miércoles, 10 de marzo de 2010

BUZZCOCKS





Lloc de fundació: Bolton (Anglaterra).
Formació inicial: Pete Shelley (veu i guitarra), Steve Diggle (guitarra), Steve Garvey (baix) i John Maher (bateria).
Gèneres: punk, postpunk, new wave i escena Manchester.
Dècada principal: 70.
Àlbum estel·lar: Another music in different kitchen (1978).
Altres àlbums d'estudi: Love bites (1978), A different kind of tension (1979), Trade test transmissions (1993), All set (1996), Modern (1999), Buzzcocks (2003), Flat - pack philosophy (2006) i The way (2014).
Grups que origina: Magazine.
El millor: banda cabdal del punk britànic.
El pitjor: els Sex Pistols van enfosquir altres grups.

Quan el rock progressiu i simfònic començava a esgotar amb el seu virtuosisme, van aparèixer moltes bandes, representants del punk rock, garage rock o pub rock, caracteritzades per una música molt més senzilla i directe. Els Buzzcocks, una de les primeres formacions punks, van ser un d’aquells grups i va constituir un dels principals conjunts de l’emergent escena independent de Manchester, de la qual també va sorgir, per exemple, Joy División i New Order. Pete Shelley fundaria la formació postpunk Magazine.

martes, 9 de marzo de 2010

ROGER MAS





Lloc de naixement: Solsona (Solsonès).
Gèneres: cantautor, folk, folk pop i folk alternatiu.
Dècades: 00.
Principal àlbum: Mística domèstica (2005).
El millor: el millor cantautor català dels últims anys.
El pitjor: malgrat tot, la seva música es troba en un cercle reduït.

Músic precoç, va començar a estudiar música des de molt petit i va aprendre a tocar aviat el clarinet i el saxofon. A nivell professional, el premi Èxit, organitzat per Catalunya Ràdio, va suposar el seu trampolí i, des de llavors, s’ha convertit en una de les principals referències de la música d’autor catalana. L’àlbum “Mística domèstica” va ser aclamat i premiat per la crítica, mentre que el seu següent treball, “Cançons tel·lúriques”, va continuar la tendència.

lunes, 8 de marzo de 2010

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: ELS GRANS DE LA GUITARRA






La guitarra ha estat normalment l’instrument més important de la música rock i, al llarg de la seva història, han estat molts els “herois” de les sis cordes, entre els quals destaco, per ordre alfabètic, els 10 següents:

Duanne Allman. El gran dels germans Allman va ser el líder d’Allman Brothers Band, una de les formacions estel·lars del southern rock, fins la seva mort, arrel d’un accident de moto. El grup Lynyrd Skynyrd, una altra de les grans bandes del sud dels Estats Units, el va homenatjar amb la fantàstica “Free bird”.

Jeff Beck. Ha estat el menys famós dels tres guitarristes que es van formar a la llegendària banda Yardbirds, doncs ha traçat una trajectòria apartada del gran públic mitjançant diferents grups, els quals van comptar amb homes com Rod Stewart o Ron Wood.

Richie Blackmore. El guitarrista del mític grup de hard rock Deep Purple sempre serà recordat per l’inoblidable riff del clàssic “Smoke on the water”. A diferència d’alguns excompanys, el que també va ser líder de Rainbow fa temps que ignora els revivals de la banda britànica.

Eric Clapton. El primer guitarrista dels Yardbirds va formar part posteriorment dels bluesbreackers de John Mayall, va crear el supergrup Cream, va fundar varis conjunts i finalment es va llançar en solitari, en una carrera que va comptar en un principi amb moltes dificultats, moltes d’elles derivades del consum de drogues.

Dave Davies. El gran dels Davies s’ha vist sempre enfosquit per la llarga ombra del seu germà Ray, líder, cantant, també guitarrista i compositor de la majoria dels temes dels mítics Kinks. No obstant, Dave ha passat a la història, entre altres coses, pel riff de “You really got me”, l’avantsala del rock dur.

