martes, 7 de septiembre de 2010

AMARAL





Lloc de fundació: Saragossa (Aragó).
Formació: Eva Amaral (veu i guitarra) i Juan Aguirre (guitarra i veu).
Gèneres: pop i folk pop.
Dècades: 90, 00 i 10.
Principals àlbums: Estrella de mar (2002) i Pájaros en la cabeza (2005).
El millor: del més positiu dels “40 Principales”.
El pitjor: ... però assidus de l’emissora.

El duo Amaral, com els també aragonesos Heroes del Silencio, ha estat una de les poques formacions clàssiques de la ràdio- fórmula “40 Principales” que ha intentat anar una mica més enllà de la típica cançó comercial i sense excessives pretensions, dirigida a un públic de masses i popular. Eva Amaral i Juan Aguirre han portat innumerables temes al número u, com per exemple “Moriría por vos”, i han triomfat plenament, gràcies a àlbums com “Pájaros en la cabeza”, en estats llatinoamericans com Argentina o Mèxic.

lunes, 6 de septiembre de 2010

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: EL FESTIVAL DE MONTEREY





Malgrat que molts consideren la celebració del festival de Woodstock, el 1969, com la culminació de la contracultura hippy, 1967 està reconegut com l’any estel·lar del flower power, que havia aparegut un any abans a la ciutat de San Francisco, al nord de l’estat de Califòrnia.

Més al sud de l’estat limitat per l’oceà Pacífic, a la localitat de Monterey, va tenir lloc el juny de 1967 un històric festival que simbòlicament va obrir, malgrat que l’esdeveniment va tenir lloc, meteorològicament parlant, a finals de primavera, l’anomenat i recordat estiu de la pau, l’amor i les flors, en el qual va esclatar definitivament el corrent hippy.

Van ser moltes les figures del moment que van actuar a Monterey, destacant les actuacions del músic indi Ravi Shankar, Otis Redding, poc abans de la seva mort, el duo Simon & Garfunkel, The Grateful Dead, Jefferson Airplane, Country Joe & the Fish, Big Brother & the Holding Company, amb una enèrgica Janis Joplin com a vocalista, Jimi Hendrix Experience, amb l’espectacular guitarrista de Seattle cremant el seu instrument, The Who, en la primera actuació del mític quartet britànic als Estats Units, o The Mamas & the Papas, el líder dels quals, John Philips, va ser un dels organitzadors del certamen.

Monterey va ser clau en posar de moda els grans festivals a l’aire lliure i, sense cap mena de dubte, va suposar una clara influència pels històrics esdeveniments de Woodstock i l’illa de Wight.

jueves, 2 de septiembre de 2010

I DON’T LIKE MONDAYS





Grup: The Boomtown Rats.
Any: 1979.
Formació: Bob Geldof, Gerry Cott, Garry Roberts, Pete Briquette, Simon Crowe i Johnnie Fingers.
Gènere: new wave.
Àlbum d’estudi: The fine art of surfacing.
El millor: el gran èxit d’un grup irregular.
El pitjor: la problemàtica del fet real en que està basada la cançó.

A inicis de 1979, en una escola de San Diego, a l’estat nord-americà de Califòrnia, una adolescent va començar a disparar, provocant la mort de dues persones i ferides en nou mes. La noia va comentar després del crim que “no li agradaven els dilluns”. Bob Geldof, cantant, líder i principal compositor del grup new wave britànic The Boomtown Rats, i artífex dels solidaris festivals Live Aid, a Londres i Philadelphia, va decidir escriure una cançó sobre el succés, la qual va ser editada l’estiu del mateix any, convertint-se en el segon número u de la banda al Regne Unit. Tanmateix, la peça, la qual es va veure envoltada de polèmica, va passar bastant desapercebuda als Estats Units.

martes, 31 de agosto de 2010

RUBBER SOUL




Grup: The Beatles.
Any: 1965.
Formació: John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr.
Àlbum d’estudi precedent: Help ! (1965).
Àlbum d’estudi posterior: Revolver (1966).
El millor: s’inicia l’evolució.
El pitjor: l’ensucrada “Michelle”.

