Squire, els bateries Bill Bruford i Alan White i els teclistes Tony Kaye, Rick Wakeman i Geoff Downes, a més d’un cantant del carisma de Jon Anderson, substituït per un breu període per Trevor Horn.

El grup va ser fundat pel quintet Anderson, Banks, Squire, Bruford i Kaye i aviat va ser cèlebre la seva rivalitat amb el trio Emerson, Lake & Palmer, en un període en què Yes va saber sobreposar-se a les marxes de components emblemàtics com Banks, l’espectacular Wakeman i, fins i tot, durant un petit lapse de temps, del seu líder Anderson, que va formar un duo amb el teclista grec Vangelis.

A diferència d’altres conjunts de rock progressiu i simfònic, Yes va continuar triomfant durant l’explosió del punk rock, etapa en què els seus components es van vanagloriar de vendre més discs que les bandes de la nova moda, però, això si, a través d’una música molt més comercial, semblant a la que van tenir dos grups sorgits del seu entorn: Asia i el duo The Bangles.

ISRAEL VIBRATION

Lloc de fundació: Kingston (Jamaica).

Formació inicial: Lascelle Wiss Bulgin (veu), Albert Apple Gabriel Craig (veu) i Cecil Skelly Spence (veu).

Dècades: 70, 80, 90 i 00.

Gèneres: reggae.      

Principals àlbums: Free to move (1996) i Reggae nights (2010).

Solistes que origina: Albert Apple Gabriel Craig.

El millor: una llarga trajectòria.

El pitjor: no haver aconseguit l’èxit comercial d’altres intèrprets reggae.

Afectats per la pòlio, Bulgin, Craig i Spence es van conèixer de nens en un centre de rehabilitació, per fundar més tard un trio reggae que, sense assolir l’èxit de grans estrelles de l’estil, com Jimmy Cliff, Peter Tosh, Eddy Grant o el mític Bob Marley, va aconseguir etapes de fama i popularitat i fins i tot cert ressò internacional. La marxa de Craig va deixar l’associació com a duo.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: KING CRIMSON

Més de mig segle després de la irrupció del rock progressiu, un gènere que va tenir molts adeptes, però també força detractors, la majoria dels experts pensen que la millor banda del gènere en va ser King Crimson.

El grup el van formar Robert Fripp (guitarra), Greg Lake (veu i baix), Michael Giles (bateria i veu), Ian McDonald (teclats i instruments de vent) i el lletrista Peter Sinfield, però després del primer àlbum, el reivindicat i històric “In the court of Crimson king”, la formació britànica per exemple va perdre Lake, que es va ajuntar amb el teclista Keith Emerson, procedent de Nice, i el bateria Carl Palmer, que havia format part d’Atomic Rooster, per fundar el supergrup que va portar els seus respectius cognoms.

Amb el pas dels anys, King Crimson es va convertir en una eina molt personal de Fripp, que va muntar i desfer diferents formacions, en una època en què van passar pel grup músics com el cantant i guitarrista Boz Burrell, el guitarrista Adrian Bellew, els baixistes John Wetton i Tony Levin, el bateria Bill Brufford o el percussionista Jamie Muir i van ser editats treballs clàssics de la gran era progressiva: “In the wake of Poseidon”, “Lizard”, “Islands” o “Larks’ tongues in aspic”.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: EL ROCK PROGRESSIU I SIMFÒNIC

Entre les avantguardes que van sorgir al Regne Unit durant el segon lustre del decenni dels 60 del segle XX es trobava el rock de caire progressiu i simfònic, dues tendències que van transcórrer molt unides, però que també comptaven amb alguna diferència, doncs l’estil progressiu estava molt influenciat, per exemple, pel rock psicodèlic i la improvisació típica del jazz, mentre el simfònic tenia les seves arrels, lògicament, en la música clàssica.

Altres característiques del gènere van ser la utilització de noves tecnologies com els sintetitzadors, l’elevat minutatge de les cançons, l’extrema elaboració de les lletres, la perícia tècnica dels músics, els llarguíssims desenvolupaments instrumentals, algunes obres certament pretensioses, una música molt intel·lectualitzada i una autèntica dèria pels àlbums de tipus conceptual. Les principals bandes del corrent van ser King Crimson, Nice, Atomic Rooster, Yes, Iron Butterfly (foto), el trio Emerson, Lake & Palmer, Genesis, Jethro Tull o els Pink Floyd posteriors a Syd Barrett.

Després de passar per una extraordinària època entre finals dels anys 60 i bona part de la dècada dels 70, el rock progressiu i simfònic van entrar en una important decadència amb la irrupció de l’explosiu punk rock, estil que es trobava a les antípodes i en el qual van trobar racer els grans damnificats de la greu crisi econòmica que s’havia iniciat l’any 1973 i que va tenir un gran impacte a la Gran Bretanya.

GRANS BAIXISTES DE LA HISTÒRIA: PAUL McCARTNEY

Un fet bastant insòlit, els problemes que tenia el malaguanyat Stu Sutcliffe per utilitzar el baix en els concerts dels primerencs The Beatles a Hamburg, va originar que Paul McCartney es fes amb aquell instrument, el qual va tocar durant tota l’esplendorosa trajectòria del mític quartet de Liverpool, per al qual va escriure cançons com “Yesterday”, “Penny lane”, “Hey Jude !” o “Let it be”. Posteriorment, tant en la seva carrera en solitari com en l’experiència amb el conjunt The Wings, Paul va alternar el baix amb la guitarra.

Una cançó: Hey Jude ! (The Beatles).

Un àlbum: Sgt. Pepper’s lonely hearts club band (The Beatles).

