martes, 13 de abril de 2010

MY SWEET LORD




Intèrpret: George Harrison.
Any: 1970.
Gènere: pop.
Àlbum d’estudi: All things must pass.
El millor: una època de gran creativitat de Harrison.
El pitjor: l’acusació de plagi.

George Harrison, malgrat que finalment va aconseguir celebritat amb peces com “While my guitar gently weeps”, “Here comes the sun” i sobretot “Something”, va trobar-se molt eclipsat per John Lennon i Paul McCartney durant la seva estància als Beatles. S’explica que el guitarrista solista de la llegendària banda de Liverpool va acumular moltes cançons que no va poder gravar amb els Fab Four i que aquestes van trobar sortida en l’elogiat triple àlbum en solitari “All things must pass”, on es troba “My sweet Lord”. El tema, de caràcter religiós i número u a les dues bandes de l’oceà Atlàntic, va suposar un enorme èxit, però va ser acusat de plagi per les seves semblances amb el “He’s so fine” interpretat pel grup The Chiftons.

lunes, 12 de abril de 2010

TEN





Grup: Pearl Jam.
Any: 1991.
Formació: Eddie Vedder, Mike McCready, Stone Grossard, Jeff Ament i Dave Krusen.
Àlbum d’estudi precedent: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Vs. (1993).
El millor: un dels moments estel·lars del grunge.
El pitjor: enfosquit pel “Nevermind” de Nirvana.

A finals de la dècada dels 80 va sorgir a la ciutat de Seattle, a l’estat de Washington, el gènere grunge. Pearl Jam va ser, juntament amb els mítics Nirvana, Soungarden i Alice in Chains, la principal banda del moviment i va debutar amb aquest àlbum, que es considerat el seu treball més important, però que en el seu moment va ser una mica eclipsat per l’històric “Nevermind”, editat el mateix any pel grup encapçalat pel desaparegut Kurt Cobain. No ho va tenir en principi fàcil per pujar a les llistes nord-americanes, però a poc a poc el disc es va anar consolidant i va arribar fins el número 2 del rànquing. En el treball de la formació liderada pel carismàtic cantant Eddie Vedder, de caràcter força pessimista i que tracta temes com la depressió, els sense sostre o els problemes infantils, hi destaquen “Alive”, "Porch", “Even flow”, "Black" i “Jeremy”.

domingo, 11 de abril de 2010

FATS DOMINO




Lloc de naixement: Nova Orleans (Estats Units).
Gèneres: blues, rythm & blues, rock’n roll i boogie.
Dècades: 40, 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
El millor: els 50.
El pitjor: els seus grans èxits van tenir lloc en aquella llunyana dècada.

Antoine Domique Domino, més conegut com a Fats Domino, és un dels grans del rythm & blues i va ser un dels pioners del rock’n roll durant el decenni dels 50. El cantant, pianista i compositor de Nova Orleans va triomfar plenament amb èxits com “Fat man”, el seu primer hit compost amb Dave Bartholomew, “Ain’t that a shame”, que posteriorment Pat Boone va portar al número u, “I’m walkin” o “The big beat”, tots ells produïts per la discogràfica Imperial. Domino també va participar en les pel·lícules “Shake, rattle and rock “ i “The girl can’t help it”.

jueves, 8 de abril de 2010

SVA-TERS




Lloc de fundació: Alcàsser (País Valencià).
Gèneres: rock, ska i world music.
Dècades: 00.
Principal àlbum: Berlangastyle (2006).
El millor: els directes.
El pitjor: a l’espera del tercer disc.

Macrobanda valenciana formada a la localitat d’Alcàsser, a l’horta del País Valencià. Amb un estil semblant a Obrint Pas, el grup llevantí ha utilitzat diversos gèneres en el seu repertori, com el ritme caribeny de l’ska, el rock, la salsa o la rumba, i s’ha caracteritzat fonamentalment pels seus espectacles en viu. Després de gravar el seu segon àlbum, “Berlangastyle”, el 2006, la formació encara no ha portat a terme un nou treball.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: EL ROCK PROGRESSIU





Els inicis del rock progressiu es troben en la ruptura musical produïda durant la segona meitat de la dècada dels 60, quan la música psicodèlica, mitjançant bandes com Grateful Dead, Jefferson Airplane o The Velvet Undeground, pel que fa als Estats Units, i Nice, Pink Floyd o Soft Machine, quant a la Gran Bretanya, van acabar, o bé van apaivagar, el gran domini del gènere pop.