A finals de 1965, el mateix any en què els Fab Four van gravar l’àlbum “Help !”, que va suposar també la seva segona pel·lícula, els Beatles van editar el seu sisè treball, “Rubber soul”, que segons els experts va suposar el primer pas del quartet de Liverpool per començar a desmarcar-se del beat i apropar-se a altres influències, fet que es consolidaria més tard a “Revolver”, realitzat el 1966, i sobretot a “Sgt. Pepper’s lonely hearts club band”, gravat el 1967. El disc va suposar també l’aparició de George Harrison, que va composar dues peces, com a tercer gran compositor de la formació. En l’obra, una de les més valorades de la llegendària banda britànica, hi destaquen temes com “Drive my car”, “Girl”, “In my life”, “Michelle”, “Nowhere man” o la folk “Norweggian wood (the bird has flown)”, on per primer cop apareix en una cançó dels Beatles l’instrument indi del sitar, tocat per un Harrison que feia ja temps rebia les lliçons del mestre Ravi Shankar.

KRIS KRISTOFERSON




Lloc de naixement: Brownsville (Estats Units).
Gèneres: country rock i folk rock.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Jesus was capricorn (1972) i Full moon (1973).
El millor: “Me and Bobby McGee”.
El pitjor: potser més conegut com a actor de cinema.

És possible que la trajectòria artística de Kris Kristoferson sigui més coneguda com a actor cinematogràfic, gràcies a pel·lícules com “Pat Garret and Billy the Kid” i “Convoy”, totes dues dirigides pel mític Sam Peckinpah, però la seva carrera com a compositor i intèrpret musical és també força important, fonamentalment per cançons com “For the good times”, “Help me make it through the night”, “Sunday mornin’ comin’ down” i sobretot “Me and Bobby McGee”, que va tenir una versió estel·lar de Janis Joplin.

lunes, 30 de agosto de 2010

FÓRMULA V




Lloc de fundació: Madrid (Comunitat de Madrid).
Formació inicial: Francisco Pastor (veu), Joaquín de la Peña (guitarra), Mariano Sanz (baix), Antonio Sevilla (bateria) i Amador Flores (òrgan).
Gèneres: pop, cançó melòdica i cançó d’estiu.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Grups que origina: Fórmula Diablos.
El millor: molts es van aprendre de memòria ”Eva María”.
El pitjor: cançons típiques d’estiu.

Els madrilenys Fórmula V van ser, juntament amb Los Diablos, grup amb el qual col·laboraria posteriorment, el conjunt que va marcar la cançó d’estiu espanyola durant el primer lustre de la dècada dels 70, gràcies a temes com “Cuéntame”, que fins i tot ha inspirat una important i popular sèrie televisiva, la famosa “Eva María”, que va marcar l’estiu de 1973, “Vacaciones de verano” o “En la fiesta de Blas”.

sábado, 28 de agosto de 2010

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: EL RESSORGIMENT DEL ROCK ELÈCTRIC




Després de l’esclat punk, que va tenir el 1977 com a any estel·lar i que a finals de la dècada pràcticament havia perdut vigència, va arribar l’heterogeni moviment de la new wave, que va tenir com un dels seus principals gèneres la música tecno, que utilitzava abastament els sintetitzadors, deixant en un segon pla la guitarra, fins llavors un instrument bàsic en la història de la música pop-rock.

Posteriorment a un període en què els grups de l’anomenat synth pop van marcar una important etapa de la música britànica, durant el primer lustre dels 80, amb bandes com The Cure, Dépeche Mode, Eurythmics, Human League o New Order, les quals van utilitzar profundament les noves tecnologies, la situació va començar a canviar en el panorama musical del Regne Unit, quan va retornar el tradicional format de cantant, guitarrista, baixista i bateria, amb les seves variants.

Sense cap mena de dubte, la formació més important d’aquest gir de la música pop-rock va ser el quartet The Smiths (foto), banda de Manchester encapçalada pel vocalista Morrissey i el guitarrista Johnny Marr, compositors de les lletres i música del grup respectivament. Un altre conjunt important en va ser el també quartet The Housemartins, format a la localitat de Hull i caracteritzat per l’escassa transcendència que els seus components donaven a la imatge, una de les obsessions de la new wave.

Els dos grups es van caracteritzar per la seva curta durada, doncs The Smiths van gravar només quatre àlbums d’estudi, mentre The Housemartins en van editar tant sols dos. No obstant, les dues bandes van ser claus en el retorn del rock elèctric al primer pla musical britànic, destacant sobretot l’obra “The queen is dead”, treball de The Smiths gravat l’any 1986 i considerat un dels àlbums imprescindibles de la dècada dels 80.