ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: DIFFERENT CLASS (PULP)

 

Després de molts anys lluny dels principals focus comercials, en el que podria ser considerada una autèntica travessa pel desert, el cantant, compositor i líder de Pulp, el carismàtic Jarvis Cocker, va decidir canviar radicalment el grup amb la incorporació del guitarrista Russell Senior, el baixista Steve Mackey, el bateria Nick Banks i la teclista Candida Doyle.

La nova formació va debutar amb l’àlbum “His ‘n‘ hers”, on hi ha pistes com “Babies “ i “Do you remember the first time ?, el primer gran èxit de Pulp i l’inici d’una trilogia triomfant, emmarcada en la moda del brit pop que va tenir lloc al Regne Unit durant el decenni dels anys 90.

Posteriorment, el conjunt britànic va presentar el seu treball estel·lar, “Different class”, que la història ha deixat com un dels àlbums imprescindibles del brit pop, juntament amb el “Dog man star”, de Suede; el “Parklife”, de Blur, i el “(What’s the story) morning glory”, d’Oasis. El disc compta amb cançons com el hit “Common people”, “Disco 2.000”, “Something changed” o “Underwear”.

A continuació, Pulp va tancar la seva trilogia triomfal amb l’obra “This is hardcore”, un bon treball, però una mica irregular. Des de llavors, i de manera sorprenent perquè el grup anglès ha continuat actuant, només ha editat un àlbum més “We love life”, en una època en què Cocker ha gravat també en solitari.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: PARALEL LINES (BLONDIE)

 

En plena explosió del punk i la new wave a la gran urbs de Nova York, en el segon lustre dels anys 70, que va tenir com a seu el llegendari local CBGB, va aparèixer el grup Blondie, encapçalat per la cantant Debby Harry i el guitarrista i compositor Chris Stein, també aleshores parella sentimental. En principi van completar la formació el baixista Gary Valentine, el bateria Clement Burke i i el teclista Jimmy Destri.

El conjunt novaiorquès va debutar amb un àlbum de títol homònim i posteriorment va editar “Plastic letters”, que va extreure “Dennis”, el primer gran hit de la banda nord-americana, que va compartir protagonisme amb altres grups de la Gran Poma com Ramones, Dead Boys, Television o Talking Heads.

El tercer disc de llarga durada de Blondie va ser l’esplèndid “Parallel lines”, tot un clàssic de la new wave nord-americana i número u al Regne Unit  que conté pistes com el magnífic cover “Hanging on the telephone”, “One way or Another”, “Picture this”, “Sunday girl” o el hit disco “Heart of glass”.

El grup estatunidenc va seguir per la via de l’èxit, potser amb una línia més comercial, ja iniciada amb “Heart of glass”, com ho demostren cançons com “Call me”, però en pocs anys la formació novaiorquesa va entrar en crisi i va optar per la separació, tot i que va tornar als escenaris i els estudis de gravació durant la dècada dels 90.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: SOMETHING ELSE BY THE KINKS (THE KINKS)

 

Durant els seus inicis, el quartet londinenc The Kinks, compost pel seu carismàtic líder Ray Davies (veu i guitarra), el seu germà Dave Davis (guitarra i veu), Pete Quaife (baix) i Mick Avory (bateria), es va unir d’alguna manera a la contracultura mod, època en que el grup anglès va facturar hits com el cèlebre “You really got me”, tot un antecedent del hard rock.

No obstant, Ray Davis va decidir realitzar un canvi de rumb en la banda britànica, mitjançant unes lletres iròniques, sarcàstiques i mordaces, que retrataven la part més conservadora i tradicional de la societat britànica, i va apropar-se a un estil proper al music hall. La primera mostra d’aquestes característiques es troben en l’elogiat àlbum “Face to face”.

Seguidament The Kinks va editar l’àlbum “Something else by The Kinks”, un extraordinari treball, potser el més important de la seva extensa i prolífica trajectòria, que conté clàssics del grup londinenc com “David Watts”, versionat una dècada més tard pel trio mod The Jam; “Death of a clown”, interpretat per Dave; “Afternoon tea” i “Waterloo sunset”.

