jueves, 5 de julio de 2007

BRUCE SPRINGSTEEN





Lloc de naixement: New Jersey (Estats Units).
Formació clàssica de l’E Street Band: Steven van Zandt (guitarra), Garry Talent (baix), Max Weinberg (bateria), Roy Bittan (piano), Danny Federici (òrgan) i Clarence Clemons (saxofon).
Gèneres: rock, rock urbà, folk, folk rock, cantautor i pop.
Dècada principal: 70.
Àlbum estel·lar: Darkness on the edge of town (1978).
Altres àlbums d'estudi: Greeting from Ashbury Park, New Jersey (1973), The wild, the innocent and the E Street shuffle (1973), Born to run (1975), The river (1980), Nebraska (1982), Born in the USA (1984), Tunnel of love (1987), Human touch (1992), Lucky town (1992), The ghost of Tom Joad (1995), The rising (2002), Devils and dust (2005), We shall overcome: the Seager sessions (2006), Magic (2007), Working on a dream (2009), Wrecking ball (2012) i High hopes (2014).
El millor: la regularitat de la seva carrera malgrat els constants canvis de registre / l'autenticitat dels seus començaments / "Darkness on the edge of town"..
El pitjor: amb “Born in the USA” va arribar a un públic de masses que potser no s’hagués imaginat una dècada abans / la bubblegum "Dancing in the dark" / els problemes judicials que va tenir als 70 amb el seu mànager.

Bruce Springsteen va triomfar com a rocker urbà i representant de la classe treballadora el 1975 amb l’edició de “Born to run”, el seu tercer àlbum d'estudi i constituït avui com un clàssic. Després de gravar “Darkness on the edge of town”, probablement la millor obra de la seva trajectòria, es va acostar al gran públic gràcies a l’èxit del doble “The river”, fet que es va consolidar plenament amb l’edició del comercial “Born in the USA”, el seu disc més popular. Moltes vegades acompanyat per la banda E Street Band, Springsteen ha abordat diversos camins, des de discos purament rock fins a treballs profundament folk i acústics, com va ser el cas de "Nebraska".

martes, 3 de julio de 2007

THE ALLMAN BROTHERS BAND





Lloc de fundació: Macon (Estats Units).
Formació inicial: Duane Allman (guitarra), Gregg Allman (veu, guitarra i teclats), Dickey Betts (veu i guitarra), Berry Oakley (baix i veu), Butch Trucks (bateria) i Jai Johanny Johanson (bateria).
Gèneres: southern rock, rock, blues rock, country rock i jam rock.
Principal dècada: 70.
Àlbum estel·lar: el directe "At Fillmore East" (1971).
Àlbums d’estudi: The Allman Brothers Band (1969), Idlewind south (1970), Eat a peach (1972), Brothers and sisters (1973), Win, lose or draw (1975), Enlightened rogues (1979), Reach for the sky (1980), Brothers on the road (1981), Seven turns (1990), Shades of two worlds (1991), Where it all begins (1994) i Hittin’ the note (2003).
El millor: les habilitats instrumentals, ben reflectides en el directe “At Fillmore East” / saber continuar sense Duane Allman.
El pitjor: les morts de Duane Allman i Berry Oakley / molta irregularitat a partir del segon lustre dels 70.

Banda fonamental en l’anomenat southern rock i també del blues rock, el grup de Macon va comptar amb un dels millors guitarristes de la història de la música popular, Duane Allman, qui va morir per un accident de moto, el mateix fet que li va passar poc temps més tard al baixista Berry Oakley. Abans d'aquests successos, el grup va gravar el llegendari àlbum en viu celebrat al Fillmore East, on els sols instrumentals i el minutatge de les peces són espectaculars. Arran de la desaparició de Duane, el seu germà Gregg i Dickey Betts es van convertir en els líders de la banda que, a mesura que ascendia el paper del segon, es va acostar a postulats country.

viernes, 29 de junio de 2007

LYNYRD SKYNYRD





Lloc de fundació: Jacksonville (Estats Units).
Formació inicial: Ronnie van Zant (veu), Gary Rossington (guitarra), Allen Collins (guitarra), Ed King (guitarra), Leon Wilkeson (baix), Bob Burns (bateria) i Billy Powell (teclats).
Altres components bàsics: Steve Gaines (guitarra).
Gèneres: southern rock, rock, country rock, blues rock i rock dur.
Dècada principal: 70.
Àlbum estel·lar: Pronunced “Leh-nérd ‘Skin-nérd” (1973) 
Altres àlbums d’estudi: Second helping (1974), Nuthin’ fancy (1975), Gimme back my bullets (1976), Street survivors (1977), Lynyrd Skynyrd 1991 (1991), The last rebel (1993), Twenty (1997), Edge of forever (1999), Vicious cycle (2003), God & guns (2009) i Last of a dyin' breed (2012).
El millor: la compenetració entre les tres guitarres / "Free bird".
El pitjor: polèmiques reivindicacions del sud / un accident aeri va acabar amb l'era clàssica de la banda.

Juntament amb the Allman Brothers Band, Lynyrd Skynyrd va ser el grup estel·lar del rock identitari del sud dels Estats Units. La banda va gravar excel·lents treballs com “Pronunced Leh-nérd ‘Skin-nérd”, amb l'emotiu tema “Free bird” (dedicat als desapareguts Duane Allman i Berry Oakley), i “Second Helping”, amb “Sweet home Alabama”, la seva peça més popular i polèmica resposta a les peces “Southern man” i "Alabama" de Neil Young. Un accident aeri va acabar amb la vida del vocalista Ronnie van Zant, el guitarrista Steve Gaines i la corista Cassie Gaines, provocant la tragèdia el final de l'etapa clàssica de la formació de Florida.

jueves, 28 de junio de 2007

PATTI SMITH





Lloc de naixement: Chicago (Estats Units).
Gèneres: rock, rock urbà, cantautora, protopunk i punk rock.
Dècada principal: 70.
Àlbum estel·lar: Horses (1975).
Altres àlbums d’estudi: Radio Ethiopia (1976), Easter (1978), Wave (1979), Dream of life (1988), Gone again (1996), Peace and noise (1997), Gung ho (2000), Trampin’ (2004), Twelve (2007) i Banga (2012).
El millor: els seus tres primers àlbums / influència inqüestionable del punk nord-americà.
El pitjor: amb els 80 es va iniciar certa inestabilitat / la seva intensa lluita no va servir per salvar el mític local CBGB.