Les principals característiques del rock progressiu, també anomenat prog rock, són el virtuosisme dels músics, amb constants solos de guitarra, bateria, teclats o saxofon; les influències de gèneres com la música clàssica, en aquest cas més evident en el rock simfònic, i del jazz, com es demostra en les continues improvisacions; els temes de llarga durada, en ocasions superiors als 10 minuts, en clar contrast amb les curtes cançons pop; les lletres elaborades i de vegades abstractes i rebuscades o els àlbums conceptuals, amb temàtiques moltes vegades fantàstiques, èpiques o líriques.

Entre les principals formacions del gènere, considerada una evolució tècnica, experimental i avantguardista de la música rock, es troben King Crimson, el grup de Robert Fripp (foto), potser el conjunt més elogiat i respectat del corrent; el supergrup Emerson, Lake & Palmer, caracteritzat per espectaculars i teatrals escenografies; Yes, amb carismàtics components com Jon Anderson, Steve Howe o Rick Wakeman; Jethro Tull, banda que es va apropar a temàtiques mitològiques i medievals; Genesis, a l'època en què Peter Gabriel n'era el principal referent; Supertramp, que en va ser la versió comercial i per a tots els públics, o formacions arribades de la psicodèlia o l’underground londinencs com Pink Floyd, ja sense Syd Barrett, i Soft Machine.

El rock progressiu, malgrat que ha perdurat en el temps i ha tingut altres punts àlgids en dècades posteriors als 70, va començar a cansar a finals d’aquesta dècada pels excessius virtuosisme, megalomania i artificiositat. No és estrany que, arrel de la seva crisi i decadència, sorgissin estils tan diferents com el garage rock, el pub rock o el punk rock, sense oblidar un retorn al rock primitiu dels anys 50.

martes, 6 de abril de 2010

YESTERDAY





Grup: The Beatles.
Any: 1965.
Formació: Paul McCartney, John Lennon, George Harrison i Ringo Starr.
Gènere: pop.
Àlbum d’estudi: Help !.
El millor: versions rere versions.
El pitjor: jo no la situaria entre les millors 50 cançons dels Fab Four.

En plena beatlemania, el quartet de Liverpool va editar el seu cinquè àlbum i va realitzar, de nou amb el director Richard Lester, que ja havia portat a terme “A hard day’s night”, la seva segona pel·lícula. Tant el disc com el film van portar el nom de “Help !”, que podríem afirmar que va ser l’últim treball de la febre beat gravat pel grup de Liverpool. “Yesterday”, potser el tema més popular dels Beatles, però segons la meva opinió ni molt menys el millor, va aparèixer a l’àlbum, però en canvi no ho va fer a la pel·lícula. La peça va ser una aposta molt personal de McCartney, malgrat que Lennon també la va signar, en una època en què els dos líders no estaven encara massa distanciats. Probablement, la tendra, dolça i ensucrada “Yesterday” ha estat la cançó més versionada de la història de la música popular.

lunes, 5 de abril de 2010

ELDORADO, A SIMPHONY




Grup: Electric Light Orchestra.
Any: 1974.
Formació: Jeff Lynne, Mike de Alburquerque, Bev Bevan, Richard Tandy, Mik Kaminski, Mike Edwards i Hugh McDowell.
Àlbum d’estudi precedent: On the third day (1973).
Àlbum d’estudi posterior: Face the music (1975).
El millor: primer triomf important del grup.
El pitjor: poc èxit a casa.

“Eldorado, a simphony” va ser el quart àlbum d’Electric Light Orchestra (ELO) i podríem considerar l’obra com el primer gran èxit del conjunt britànic, encara que el treball va tenir molta més repercussió als Estats Units que no pas al Regne Unit. Feia ja temps que Jeff Lynne, arran de la marxa de Roy Wood, s’havia fet clarament amb les regnes de l’ELO i va poder confeccionar un disc totalment al seu gust, amb clares connotacions simfòniques, llavors plenament de moda en el món de la música pop-rock. Es va iniciar en aquell període la gran època del grup de Birmingham, la qual va continuar amb “Face the music”, “A new world record”, que va suposar el seu moment àlgid, i “Discovery”, que marcava ja certa decadència. Entre les cançons, hi destaca clarament “I can’t get out of my head”.