ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: THE SMITHS (THE SMITHS)

 

The Smiths, grup fundat a Manchester per Morrissey (veu), Johnny Marr (guitarra), Andy Rourke (Baix) i Mike Joyce (bateria), va contribuir notòriament al retorn del protagonisme del pop – rock elèctric, va marcar la música independent britànica i va tenir una enorme influència, com per exemple en el brit pop.

El quartet britànic va comptar amb dos líders clars: Morrissey, que va escriure les lletres, i Marr, que es va ocupar de la música. El tàndem compositor va ser el més brillant del Regne Unit des dels temps dels beatles John Lennon i Paul McCartney i dels Stones Mick Jagger i Keith Richard.

El quartet de Manchester va debutar amb un àlbum que porta el nom del grup i que va representar d’alguna manera un canvi de tendència a  la música popular britànica, amb el retorn de la banda tradicional formada per veu, guitarra, baix i bateria. En l’obra hi prenen part cançons com “Reel around the fountain”, “You’ve got Everything now”, “Pretty girls make graves”, “Hand and glove” i “What different does it make ?”.

A continuació, The Smiths va presentar el treball “Meat is murder”, número u al Regne Unit, i més tard una autèntica obra mestra, “The queen is dead”, un disc que podria ser considerat el millor de la dècada dels 80 i un dels més rellevants de tots els temps de la música pop – rock.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: SUEDE (SUEDE)

 

En un principi, la banda londinenca Suede va ser formada per Brett Anderson (veu), Bernard Butler (guitarra i teclats), Mat Osman (baix) i Simon Gilbert (bateria), sense oblidar que abans de la confecció del primer disc de llarga durada també hi va figurar Justine Firschmann (teclats), líder d’Elastica i llavors parella d’Anderson.

Suede va debutar amb un àlbum de títol homònim, de gran influència glam i que d’alguna manera va obrir la porta al brit pop, tot i que després cediria el protagonisme del moviment a les bandes Blur i Oasis, malgrat que el duo compositor format per Anderson i Butler va causar sensació, sent comparat al que van integrar a The Smiths Morrissey i Johnny Marr.

L’àlbum inicial del llavors quartet londinenc va arribar al número u de les llistes britàniques i va causar cert impacte en els nuclis independents britànics. En el treball hi destaquen peces com “So Young”, “Animal nitrate”, “The drowners”, “Sleeping pills” i “Metal Mickey”.

Seguidament, Suede va gravar el que és per mi el seu millor àlbum, “Dog mans tar”, que no va poder assolir el top del rànquing, obra després de la qual ho va deixar estar Butler, que va ser substituït pel joveníssim Richard Oakes, entrant també al grup el guitarrista i teclista Neil Codling.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: SLOWDIVE (SLOWDIVE)

 

Slowdive, grup fundat a Reading i integrat per Rachel Gosswell (veu i guitarra), Neil Halstead (veu i guitarra), Christian Savill (guitarra), Nick Chaplin (baix) i Simon Scott (bateria), es va unir a la moda shoegazing, que va marcar el rock independent del Regne Unit entra finals dels anys 80 i començaments del decenni dels 90.

El conjunt anglès va debutar amb l’àlbum “Just for a day”, al qual van seguir “Souvlaki i “Pygmalion”, tots ells caracteritzats per una densa atmosfera i l’aparició de la psicodèlia. Tots aquests treballs van ser un èxit només relatiu a la Gran Bretanya i van `passar molt desapercebuts als Estats Units.

Després d’un llarguíssim parèntesi, Slowdive va gravar una obra extraordinària de títol homònim, seguint les mateixes característiques de l’etapa inicial, però potser amb unes aportacions més accessibles. En el disc hi prenent part cançons com “Slomo”, “Star roving” o “Sugar for the pill”.

La banda britànica continua vigent i oferint concerts i gires, com la seva presència fa uns anys al festival Primavera Sound de Barcelona, amb la gravació d’un àlbum més, “Everything is alive”, i un reconeixement més important del públic, sense que això signifiqui que hagi perdut el beneplàcit de la crítica.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: SETTING SONS (THE JAM)

 

Paul Weller (veu i guitarra), Bruce Foxton (baix) i Rick Buckler (bateria) van fundar a Woking la banda The Jam, que va alternar el punk i la new wave i que va constituir el conjunt estel·lar del revival del moviment mod que a finals de la dècada dels 70 va viure el  Regne Unit.

