lunes, 9 de mayo de 2011

DIRE STRAITS (ÀLBUM)





Grup: Dire Straits.
Any: 1978.
Formació: Mark Knopfler, David Knopfler, John Illsley i Pick Pickers.
Àlbum d’estudi precedent: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Communiqué (1979).
El millor: per a alguns el treball més autèntic del grup.
El pitjor: la banda es convertiria molt aviat en una eina personal de Mark Knopfler.

El 1978 havia ja esclatat el Punk rock, el qual havia estat una resposta al rock progressiu i simfònic, que havia passat per la seva era daurada poc abans. El llavors quartet Dire Straits va ser un exemple força allunyat dels barems progressius, mitjançant un rock tradicional, fresc i accessible, però tampoc tenia res a veure amb el punk, per la qual cosa la música del conjunt britànic anava clarament a contracorrent. No obstant això, no hi va haver cap impediment perquè el primer àlbum de Dire Straits, de títol homònim, representés un important èxit a països com el Regne Unit, els Estats Units o Austràlia. El líder, cantant, guitarrista i compositor de la formació, David Knopfler, va escriure totes les cançons, entre les quals hi destaquen “Down to the waterline”, “Water of love”, “Setting me up” i evidentment “Sultans of swing”, un autèntic clàssic de la música rock de tots els temps.

domingo, 8 de mayo de 2011

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: L’ETAPA DE RODAMÓN D’ERIC CLAPTON





Eric Clapton ha estat considerat el millor guitarrista de la història de la música rock, juntament amb els nord-americans Jimi Hendrix i Duanne Allman i els també britànics Jeff Beck i Jimmy Page, que com ell van tocar en el llegendari grup anglès The Yardbirds.

Clapton va ser un dels membres fundadors dels Yardbirds, una de les bandes cabdals del rythm & blues britànic, amb Rolling Stones, Animals, Spencer Davis Group o John Mayall & The Bluesbreakers. Quan els Yardbirds van decidir incorporar el pop al seu repertori, en un intent d’incrementar la seva popularitat i també la venda dels seus discs, Clapton va decidir abandonar el grup. Més tard, el guitarrista es va ajuntar amb els Bluesbreakers de Mayall, per on també van passar altres grans de l’instrument com Peter Green, fundador de Fleetwood Mac, o Mick Taylor, fugaç integrant dels Rolling Stones.

Clapton es va unir després amb Jack Bruce i Ginger Baker per formar Cream, en un moment en què respectivament eren considerats els millors guitarrista, baixista i bateria del Regne Unit. El supergrup, que no va tenir una trajectòria massa extensa, va barrejar el rythm & blues amb la psicodèlia, llavors plenament de moda, i va ser un clar referent per al hard rock. Després de la dissolució del trio, Clapton va ser partícip d’un altre supergrup, Blind Faith, on va coincidir amb Steve Windwood, excomponent d’Spencer Davis Group i Traffic, i novament amb Baker, i va crear una sèrie de bandes en què ell n’era l’inqüestionable líder, com Derek & the Dominos, amb els quals va gravar l’històric “Layla”.

Posteriorment, el guitarrista britànic va decidir llançar-se en solitari, en una carrera que va tenir molts problemes durant els inicis, fonamentalment pels seus greus problemes amb les drogues, dels quals finalment va poder sortir-se’n. Durant els 70, Clapton va col·laborar en el festival de Bangladesh, organitzat pel seu amic, l’exbeatle George Harrison; va ser el protagonista del Rainbow Concert, portat a terme per Pete Townshend, líder de The Who, per commemorar el retorn d’Eric; va actuar al film “Tommy”, l’obra precisament creada pel grup de Townshend; va participar al documental “The last waltz”, dedicat a The Band i dirigit per Martin Scorsese; va fer covers de “I got a sheriff”, de Bob Marley, i “Cocaine”, de JJ Cale, i va editar àlbums històrics com “641 Boulevard ocean”. Pel que fa als 80, 90 i primera dècada de l’actual segle, Clapton s’ha apropat més al gran públic, per exemple amb una versió de “Layla” més lenta i sofisticada.

jueves, 5 de mayo de 2011

RUSSIAN RED





Lloc de naixement: Madrid (Comunitat de Madrid).
Gèneres: folk rock i rock alternatiu.
Dècades: 00.
Principal àlbum: I love your glasses (2008).
El millor: un debut important.
El pitjor: acaba tot just de gravar el seu segon àlbum.

La cantant i compositora madrilenya Lourdes Hernández, que va adoptar el sobrenom de Russian Red, va iniciar la seva encara curta trajectòria musical arran de gravar una maqueta amb el seu amic Brian Hunt. Posteriorment, la intèrpret espanyola, que sempre ha usat l’anglès per expressar-se, va editar el seu primer àlbum, “I love your glasses”, el qual va tenir una bona acceptació. Russian Red acaba de gravar el seu segon treball: “Fuerteventura”.

miércoles, 4 de mayo de 2011

BOB GELDOF





Lloc de naixement: Dun Laoghaire (Irlanda).
Gèneres: pop, rock i new wave.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Deep in the heart of nowhere (1986) i Vegetarians of love (1990).
El millor: els “Live Aid” a Londres i Philadelphia.
El pitjor: molt per sota de la popularitat de Boomtown Rats.