El conjunt anglès es va mantenir en l’elit amb els treballs “The Kinks are the Village green preservation society”, “Lola versus powerman and the moneygoround , part one” i l’opera rock “Arthur (or the decline and fall of the british empire”, però a continuació, només amb els germans Davies com a membres fundadors, va entrar en una línia molt irregular, farcida per altres òperes rock, una obsessió de Ray, que va ser capaç encara, però, de facturar bons treballs com “Everybody’s in show – biz” i “Misfits”.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: FOREVER CHANGES (LOVE)

 

El grup Love, que va aparèixer en plena època del flower power i l’auge de la música psicodèlica, va destacar aviat per una raó: per tractar-se d’una formació multiracial i multiètnica, doncs el cantant, Arthur Lee, era negre; hi tocaven instrumentistes blancs nord-americans con Johnny Echols (guitarra), Bryan McLean (guitarra), Ken Forssi (baix) i Alban Pfisterer (bateria) i també hi col·laboraven músics originaris de Mèxic.

La banda californiana va editar els àlbum de títol homònim i “Da capo”, que van ser èxits relatius, aconseguint arribar al top 100 de les llistes nord-americanes, en un període en què el grup liderat per Lee es va unir a la contracultura hippy imperant en l’estat banyat per l’oceà  Pacífic.

El tercer treball de llarga durada de Love, el sensacional “Forever Changes”, no va ser en absolut un èxit comercial, no superant el número 154 del rànquing de Billboard, però el disc ha estat a bastament reivindicat al llarg de les dècades i molts experts situen l’obra, de marcat caràcter psicodèlic, entre les millors de la història del rock, gràcies a temes com “Alone again or”, “A house is not a motel”, “Andmoreagain”, “The red telephone” i “Maybe the people would be the times or between Clark and Hilldale”.

Tanmateix, després de “Forever Changes”, poc més es pot explicar de la banda californiana, només el treball gravat a continuació, “Out here”, però ha estat una clara i important influència per a la formació d’Arizona Calexico, que, encapçalada pels nord-americans Joey Burns i John Convertino, ha integrat també diversos músics d’origen llatí.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: DISINTEGRATION (THE CURE)

 

El grup britànic The Cure, fundat pel seu líder Robert Smith (veu i guitarra), Porl Thompson (guitarra), Michael Dempsey (baix) i Lol Tolhurst (bateria), va ser un dels primers conjunts representants del pop – rock independent i el postpunk, mitjançant una estètica gòtica.

Els inicis de la banda britànica, en què el baixista Simon Gallup es va integrar a partir del segon àlbum, van estar marcats per les característiques fosques i sinistres típiques del postpunk, on l’ús dels teclats va ser un dels seus segells d’identitat, com era usual en el període de la new wave, tot i que Smith també va composar temes més propers al pop com el cèlebre “Boys don’t cry”.

La gran trilogia de treballs de The Cure va tenir lloc entre mitjan i finals de la dècada dels 80, quan va editar “The dock of the bay”, “Kiss me, kiss me, kiss me” i “Disintegration”. Aquest darrer àlbum, tot i la popularitat de “The dock of the bay”, està considerat pels crítics l’obra mestra de la banda anglesa, gràcies a títols com “Plainsong”, “Pictures of you”, “Lovesong”, “Lullaby” i Fascination street”..

Com ha succeït molts cops en la història de la música rock, després de l’edició més llorejada, va arribar la crisi, tot i que el conjunt encapçalat per Smith encara va aconseguir mantenir-se amb “Wish”, però més tard la seva trajectòria va ser bastant decadent, encara que amb “Songs of a lost world”, el grup britànic ha obtingut molt bones crítiques.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: PARKLIFE (BLUR)

 

Pel que fa als seus començaments, Blur va ser una banda força influenciada pel moviment Madchester, que va tenir una gran repercussió entre finals de la dècada dels 80 i inicis del decenni dels 90 del segle XX, editant un àlbum de debut, “Leisure”, de característiques similars.

Arran d’unes crítiques no massa benèvoles, el quartet anglès, format sempre per Damon Albarn (veu i guitarra), Graham Coxon (guitarra), Alex James (baix) i Dave Rowntree (bateria), va decidir canviar de registre i unir-se al naixent brit pop i ho va fer mitjançant la confecció de l’elogiat àlbum “Modern world is rubbish”.

