Com un dels “jutges” més significatius de la
nova cançó catalana, Lluís Llach va portar a terme una dècada dels 70 del
passat segle XX estel·lar, quan es va convertir en un mite i en un intens
lluitador, en el últims anys de la dictadura franquista i durant la complicada
transició, en favor de la democràcia o
la restauració de la llengua, la cultura i les institucions de Catalunya.
Va ser en aquella època quan el compositor
empordanès va escriure clàssics com ”L’estaca”, “El bandoler”, “Abril del 74” o
“Que tinguem sort” i va confeccionar àlbums com el directe a l’Olympia de París,
“I si canto trist”, “Viatge a Ítaca”, “Campanades a mort”, “El meu amic el Mar”
o “Verges 50”. Amb l’adveniment de la democràcia, com tants altres cantautors,
el músic de Verges va perdre popularitat, però va ser capaç, mitjan el decenni
dels 80, d’omplir el Camp Nou.
No hay comentarios:
Publicar un comentario