Jimi Hendrix (foto). Considerat per a molts experts el més gran de tots els temps, sempre es podrà dir que ha hagut un abans i un després, en la forma de tocar la guitarra, de l’aparició del virtuós de Seattle, que amb el trio Experience va marcar una època durant el segon lustre dels anys 60.

Mark Knopfler. Líder indiscutible, cantant, guitarrista i compositor dels Dire Straits, una de les bandes més populars dels últims 70 i de la totalitat del decenni dels 80. La seva perícia amb l’instrument va quedar ben constatada en famosos temes com “Sultans of swing” o “Tunnel of love”.

Jimmy Page. Va entrar als Yardbirds com a baixista, però la marxa de Jeff Beck el va convertir en el tercer gran guitarrista de la banda britànica. Després de la dissolució del llegendari conjunt anglès, va fundar els mítics Led Zeppelin, formació pionera del hard rock i un dels grans grups de la història de la música popular.

Carlos Santana. El músic mexicà va passar en un curt lapse de temps de treballar en un restaurant de San Francisco a convertir-se en un dels guitarristes més admirats de l’escena pop-rock. Es va presentar amb la seva banda al festival de Woodstock de 1969, on va causar una gran impressió, i el 1970 va editar el seu àlbum més cèlebre, “Abraxas”, amb el hit “Samba pa tí”.

Angus Young. Amb la seva vestimenta de col·legial d’escola conservadora, és el líder, compositor i guitarrista solista del grup AC / DC, banda cabdal i encara vigent del heavy metal. La seva personalitat ha estat capaç de deixar en un segon pla els carismàtics vocalistes que ha tingut la formació.

jueves, 4 de marzo de 2010

HEROES (ÀLBUM)




Intèrpret: David Bowie.
Any: 1977.
Àlbum d’estudi precedent: Low (1977).
Àlbum d’estudi posterior: Lodger (1979).
El millor: el cim de la col·laboració amb Brian Eno.
El pitjor: les mutacions de Bowie començaven a despistar més d’un.

David Bowie va ser el gran protagonista de la moda del glam rock, sorgida a finals de la dècada dels 60 i vigent durant el primer lustre del decenni dels 70. Una vegada l’estil s’havia degenerat una mica amb grups com Kiss, que havien convertit el moviment amb una mena de circ, Bowie, com han fet sempre els grans de la música pop-rock, va evolucionar i va marxar cap a altres esferes. Va ser en aquell moment quan l’intèrpret anglès va començar un dels seus canvis, una constant al llarg de la seva carrera, i va iniciar la seva època berlinesa, que va comptar amb la trilogia d’àlbums formada per “Low”, “Heroes” i “Lodger”, caracteritzada per la seva col·laboració amb Brian Eno, que feia poc havia abandonat Roxy Music, i per un acostament a les avantguardes, l’experimentació i l’electrònica. Pel que fa a “Heroes”, que ha estat el treball més elogiat i aclamat de la citada trilogia, hi destaquen la presència de la guitarra del líder de King Crimson, Robert Fripp, i el tema homònim, compost per Bowie i Eno.

miércoles, 3 de marzo de 2010

MUSE





Lloc de fundació: Teignmouth (Anglaterra).
Formació: Matthew Bellamy (veu, guitarra i piano), Christopher Wolstenholme (baix) i Dominic Howard (bateria).
Gèneres: rock progressiu, rock simfònic, rock dur i rock alternatiu.
Dècada principal: 00.
Àlbum estel·lar: Black holes and revelations (2006).
Altres àlbums d'estudi: Showbiz (1999), Origin of symmetry (2001), Absolution (2003), The resistance (2009), The second low (2012), Drones (2015) i Simulation theory (2018).
El millor: l’èxit dels espectacles en viu.
El pitjor: potser una mica de teatralitat.

El trio britànic Muse, que ha mantingut la mateixa formació en la totalitat de la seva trajectòria, ha estat un dels grups més aclamats i populars del rock alternatiu de les darreres dues dècades, aconseguint un important punt d’inflexió amb l’àlbum “Black holes and revelations”, molt ben valorat tant per la crítica com pel públic. Una de les habilitats de la banda anglesa, amb influències de formacions com Queen i amb semblances amb els contemporanis Radiohead, són els concerts en directe, amb uns muntatges espectaculars i molt teatrals.