Poeta urbana, molt marcada per la generació beat, i influència inqüestionable del punk rock, amb continuades actuacions al CBGB de Nova York, Patti Smith es va presentar el 1975 amb el reivindicat disc “Horses”, que conté una versió força particular del “Gloria” de Van Morrison. Per completar una extraordinària trilogia d’àlbums, més tard va editar “Radio Ethiopia” i “Easter”, treball en què es troba “Because the night”, el seu tema més popular i compost juntament amb un jove Bruce Springsteen. Si bé és veritat que posteriorment la seva carrera va ser més irregular, la trajectòria de la cantautora nord-americana ha estat força autèntica i interessant fins a l'època actual.

martes, 26 de junio de 2007

THE CURE





Lloc de fundació: Crawley (Anglaterra).
Formació inicial: Robert Smith (veu i guitarra), Simon Gallup (baix), Jason Cooper (bateria) i Porl Thompson (teclats).
Gèneres: postpunk, new wave, rock sinistre, rock gòtic, pop, rock i rock independent.
Dècada principal: 80.
Àlbum estel·lar: Disintegration (1989).
Altres àlbums d’estudi: Three imaginary boys (1979), Seventeen seconds (1980), Faith (1981), Pornography (1982), The top (1984), The head on the door (1985), Kiss me, kiss me, kiss me (1987), Wish (1992), Wild mood swings (1996), Bloodflowers (2000), The Cure (2004) i 4:13 dream (2008).
El millor: el talent i la longevitat de Robert Smith / "Disintegration".
El pitjor: els continus canvis de personal / els últims àlbums ha passat bastant desapercebuts.

The Cure va ser una de les principals bandes de l'època postpunk i de la new wave pel que fa a la Gran Bretanya, sent un dels grups abanderats de la moda gòtica i sinistra, malgrat que també va editar temes més accessibles i de tendència pop com els cèlebres "Killing an arab", “Boys don’t cry” o “In between days”. Quan el líder, compositor, cantant i guitarrista Robert Smith ja havia efectuat força canvis de personal, fins el punt de convertir la formació pràcticament en un vehicle propi, el conjunt anglès va gravar “Disintegration”, el seu treball més elogiat per la crítica.

viernes, 22 de junio de 2007

THE GRATEFUL DEAD





Lloc de fundació: San Francisco (Estats Units).
Formació inicial: Jerry García (veu i guitarra), Bob Weir (guitarra i veu), Phil Lesh (baix), Bill Kreutzmann (bateria) i Mickey Hart (bateria).
Gèneres: flower power, rock psicodèlic, rock progressiu, jam rock, rock, blues rock i country rock.
Dècada principal: 60.
Àlbum estel·lar: American beauty (1970). 
Altres àlbums d’estudi: The Grateful Dead (1967), Anthem of the sun (1968), Aoxomoxoa (1968), Workingman's dead (1969), Wake of the flood (1973), Grateful Dead from the Mars Hotel (1974), Blues for Allah (1975), Terrapin station (1977), Shakedown street (1978), Go to heaven (1980), In the dark (1987), Built to last (1989) i Without a net (1990).
El millor: plena autenticitat hippy / uns espectacles en viu apassionants.
El pitjor: no van poder igualar en estudi les virtuts dels directes / la decadència del flower power va ser també la seva.

Banda genuïnament hippy i psicodèlica, va ser un autèntic fenomen pel que fa a les actuacions en directe, algunes d'elles a la universitat de Berkeley, amb contínues improvisacions i una legió de fans (els anomenats Dead Heads) que els seguien per tot arreu. No obstant, The Gratfeul Dead no va saber plasmar els seus èxits en viu en àlbums d’estudi, malgrat la qualitat de treballs com “Workingman's dead", o “American beauty". A pesar de la decadència del flower power, durant el primer lustre dels 70, el grup va continuar fidel al moviment de les flors fins els darrers dies, habitant en comunes juntament amb familiars i amics.

jueves, 21 de junio de 2007

THE SEX PISTOLS




Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació inicial: Johnny Rotten (veu), Steve Jones (guitarra), Glen Matlock (baix) i Paul Cook (bateria).
Altres components bàsics: Sid Vicious (baix).
Gèneres: punk rock.
Dècada principal: 70.
Solistes que origina: Sid Vicious.
Grups que origina: Public Image Limited.
Àlbums d'estudi: Never mind the bollocks, here’s the Sex Pistols (1977).
El millor: poc temps, però molt intens.
El pitjor: ser recordats més pels seus escàndols que no pas per la seva música.

La vigència dels Sex Pistols, el grup més genuïnament punk, no va arribar a l’any, però sens dubte el temps que els seus components van romandre junts són part dels mesos més recordats de la història de la música rock. Els escàndols eren continus, les discogràfiques se’ls treien de sobre, els seus concerts eren prohibits i el segon baixista de la banda, Sid Vicious, pujava molts cops, per no dir sempre, inconscient a l’escenari. Ningú els hi pot discutir la seva autenticitat punk i ho van deixar estar quan no hi van veure cap futur.