The Jam va editar en plena època punk els àlbums “In the city” i “This is the modern world” i seguidament va presentar el treball “All mod cons”, una obra extraordinària que conté treballs emblemàtics com el cover de The Kinks “David Watts” i “Down in the tube station at midnight”.

“Setting sons” va ser el quart àlbum d’estudi del trio britànic, un disc conceptual sobre una reunió de tres exsoldats i per mi el seu millor treball, en què la creativitat de Weller va ser més sòlida que mai, tal com es demostra en temes com “Thick and thieves”, “Private hell”, “Wasteland”, “Burning  sky” i “The eton rifles”, destacant també “Smithers – Jones”, compota per Foxton.

A continuació The Jam va editar una altra gran obra, “Sound affects”, i, després de la gravació de “The gift”, el grup es va dissoldre, moment en el qual Weller va fundar la banda The Style Council, que es va inspirar sobretot en la música soul, les mateixes característiques que ha tingut la seva carrera de solista, ja convertit en un veritable mite del rock del Regne Unit.

 

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: SURREALISTIC PILLOW (JEFFERSON AIRPLANE)

 

Jefferson Airplane va ser una de les bandes pioneres i clàssiques del moviment hippy, mitjançant una barreja de folk, rock i psicodèlia. El grup el van fundar a San Francisco Signe Toly Anderson veu), Paul Kantner (veu i guitarra i veu), Marty Balin (veu i guitarra), Jorma Kaukonen (guitarra i veu), Jack Casady (baix) i Alex Spence (bateria).

L’àlbum de debut va passar gairebé desapercebut, en un període en què Anderson va deixar la banda californiana per maternitat i va ser substituïda per Grace Slick, que havia format part del grup The Great Society i que es convertiria en una de les líders de la formació i en un autèntic símbol hippy.

El primer àlbum presentat amb Slick, que es va ajuntar sentimentalment t a Kantner, i també amb el bateria Spencer Dryden,  en va ser “Surrealistic Pillow”, un clàssic del rock psicodèlic i el flower power, el qual conté pistes com “My best friend”, “Today”. “Comin’ back to me” i els clàssics “Somebody to love” i “White rabbit”, un genuí himne hippy basat en el conte de Leslie Carroll “Alícia al país de les meravelles”.

Posteriorment, Jefferson Airplane va gravar “After bathing at baxter’s”, “Crown of creation” i “Volunteers”, un altre àlbum que va marcar la contracultura hippy, però posteriorment el grup, com ho va fer també el moviment de la pau, l’amor i les flors, va entrar en crisi, període en què Kaukonen i Casady van formar el grup de blues rock Hot Tuna. Seguidament la banda californiana canviaria el seu nom per Jefferson Starship i després simplement per Starship.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: AFTERMATH (THE ROLLING STONES)

 

En un principi, The Rolling Stones, format per Mick Jagger (veu), Keith Richard (guitarra), Brian Jones (guitarra), Bill Wyman (baix), Charlie Watts (bateria) i Ian Stewart (teclats), tot i que aquest últim no n’era membre oficial, era un grup de versions, fonamentalment d’autors de blues i rock’n roll.

Tanmateix, el mític grup londinenc a poc a poc va anar composant les seves pròpies cançons, per part de Jagger i Richard, i aquesta novetat es va poder apreciar amb clàssics com “(I can’t get no) satisfaction”, “The last time”, “19th nervous breakdown” o “Get off of my cloud”.

Amb “Aftermath”, un dels moments àlgids dels Stones, la totalitat dels temes estan compostos per Jagger i Richard, que, tenint en compte tant la versió britànica de l’àlbum com la nord-americana, van escriure cançons com “Lady Jane”, “Under my thumb”, “Out of time” o “Paint it black”.

Per completar la dècada dels 60, la llegendària formació anglesa va editar treballs emblemàtics com “Between the buttons”, “Beggars banquet” o “Let it bleed”, en un període en que Jones, que havia deixat feia poc el grup i havia estat substituït per l’exbBluesbreaker Mick Taylor, va ser trobat mort en la piscina de la seva residència. 

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: A NEW WORLD RECORD (ELECTRIC LIGHT ORCHESTRA)

 

El rock simfònic i progressiu va tenir uns atributs bastant definits, com el de cançons de molt llarg minutatge, àlbums conceptuals, lletres molt elaborades o composicions complicades per al gran públic, però hi va haver dos grups que ho van contradir d’alguna manera: Supertramp i Electric Light Orchestra (ELO).

Pel que respecta a l’ELO, en un principi, el grup el van formar tres excomponents del grup mod The Move, Ron Wood (veu, guitarra, abix, violoncel i clarinet), Jeff Lynne (veu, guitarra, baix i teclats) i Bev Bevan (bateria), als quals es van unir Bill Hunt (instruments de vent). Wood va abandonar aviat el projecte i Lynne es va convertir en l’indiscutible líder de la formació, triomfant amb àlbums com “Eldorado” o “Face the music”.

L’ELO va presentar seguidament “A new world record”, per mi el seu millor disc, gravat en una època en què el grup de Birmingham estava integrat per Lynne, Bevan,, Kelly Groucutt (baix), Richard Tandy (teclats), Mik Kaminski (violí), Hugh McDowell (violoncel i percussió) i Melvyn Gale (violoncel). En el treball hi destaquen temes com “Telephone line”, “Rockaria”, “So fine”, “Livin’ thing” “Do ya” o “Shangril-la”.

Més tard, després de l’edició de l’obra “Out of the blue”, el conjunt anglès va deixar de banda els músics simfònics, en una etapa en la qual la crítica no va ser massa benèvola amb els seus treballs, com el supervendes “Discovery”, “Time” o “Secret messages”, en una període en què va col·laborar a la pel·lícula “Xanadu”, protagonitzada per Olivia Newton John. .

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: PET SOUNDS (THE BEACH BOYS)

 

El conjunt californià The Beach Boys va aconseguir una enorme popularitat a començament de la dècada dels 60 amb cançons de surf music que parlaven d’estius, platges, noies i evidentment pràctiques de surf, que van donar una gran celebritat al grup, que, de no haver estat per The Beatles, molt probablement hagués estat la banda més famosa del decenni als Estats Units.

Tanmateix, hi va haver un moment en què Brian Wilson (veu, baix i teclats), que va fundar el grup amb els seus germans Dennis (veu i bateria) i Carl (veu i guitarra), el seu cosí Mike Love (veu) i Al Jardine (veu), es va cansar de quasi tot, de les cançons estiuenques, dels concerts i de les gires, i va decidir centrar-se en els estudis de gravació.

Mentre la resta de components de la banda es trobaven de gira pel Japó, Brian es va tancar en un local, acompanyat de diferents músics, per confeccionar una obra que acabaria fent història, “Pet sounds”, un àlbum de característiques avantguardistes i psicodèliques, doncs Wilson s’havia incorporat als vents del flower power que bufaven a Califòrnia. Entre les cançons més destacades hi ha “Wouldn’t be a nice”, “Sloop John B”, “God only knows”, “I know there’s an answer” i “Caroline no”.

Tot i que les noves composicions de Brian no van entusiasmar els seus companys, no cediria en el seu canvi de rumb i, poc més tard, va composar la psicodèlica “Good vibrations” amb Jardine, tot i que no se’n sortiria, fins a molts anys després, en un complicat projecte anomenat “Smile”.  

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: THE PEOPLE WHO GRINNED THEMSELVES TO DEATH (THE HOUSEMARTINS)

 

P. D. Heaton (veu, guitarra i harmònica), Stan Cullimore 8guitarra), Norman Cook (baix) i Hugh Whitaker (bateria) van fundar a la localitat de Hull, al nord d’Anglaterra, el grup The Housemartins, que, mitjançant humor i protesta social, va contribuir a posar de nou de moda el pop- rock elèctric, després d’anys de protagonisme del synth pop.

El quartet anglès va debutar en gran format amb el treball “London, 0 – Hull, 4”, un àlbum pop, elèctric i fresc que va suposar una autèntica onada d’aire renovat per a un públic que ja començava a estar força fart de teclats, caixes de ritme i sintetitzadors i que va rebre amb els braços oberts cançons com “Happy hour”.

A continuació, amb nou bateria, Dave Hemingway, The Housemartins va editar “The people who grinned themselves to death”, un àlbum de característiques similars al seu predecessor i que conté pistes com la que li dona títol, “Me and the Farmer”, “Five get over excited” i “build”.

No obstant, el grup anglès va decidir dissoldre’s malgrat l’èxit, moment en què el seu líder, Heaton, va fundar el conjunt The Beautiful Sound, per després seguir en solitari, mentre Cook va engegar el projecte The Fatboy Slim, que va fer ús d’una música ballable i electrònica als antípodes de The Housemartins.