MISHIMA




Lloc de fundació: Barcelona (Barcelonès).
Formació inicial: David Carabén, Marc Lloret, Dani Vega, Òscar d’Aniello i Dani Acedo.
Gèneres: pop, pop folk i pop alternatiu.
Dècades: 90 i 00.
Principal àlbum: Set tota la vida (2007).
El millor: la crítica.
El pitjor: manca de popularitat entre el gran públic.

El rock en català dels 90, època en què va passar pel seu moment més popular, va ser criticat per manca d’originalitat i per comptar amb el suport de la Generalitat convergent. Després d’aquell boom, ha arribat una nova fornada, més independent i alternativa, que ha tingut en Mishima una de les seves formacions estel·lars. El quintet, liderat pel cantant, guitarrista i compositor David Carabén, va començar a gravar en anglès, però ha compost els darrers àlbums en català, llengua amb la qual ha editat l’aclamat “Set tota la vida”.

lunes, 1 de marzo de 2010

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: LA CRISI DELS 80




No és positiu caure en generalitzacions i és evident que el decenni dels anys 80 va tenir força coses bones: el postpunk, amb grups mítics com Joy Division o The Cure; força facetes de l’heterogeni corrent conegut com a new wave, protagonitzat per bandes com The Boomtown Rats, Dépéche Mode, The Jam o The Police, o la presència, ja mitjan la dècada, d’extraordinàries formacions com The Smiths, que va tornar a posar de moda la música elèctrica després del boom de l’electrònica. Tampoc s’ha d’oblidar que formacions llegendàries com Pixies o Nirvana havien iniciat la seva trajectòria a finals d’aquell període.

No obstant, durant els 80 van canviar algunes coses en el món de la música popular i no totes van ser, precisament, bones. En primer lloc, segons la meva opinió personal, la imatge va arribar a tenir una importància desmesurada, de vegades molt per damunt de la mateixa música. Un bon exemple n’és el moviment conegut com a nous romàntics, amb grups com ABC, Duran Duran (foto) o Spandau Ballet.

En segon lloc, va ser l’època en què els vídeos musicals es van començar a posar de moda. En molts casos, fins i tot en formacions ja consolidades, feia la sensació que els diferents intèrprets i grups donaven més transcendència a la confecció del vídeo que no pas a la composició del tema que hi sortia reflectit.

En tercer lloc, i potser amb això va ser bàsica l’aparició de la MTV, la música pop-rock va arribar a uns extrems de comercialització tremenda, fins i tot en gèneres tan radicals com el del rock dur, fent acte de presència l’anomenat “heavy de perruqueria”. Bandes i cançons que fins llavors eren considerats de consum habitual, van passar a formar part del rock independent o alternatiu.

Finalment, en quart lloc, intèrprets com Bruce Springsteen i grups com Dire Straits o els ja citats The Police, després d’uns inicis extraordinaris, interessants i frescos, va gravar, pel que fa al compositor nord-americà, el seu àlbum més comercial, com va ser el cas de “Born in the USA”, mentre que els dos conjunts britànics van editar els seus treballs més sofisticats, “Brothers in arms”, la formació liderada per Mark Knopfler, i “Sinchronicity”, el trio encapçalat per Sting.

Tots aquests esdeveniments van tenir lloc en un moment en què la contracultura apareguda als anys 60 es va esgotar i la situació va fer un canvi radical. Si fem un cop d’ull al món polític de la dècada dels 80, podem recordar l’aclaparadora victòria de Ronald Reagan en les eleccions nord-americanes, el triomf de Margaret Thatcher en els comicis britànics, el canvi de govern a Israel, amb la substitució de la dreta del Likud pels laboristes, que havien exercit el poder des de la creació de l’estat jueu, o l’adveniment del fonamentalisme islàmic arrel de la revolució de Khomeini a l’Iran, que va acabar amb la dictadura del xa. S’iniciava l’època de la postmodernitat.