El tercer àlbum del grup, “Parklife”, va consolidar Blur entre les millors bandes britàniques de la dècada dels 90, no només pel que fa al brit pop, sinó en línies generals. El treball, número u al Regne Unit i penso que el seu cim creatiu, compta amb peces com “Girls & boys”, “End of a century”, la cançó que li dona títol, “To the end”, “Clover over dover” i “This is a low”.

A continuació, el quartet angles va editar “The great escape”, una obra més comercial, en què es troba potser el seu tema més popular, “The universal”, i, ja al marge del brit pop, ha transitat per una època més irregular, en la qual va destacar un àlbum de títol homònim, en una etapa en què Albarn va formar el supergrup The Good, the Bad & the Queen i va portar a terme el projecte Gorillaz.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: MARQUEE MOON (TELEVISION)

 

El mític local CBGB, que es trobava situat al districte novaiorquès de Manhattan, en un principi, com indiquen les sigles, estava dedicat al country, el blue grass i el blues, fins que, sembla ser, el cantant, guitarrista i líder de Television, Tom Verlaine, va convèncer el propietari perquè s’especialitzés en la música punk.

Verlaine va fundar el grup a Nova York, seu del punk i la new wave als Estats Units, amb el també guitarrista Richard Lloyd, el baixista Fred Smith i el bateria Billy Ficca, situant-se entre les principals bandes dels gèneres amb Ramones, Dead Boys, Talking Heads i Blondie.

El debut del quartet nord-americà va ser el majestuós “Marquee moon”, una de les principals obres de la dècada dels 70 i m’atreviria a indicar que de la història del rock. En el treball hi destaca clarament la peça homònima, amb una duració superior als 10 minuts i on sembla que les guitarres de Verlaine i Lloyd dialoguin. A més, cal significar pistes com “Venus”, “Elevation”, “Guiding light” o “Prove it”.

Tanmateix, Television, potser amb certa frustració per les escasses vendes de “Marquee moon”, només editaria un altre àlbum, “Adventures”, després del qual va decidir posar punt i final a la seva curta trajectòria, assolint, això si, la consideració de banda de culte i exercint una important influència.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: DOG MAN STAR (SUEDE)

 

El grup londinenc Suede segurament no va ser la formació més famosa i popular del brit pop, però si que potser en va ser la que va obrir el moviment i segurament la que ha comptat amb una trajectòria més regular i prolongada del corrent que va marcar el pop del Regne Unit durant bona part del decenni dels 90.

Amb el quartet format per Brett Anderson (Veu), Bernard Butler (guitarra i teclats), Mat Osman (baix) i Simon Gilbert (bateria) - anteriorment havia estat al grup la líder d’Elastica Justine Frischmann, llavors parella d’Anderson -, la banda britànica va debutar amb un ben rebut àlbum de títol homònim, que es va alçar fins el número u de les llistes del Regne Unit i va situar el duo compositor, format per Anderson i Butler, com el millor de la Gran Bretanya des de Morrissey i Johnny Marr de The Smiths.

El segon àlbum d’estudi de Suede, “Dog man star”, malgrat que, a diferència del seu predecessor, no va arribar al número u de les llistes britàniques, va consolidar el llavors quartet londinenc. L’obra, que va ser l’última en què hi va prendre part Butler i la qual considero la millor de la banda anglesa, conté excel·lents temes com “We are the pigs”, “The wild ones”, la bowieniana “The power”, “New generation” o “Still life”.

Seguidament, amb el joveníssim Richard Oakes (guitarra) com a substitut de Butler i la incorporació del guitarrista i teclista Neil Codling, Suede gravaria “Coming up”, que va tornar el grup al lloc més alt del rànquing britànic, per entrar posteriorment en una crisi important, període d’addiccions per a Anderson, de la qual va aconseguir sortir-ne a la segona dècada del segle XXI.

LES MEVES PREFERÈNCIES: THE JAM

 

Any: 1979.

1a cançó: Down in the tube station at midnight.

2a cançó: Wasteland.

3a cançó: It’s entertainment.

Àlbum: Setting sons.  

Àlbum de risc: Sound affects.

Decisió: compaginar punk, new wave i estètica mod.