Bob Geldof va ser el vocalista i líder de la banda The Boomtown Rats, la qual va participar en l’era del punk i va ser bàsica en la irrupció de la new wave. Geldof, que havia actuat a la pel·lícula “The Wall”, basada en l’àlbum de Pink Floyd i dirigida per Alan Parker, va composar el gran hit del grup irlandès: “I don’t like mondays”. Després de la desaparició de la formació, l’intèrpret va seguir en solitari, però llavors va ser cèlebre per les seves tasques humanitàries, especialment quan va organitzar els festivals Live Aid.

martes, 3 de mayo de 2011

TORTOISE





Lloc de fundació: Chicago (Estats Units).
Formació (diferents components): John Herndon, Doug McCombs, John McEntire, Don Bitney, Jeff Parker, Bundy K. Brown i David Pajo.
Gèneres: electrònica, rock experimental, jazz, ambient, avantguarda i rock alternatiu.
Dècades: 90 i 00.
Principals àlbums: Milions now living will never die (1996) i TNT (1998).
El millor: grup cabdal de l’avantguarda dels 90.
El pitjor: públic reduït.

John Herndon i Doug McCombs van ser els fundadors de la banda avantguardista de Chicago Tortoise, però va ser el percussionista i productor John McEntire qui d’alguna manera va agafar les regnes de la formació d’Illynois. Amb una gran influència del krautrok, l’electrònica alemanya sorgida a finals dels 60, Tortoise es va erigir en un dels grans estendards de la música alternativa dels 80, barrejant diferents estils com l’electrònica, l’experimentació, l’ambient o el jazz. Els treballs “Milions now living will never die” i “TNT” van marcar la seva època àlgida.

lunes, 2 de mayo de 2011

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: L’ESCLAT DEL ROCK’N ROLL





Quan va finalitzar la Segona Guerra Mundial, l’any 1945, a diferència del que va succeir a Alemanya, França, Gran Bretanya, Itàlia o la Unió Soviètica, devastats i destrossats pel conflicte bèl·lic, els Estats Units en van sortir indemnes i fins tot reforçats econòmicament, amb el terrible crack de la borsa de Wall Street, ocorregut el 1929, totalment oblidat i superat. Això va originar un grans ascens en el nivell de vida de la població nord-americana, en general, i de la seva joventut, en particular. D’aquesta manera els adolescents i joves dels Estats Units van comptar amb prou recursos per consumir la nova cultura nord-americana, entra la qual es trobava el naixent rock’n roll.

Molts experts consideren l'inici del rock’n roll, es podria dir que un híbrid entre el country blanc i el blues negre, la cançó “Rock around the clock”, la qual va aparèixer al film d’idèntic títol i que van interpretar Bill Haley & his Comets (foto). No obstant, el ja veterà Haley va cedir aviat el testimoni a intèrprets més joves com Elvis Presley, la primera estrella mediàtica de la història del rock, Chuck Berry, Little Richard, Jerry Lee Lewis, Buddy Holly, Eddy Cochran, Carl Perkins o Gene Vincent.

El cert és que la població nord-americana més conservadora i políticament correcta no va pair gens bé el primer cop que va veure Presley a la televisió; no podien suportar que els seus pulcres fills, i sobretot filles, tinguessin com a ídol aquell jove que ells consideraven un provocador. Tanmateix, Elvis no deixava de ser un noi blanc i dolç i, de certa manera, va acabar sent acceptat i fins i tot convertit en un producte americà. Allò que ja no es podia suportar ni permetre era que els joves blancs fossin fans de cantants negres com Chuck Berry, que a més escrivia els seus propis temes, o Little Richard. Durant els 50, el racisme i la segregació racial als Estats Units eren encara molt intensos, especialment quant als conservadors estats del sud.

Per diverses raons, els grans protagonistes del rock’n roll dels 50 van anar desapareixent del primer pla musical a finals de la dècada: Presley va marxar a Alemanya per realitzar el servei militar, Berry va ser denunciat per un cas poc clar i va ser empresonat, Lewis va tenir també problemes amb la justícia, Richard va dedicar-se exclusivament al gospel arran d’estar a punt de morir en un accident aeri i Cochran i Holly van trobar la mort en accidents, el primer de cotxe i el segon d’avió, en el qual també van desaparèixer Richie Valens i The Big Bopper.

domingo, 1 de mayo de 2011

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: BRITISH INVASION





La música rock va néixer als Estats Units i durant el decenni dels anys 50 les grans figures del gènere, com Elvis Presley, Chuck Berry, Little Richard o Jerry Lee Lewis, van ser nord-americanes. La música d’aquests artistes i d’altres va arribar amb força al Regne Unit, però en canvi els intèrprets britànics passaven quasi desapercebuts a l’altra banda de l’Atlàntic. Tot això va canviar de manera radical a partir de la dècada dels 60.

Podria ser per la desaparició del primer pla musical, per diferents circumstàncies, de les grans estrelles del rock’n roll dels 50, per la posterior arribada de cantants mol tous, sofisticats i domesticats o simplement pel ganxo del beat britànic aparegut a inicis dels 60, però el cert és que el pop - rock del Regne Unit va triomfar de forma espectacular als Estats Units en un fenomen que es va anomenar british invasion.

Sense cap mena de dubte, els Beatles (a la foto a la seva arribada a Nova York), també en aquest aspecte, van ser els grans protagonistes de la invasió britànica a Amèrica, arrel del gran èxit que va obtenir el tema “I want to hold your hand”, però també altres bandes del Regne Unit van tenir un gran impacte als Estats Units, tant grups llegendaris com els Rolling Stones o els Kinks (no van tenir tanta sort els mítics Who), així com formacions de no tan relleu en la història de la música popular com Dave Clark Five, Manfred Mann, Peter & Gordon o els Zombies.

Durant el segon lustre dels 60, a partir de l’explosió hippy a la costa oest nord-americana i de l’aparició de rock psicodèlic, que també va fer acte de presència a la Gran Bretanya, la música popular va tornar a tenir Amèrica com a punt clau del corrent pop-rock.