Més de mig segle després de la irrupció del rock progressiu, un gènere que va tenir molts adeptes, però també força detractors, la majoria dels experts pensen que la millor banda del gènere en va ser King Crimson.
El grup el van formar Robert Fripp (guitarra), Greg Lake (veu i baix), Michael Giles (bateria i veu), Ian McDonald (teclats i instruments de vent) i el lletrista Peter Sinfield, però després del primer àlbum, el reivindicat i històric “In the court of Crimson king”, la formació britànica per exemple va perdre Lake, que es va ajuntar amb el teclista Keith Emerson, procedent de Nice, i el bateria Carl Palmer, que havia format part d’Atomic Rooster, per fundar el supergrup que va portar els seus respectius cognoms.
Amb el pas dels anys, King Crimson es va convertir en una eina molt personal de Fripp, que va muntar i desfer diferents formacions, en una època en què van passar pel grup músics com el cantant i guitarrista Boz Burrell, el guitarrista Adrian Bellew, els baixistes John Wetton i Tony Levin, el bateria Bill Brufford o el percussionista Jamie Muir i van ser editats treballs clàssics de la gran era progressiva: “In the wake of Poseidon”, “Lizard”, “Islands” o “Larks’ tongues in aspic”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario