La
controvertida mort del guitarrista i fundador del mític grup britànic, Brian
Jones, substituït per l’exBluesbraker Mick Taylor, va obrir una nova etapa de
The Rolling Stones, format també pels dos líders i compositors del grup, Mick
Jagger i Keith Richard, a més de Bill Wyman i Charlie Watts.
Segons la meva opinió, el quintet anglès va transcórrer per la seva millor època durant el final del decenni dels 60 i els inicis de la dècada dels 70, tot i que l’any 1971, en el festival d’Altamont, a l’estat nord-americà de Califòrnia, mentre actuaven els Stones, un noi negre va ser assassinat per un component dels Hell’s Angels, als quals incomprensiblement la banda havia atorgat les tasques de seguretat. Aquell mateix any, la formació londinenca va editar l’excel·lent obra “Sticky fingers”.
L’àlbum, considero que el millor que mai hagin gravat els Stones, compta amb algunes de les millors composicions de Jagger i Richard, com la popular “Brown sugar”, “Sway”, la magnífica “Wild horses”, “Can’t you hear me knocking” o l’extraordinària “Sister morphine”, la qual va co-escriure Marianne Faithfull, aleshores parella sentimental del vocalista, tot i que en el disc injustament no apareix en els crèdits.
Seguidament, la banda anglesa presentaria un altre fantàstic àlbum, el doble “Exile on Main st”, gravat en el retir a la Costa Blava francesa. Tanmateix, a continuació els Stones entrarien en una etapa de certa decadència, marcada pels discs “Goats head soup”, “It’s only rock’n roll” i “Black and blue”, en una etapa en què Ron Wood va entrar per Taylor, per ressorgir amb força a finals del decenni amb “Some girls”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario