El
rock simfònic i progressiu va tenir uns atributs bastant definits, com el de
cançons de molt llarg minutatge, àlbums conceptuals, lletres molt elaborades o
composicions complicades per al gran públic, però hi va haver dos grups que ho
van contradir d’alguna manera: Supertramp i Electric Light Orchestra (ELO).
Pel
que respecta a l’ELO, en un principi, el grup el van formar tres excomponents
del grup mod The Move, Ron Wood (veu, guitarra, abix, violoncel i clarinet), Jeff
Lynne (veu, guitarra, baix i teclats) i Bev Bevan (bateria), als quals es van
unir Bill Hunt (instruments de vent). Wood va abandonar aviat el projecte i
Lynne es va convertir en l’indiscutible líder de la formació, triomfant amb
àlbums com “Eldorado” o “Face the music”.
L’ELO
va presentar seguidament “A new world record”, per mi el seu millor disc,
gravat en una època en què el grup de Birmingham estava integrat per Lynne,
Bevan,, Kelly Groucutt (baix), Richard Tandy (teclats), Mik Kaminski (violí),
Hugh McDowell (violoncel i percussió) i Melvyn Gale (violoncel). En el treball
hi destaquen temes com “Telephone line”, “Rockaria”, “So fine”, “Livin’ thing” “Do
ya” o “Shangril-la”.
Més
tard, després de l’edició de l’obra “Out of the blue”, el conjunt anglès va
deixar de banda els músics simfònics, en una etapa en la qual la crítica no va
ser massa benèvola amb els seus treballs, com el supervendes “Discovery”,
“Time” o “Secret messages”, en una període en què va col·laborar a la
pel·lícula “Xanadu”, protagonitzada per Olivia Newton John. .
No hay comentarios:
Publicar un comentario