NICK LOWE

Lloc de naixement: Walton on Thames (Anglaterra).
Gèneres: pub rock, punk, new wave, pop, rock i country rock.
Dècada principal: 70.
Àlbum estel·lar: Jesus of cool (1978).
Altres àlbums d'estudi: Labour of lust (1979), Nick the knife (1982), The adominable showman (1983), Nick Lowe and his cowboy outfit (1984), The rose of England (1985), Pinker and prouder than previous (1988), Party of one (1990), The impossible bird (1994), Dig my mood (1998), The convincer (2001), At my age (2007), The old magic (2011) i Quality street: a sensacional selection for all the family (2013).
El millor: figura cabdal de la new wave britànica.
El pitjor: una mica enfosquit per altres representants del moviment.

En una època en què el rock progressiu es trobava en auge, hi va tenir lloc un gènere molt diferent anomenat pub rock, que va aparèixer com una reacció a la grandiloqüència del simfonisme imperant. Nick Lowe, juntament amb Elvis Costello, en va ser la seva principal figura, convertint-se més tard en una referència per al punk rock i en un dels artistes principals de la new wave. Posteriorment va realitzar tasques de productor i va col·laborar com a tal amb el mateix Costello.

JOHN McLAUGHLIN

Lloc de naixement: Doncaster (Anglaterra).
Formació inicial de la Maharavishnu Orchestra: John McLaughlin (veu i guitarra), Rick Laid (baix), Billy Cobham (bateria), Jan Hammer (teclats i òrgan) i Jerry Godmon (violí).
Gèneres: jazz, jazz rock, rock simfònic i world music.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: The inner Mounting flame (1971), Birds of fire (1973) i Apocalypse (1974).
Grups que origina: Maharavishnu Orchestra.
El millor: virtuós guitarrista.
El pitjor: música llunyana al gran públic.

John McLaughlin, que va prendre el sobrenom de Maharavishnu quan va abraçar la cultura hindú, va ser un dels pioners en fusionar els estils jazz i rock. Després de col·laborar amb altres grans del gènere com Miles Davis, Tony Williams i Chick Corea, va iniciar la seva carrera en solitari i va formar la Maharavishnu Orchestra. Al llarg del temps ha estat considerat un dels millors guitarristes de la música contemporània, ha influenciat en altres artistes com Carlos Santana i ha adaptat la seva música als sons hindú i flamenc, aquest últim de la mà de Paco de Lucía.

RAIMUNDO AMADOR

Lloc de naixement: Sevilla (Andalusia).
Gèneres: blues rock, rock, flamenc rock i fusió.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Grups que origina: Veneno, Arrajatabla i Pata Negra.
El millor: excel·lent guitarrista.
El pitjor: molts tombs.

Raimundo Amador, fan de grans guitarristes com Jimi Hendrix i B. B. King, amb qui ha col·laborat en diverses ocasions, va formar, juntament amb Kiko Veneno i el seu germà Rafael, el grup Veneno, banda que va editar un àlbum considerat històric. Després d’aquesta experiència, Raimundo va fundar els conjunts Arrajatabla i, de nou amb Rafael, Pata Negra. Arran de la dissolució de l’última formació, es va llançar en solitari, etapa en la qual ha treballat amb altres artistes com Santiago Auserón o Remedios Amaya.

IRON BUTTERFLY

Lloc de fundació: San Diego (Estats Units).
Formació inicial: Darryl Deloach (veu i guitarra), Danny Weis (guitarra), Jerry Penrod (baix), Ron Bushy (bateria) i Doug Ingle (teclats).
Gèneres: blues rock, rock, rock dur i rock progressiu.
Dècades: 60 i 70.
Principals àlbums: In–a–gadda–da-vida (1968) i Ball (1969).
El millor: convertir un tema de gran durada en èxit.
El pitjor: no van poder repetir la popularitat del seu primer àlbum.