 

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: SEAMONSTERS (THE WEDDING PRESENT)

 

El grup The Wedding Present va ser format a Leeds, al nord d’Anglaterra, per David Gedge (veu i guitarra), Peter Solowka (guitarra), Keith Gregory (baix) i Shaun Charman (bateria). El grup es va situar com una de les bandes més importants del rock independent britànic abans de l’arribada del brit pop.

El conjunt anglès va debutar amb un àlbum anomenat “George Best”, en homenatge al mític futbolista nord-irlandès que va jugar al Manchester United. Al disc, que va ser número u a les llistes independents del Regne Unit, al va seguir “Bizarro”, amb Simon Smith a la bateria.

Amb l’obra “Seamonsters”, número 13 al rànquing general de la Gran Bretanya, el quartet de Leeds va rebre l’aclamació de la crítica especialitzada i encara avui en dia està considerat el gran àlbum de The Wedding Present, que va presentar temes com “Dalliance”, “Dare”, “Suck” o “Corduroy”.

Seguidament, el conjunt britànic va tenir força canvis en el seu personal, fins el punt que el seu líder Gedge va restar com a únic membre fundador de la banda anglesa, en un període en què va editar àlbums com “Watusi” o “Saturnalia”.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: VIOLATOR (DÉPÉCHE MODE)

 

Dépéche Mode va ser una de les moltíssimes bandes que van aparèixer entre finals del decenni dels 70 i principis de la dècada dels 80 que van utilitzar el synth pop i la que, sens dubte, ha tingut una trajectòria més llarga, prolífica i triomfant. Aleshores el grup el van integrar Vince Clarke (guitarra, teclats i sintetitzadors), Dave Gahan (veu), Martin Gore (guitarra i teclats) i Andy Fletcher (guitarra, baix, teclats i sintetitzadors).

Després de l’àlbum inicial, “Speak & spell”, Clarke ho va deixar estar per fundar el duo Yazoo, sent substituït per Alan Wilder (guitarra, baix, bateria, teclats i sintetitzadors). Tot i que Vince era el principal compositor del quartet anglès, aquest no se’n va ressentit massa, convertint-se Gore en el nou líder en aquest sentit.

Amb el sensacional treball “Music for the masses”, el quartet britànic va donar un pas endavant pel que fa a la maduresa compositiva, fet que es va consolidar en el següent àlbum efectuat, “Violator”, penso que la gran obra de la seva carrera, gràcies a cançons com “World in my eyes”, “Personal Jesus”, “Enjoy the silence” i “Policy of truth”.

Sembla que amb “Violator” Dépéche Mode va tocar sostre, doncs posteriorment ha protagonitzat una trajectòria més aviat irregular, en unes dècades en què Gahan ha tingut projectes personals, Wilder ha abandonat i Fletcher ha trobat la mort. Tanmateix, el conjunt anglès ha continuat gravant discs i oferint concerts arreu del món.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: TECHNIQUE (NEW ORDER)

 

Quan el cantant i compositor Ian Curis va decidir posar punt i final a la seva vida, els altres membres de Joy Division, Bernard Sumner (veu i guitarra), Peter Hook (baix) i Stephen Morris (bateria), van fundar la formació New Order, a la qual es va integrar Gillian Gilbert (teclats), parella sentimental de Sumner.

La nova banda, que com Joy Division va estar produïda per The Factory, va deixar enrere l’estil fosc, angoixant i sinistre i va optar per unes característiques més lluminoses, ballables i optimistes, de la mateixa manera que els seus components van abandonar la plujosa Manchester per recalar a la assolellada illa d’Eivissa.

New Order va aconseguir triomfar amb treballs com “Power, corrupction and lies”, on es va incorporar el clàssic “Blue Monday”, o “Low – life” i va aconseguir probablement al seu cim creatiu amb l’obra “Technique”, la qual compta amb pistes com “Fine time”, “All the way”, “Round & round” o “Run”, que posteriorment comptaria amb una versió més llarga i espectacular.

A continuació, el quartet anglès va gravar una altre àlbum cabdal, “Republic”, on es troba el hit “Regret”, però seguidament el grup britànic entraria en una etapa més irregular, en la qual ho ha deixat estar Hook, que va portar a terme un projecte propi en què interpretava temes de Joy Division.