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: EL ROCK PSICODÈLIC

Les principals característiques de la música psicodèlica, que va ser un dels principals gèneres que van marcar la ruptura musical durant el segon lustre del decenni dels anys 60 del segle XX, tant als Estats Units com a la Gran Bretanya, i que va estar estretament vinculat amb la contracultura hippy, van ser la llarga durada de les cançons, unes lletres críptiques i abstractes, una densa atmosfera en els concerts, la influència de ritmes exòtics, sobretot aquells que arribaven de l’Índia, o la relació amb les substàncies al·lucinògenes com l’LSD.

El principals representants del rock psicodèlic van ser grups que es van saber adaptar als nous temps, com The Beatles, The Beach Boys o The Byrds; bandes genuïnes del flower power, com The Grateful Dead, Jefferson Airplane, Country Joe & the Fish, Quicksilver Messanger Service, Big Brother & the Holding Company o Jimi Hendrix Experience; formacions avantguardistes britàniques, com Pink Floyd, Soft Machine o Caravan, o el quartet californià The Doors.

Tot i que l’època àlgida del gènere va tenir lloc durant els anys 60 del passat segle, la psicodèlia ha tingut diversos revivals, sobretot a finals de la dècada dels 80, amb el fenomen madchester i conjunts com Happy Mondays, New Order, The Stone Roses o The Charlatans, o ja al decenni dels 90, en plena expansió de l’indie rock, amb representants com el compositor nord-americà Beck o la banda escocesa Primal Scream.

A la foto, Syd Barrett, el primer líder de Pink Floyd.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: THE ROLLING STONES, LA MORT DE BRIAN JONES

A mesura que Mick Jagger i Keith Richard anaven agafant el comandament de la mítica banda britànica, especialment pel que fa a la composició del repertori del grup, la figura de Brian Jones (foto), durant els primers anys de trajectòria de la formació, el membre més expert i preparat, anava descendint clarament.

En un moment donat, Jones va ser expulsat del conjunt londinenc, en un període en què el seu estat anímic era cada cop més fràgil, inestable i delicat. Pocs dies més tard, el cos del guitarrista va ser trobat sense vida a la piscina de la seva residència quan només comptava 27 anys, sent el primer dels emblemàtics músics de rock que va morir en aquesta edat.

The Rolling Stones, en un multitudinari concert ofert al Hyde Park de la capital britànica, va homenatjar Jones i va donar la benvinguda al nou guitarrista, el virtuós Mick Taylor, procedent dels Bluesbreakers  de John Mayall, prenent part en històrics àlbums del quintet com “Beggar’s banquet”, “Let it bleed”, “Sticky fingers” o “Exile on Main street”.

FASES DE LA MÚSICA ROCK: EL DESERT DE LA MÚSICA EN LLENGUA CATALANA DURANT LA DÈCADA DELS 80 DEL SEGLE XX

Malgrat la dictadura instaurada per Francisco Franco, o potser, en algun sentit, gràcies a ella, perquè la llengua catalana estava llavors prohibida oficialment i era una manera de reivindicar-la, la música popular interpretada en català va passar per una època brillant durant els decennis dels anys 60 i 70 del passat segle.

Dos van ser els grans corrents que hi van tenir lloc durant aquella època: la nova cançó catalana i el rock laietà. El primer, molt influït per la música de cantautor francesa, va tenir representants com Raimon Pelejero, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach o el primerenc Joan Manuel Serrat, mentre que quant al segon, amb característiques al mateix temps del moviment hippy, del rock progressiu i del glam rock, sense oblidar la cançó d’autor, va comptar amb solistes com Pau Riba, Jaume Sisa i el rumber Gato Pérez o formacions com el duo Ia & Batiste, Màquina o les orquestres Plateria i Elèctrica Dharma.

Tanmateix, la dècada dels 80, almenys durant gran part, va ser un autèntic erm, un veritable desert, pel que fa a la música escrita en l’idioma català, encara que, a finals d’aquell període, van aparèixer grups emblemàtics del pop – rock nacional com Duble Buble (foto), Sau, els Pets o Sopa de cabra, sent les tres darreres formacions clau en el boom que hi va tenir lloc durant els anys 90.

Les causes del desastre, curiosament en una època en què la resta de l’estat espanyol va viure una autèntica etapa daurada mitjançant, per exemple, la movida madrilenya, podrien ser les següents: la crisi dels cantautors que van marcar les dues anteriors dècades, potser en un moment, amb l’adveniment de la democràcia a Espanya, en què el seu estil combatiu ja no era tan necessari; la mala relació que aquells compositors van tenir amb els governs de la Generalitat de Catalunya presidits per Jordi Pujol o la poca tradició del gènere pop – rock genuí al nostre país, tot i algunes experiències amb intèrprets com els ja mencionats Riba o Sisa.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK PAS A PAS: THE BEATLES, L’EVOLUCIÓ

Hi va haver un moment en què els components del mític grup britànic The Beatles van acabar literalment esgotats arran d’un munt de discs, concerts, gires i pel·lícules, fins el punt que van decidir centrar-se únicament en els estudis de gravació, en un període en què, tant al Regne Unit com a l’altra banda de l’Atlàntic, es produïa una ruptura musical que portaria nous estils com el rock psicodèlic, al qual s’incorporaria el conjunt de Liverpool en una evident evolució en la seva trajectòria.

El primer àlbum en què es podia apreciar la mutació que estava emprenent el quartet anglès va ser el magnífic “Rubber soul”, transició que va seguir amb el molt reivindicat “Revolver” i que es va consolidar amb l’històric “Sgt. Pepper’s lonely hearts club band”. The Beatles, a diferència de moltes altres formacions que van entrar en una clara decadència o fins i tot van desaparèixer, es va adaptar perfectament als nous temps i el grup va seguir instal·lat en el cim de la creativitat, la fama i la popularitat.