La banda nord-americana Iron Butterfly va aparèixer en el segon lustre dels anys 60 i va aconseguir un enorme i sorprenent èxit gràcies al hit "In-a-gadda-da-vida" i l’àlbum d’idèntic títol. Fins a aquell moment, en línies generals, els grans èxits comptaven amb una durada d’una mitjana de tres minuts, però la cançó d’Iron Butterfly, un dels primers grups en utilitzar el rock progressiu i el hard rock, va arribar a les llistes malgrat un minutatge superior als 17 minuts. Tanmateix, la formació va iniciar posteriorment una època inestable i irregular.

THE STYLE COUNCIL

Lloc de fundació: Woking (Anglaterra).
Formació inicial: Paul Weller (veu i guitarra), Mick Talbot (teclats), Steve White (bateria) i Tracie Young (veu).
Altres components bàsics: Dee C. Lee (veu).
Gèneres: rock, new wave, synth pop i soul.
Dècada principal: 80.
Àlbum estel·lar: Café bleu (1984).
Altres àlbums d'estudi: Introducing The Style Council (1983), Our favorite shop (1985), The cost of loving (1987), Confessions of a pop group (1988) i Modernism. A new decade (1998).
Solistes que origina: Paul Weller.
El millor: un altre invent de Weller.
El pitjor: tal com havia succeït amb The Jam, poca vigència.

Paul Weller va decidir posar punt i final a la trajectòria de la mítica banda The Jam, en un moment en què el grup es trobava en el cim de la popularitat, per fundar la formació The Style Council, integrada també per Mick Talbot, el joveníssim Steve White i la vocalista Tracie Young, a qui substituiria Dee C. Lee, futura esposa de Weller. El quartet va oferir una música força diferent a la de The Jam, amb diferents gèneres, més electrònica i força polititzada, amb clares crítiques al govern de Margaret Thatcher.

KIKO VENENO

Lloc de naixement: Figueres (Alt Empordà).
Gèneres: cantautor, rock, flamenc rock i rock andalús.
Dècades: 70, 80, 90, 00 i 10.
Principals àlbums: Echate un cantecito (1992) i Está muy bien esto del cariño (1995).
Grups que origina: Veneno.
El millor: les col·laboracions.
El pitjor: li va costar molt explotar.

Kiko Veneno va formar durant la dècada dels 70 el trio Veneno, juntament amb els germans Rafael i Raimundo Amador, gravant un disc homònim que va ser elegit el millor treball de la història del pop-rock espanyol. Més tard, es va llançar en solitari i va tenir col·laboracions amb artistes com Camarón de la Isla, Martirio, Tomatito o el mateix Raimundo Amador. Als anys 90 li va arribar el gran èxit comercial amb el cèlebre àlbum “Echate un cantecito” i va seguir la tendència amb “Está muy bien esto del cariño”, en una època en que va rebre el suport de Santiago Auserón.

CANNED HEAT

Lloc de fundació: Los Angeles (Estats Units).
Formació inicial: Bob Hite (veu), Alan Wilson (guitarra, harmònica i veu), Henry Vestine (guitarra), Larry Taylor (baix) i Frank Cook (bateria).
Gèneres: blues, blues rock, rock, southern rock i boogie.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Canned Heat (1967) i Boogie with Canned Heat (1968).
El millor: popularitzar el blues entre les noves generacions.
El pitjor: els millors anys van ser els inicials.

El grup Canned Heat va aparèixer a Los Angeles, de la mà de Bob Hite i Alan Wilson, durant el segon lustre de la dècada dels anys 60, prenent el nom del títol d’una cançó del bluesman Tommy Wilson. La banda es va caracteritzar per adaptar clàssics del blues i del rythm & blues, sense oblidar composicions pròpies, i va aconseguir familiaritzar el gènere entre les noves generacions. La formació, que va triomfar gràcies al hit “On the road again”, va ser present a diversos festivals de l’era hippy, com Monterey o Woodstock.