Malgrat la dictadura instaurada per Francisco
Franco, o potser, en algun sentit, gràcies a ella, perquè la llengua catalana
estava llavors prohibida oficialment i era una manera de reivindicar-la, la
música popular interpretada en català va passar per una època brillant durant
els decennis dels anys 60 i 70 del passat segle.
Dos van ser els grans corrents que hi van
tenir lloc durant aquella època: la nova cançó catalana i el rock laietà. El
primer, molt influït per la música de cantautor francesa, va tenir
representants com Raimon Pelejero, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach o el
primerenc Joan Manuel Serrat, mentre que quant al segon, amb característiques
al mateix temps del moviment hippy, del rock progressiu i del glam rock, sense
oblidar la cançó d’autor, va comptar amb solistes com Pau Riba, Jaume Sisa i el
rumber Gato Pérez o formacions com el duo Ia & Batiste, Màquina o les
orquestres Plateria i Elèctrica Dharma.
Tanmateix, la dècada dels 80, almenys durant
gran part, va ser un autèntic erm, un veritable desert, pel que fa a la música
escrita en l’idioma català, encara que, a finals d’aquell període, van
aparèixer grups emblemàtics del pop – rock nacional com Duble Buble (foto), Sau,
els Pets o Sopa de cabra, sent les tres darreres formacions clau en el boom que
hi va tenir lloc durant els anys 90.
Les causes del desastre, curiosament en una
època en què la resta de l’estat espanyol va viure una autèntica etapa daurada mitjançant,
per exemple, la movida madrilenya, podrien ser les següents: la crisi dels
cantautors que van marcar les dues anteriors dècades, potser en un moment, amb
l’adveniment de la democràcia a Espanya, en què el seu estil combatiu ja no era
tan necessari; la mala relació que aquells compositors van tenir amb els
governs de la Generalitat de Catalunya presidits per Jordi Pujol o la poca
tradició del gènere pop – rock genuí al nostre país, tot i algunes experiències
amb intèrprets com els ja mencionats Riba o Sisa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario