jueves, 19 de mayo de 2011

BAD MANNERS





Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació inicial: Buster Bloodvessel (veu), Louis Alphonso Cook (guitarra), David Farren (baix), Brian Tuitt (bateria), Martin Stewart (teclats), Chris Kane (saxofon), Andrew Marson (saxofon), Paul Gus Hyman (trompeta) i Winston Bazoomies (harmònica).
Gèneres: ska i new wave.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Ska ‘n’ B (1980) i Gosh it’s... Bad Manners (1981).
El millor: aprofitar perfectament la moda de l’ska.
El pitjor: el grup no es va mantenir amunt massa temps.

El conjunt londinenc Bad Manners va aparèixer a finals dels 70 i, com The Specials i Madness, va participar intensament en el revival ska que va viure llavors el Regne Unit i va pertànyer al segell independent 2 Tone. Sense cap mena de dubte, un dels màxims atractius de la banda anglesa, que va ser present en varis espais de la televisió britànica, va ser el seu curiós, voluminós i extravagant cantant, Buster Bloodvessel, tot un espectacle en els concerts en viu.

miércoles, 18 de mayo de 2011

SPICE GIRLS





Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació: Geri Halliwell (veu), Victoria Adams (veu), Melanie Brown (veu), Emma Bunton (veu) i Melanie Chisholm (veu).
Gèneres: pop, dance pop i disco.
Dècades: 90 i 00.
Principal àlbum: Spiceworld (1997).
Solistes que origina: Geri Halliwell.
El millor: una espectacular etapa comercial.
El pitjor: laboratori total.

Durant gairebé tota la història de la música pop - rock hi han hagut grups de laboratori i només cal recordar la irrupció dels Monkees als anys 60. No obstant, aquest fet es va fer notori a partir dels 80 i es va consolidar als 90, quan va aparèixer el quintet femení britànic Spice Girls, que va portar els seus dos primers àlbums al número u en més de 30 països i fins i tot van protagonitzar una pel·lícula. No obstant, com acostuma a passar en aquest tipus de formacions, la història no va durar gaire.

martes, 17 de mayo de 2011

THE SPECIALS





Lloc de fundació: Coventry (Anglaterra).
Formació inicial: Terry Hall (veu), Neville Staple (veu), Lynval Golding (guitarra), Roddy Radiation (guitarra), Sir Horace Gentleman (baix), John Bradbury (bateria), Jerry Dammers (teclats), Dick Cuthell (instruments de vent) i Rico Rodríguez (trombó).
Gèneres: ska, punk i new wave.
Dècada principal: 80.
Àlbums d'estudi: The Specials (1979), More Specials (1980), In the studio (1984), Today's Specials (1996), Guilty 'til proved innocent ! (1998), Skinhead girl (2000) i Conquering ruler (2001).
El millor: fidelitat a 2 Tone.
El pitjor: la cosa no va durar gaire.

The Specials va aparèixer a Coventry durant la segona meitat dels 70 i va contribuir, juntament amb els més populars Madness, a posar de moda el ritme caribeny de l'ska. Amb un comportament proper al punk, van protestar davant la injustícia social i l’atur i van fer-se notar amb temes com “Too much, too young”, “Ghost town” o “A message to you Rudy”. Malgrat que algunes grans discogràfiques se’ls van disputar, la banda va ser fidel al segell independent 2 Tone, al qual també van pertànyer els citats Madness.

lunes, 16 de mayo de 2011

ZUCCHERO FORNACCIARI





Lloc de naixement: Reggio Emilia (Itàlia).
Gèneres: pop, rock, soul i blues rock.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principal àlbum: Blue’s (1987).
El millor: “Blue’s”.
El pitjor: l’època molt comercial de “Baila”.

Després de formar alguns grups, d’escriure cançons per a altres artistes, de guanyar el festival de Castrocaro i de participar vàries vegades, com a intèrpret i com a compositor, al de Sanremo, Zucchero va començar a triomfar a finals dels 80, quan per exemple va editar l’àlbum “Blue’s”, el qual conté el tema “Senza una donna”, del qual en va fer una versió amb el cantant britànic Paul Young, que va arribar al número quatre de les llistes del Regne Unit. El cantant i guitarrista de l’Emilia Romagna és l’intèrpret italià que més ha vengut fora del país mediterrani.

domingo, 15 de mayo de 2011

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: EL FENOMEN BOB MARLEY





El passat 11 de maig es van complir 30 anys de la mort, degut a un càncer, de Bob Marley. L’artista jamaicà ha estat un dels grans símbols i un dels intèrprets més reivindicats de la història de la música popular del segle XX.

El reggae, malgrat la irrupció de Jimmy Cliff amb cançons com “Many rivers to cross”, era un gènere musical reclòs a la petita illa caribenya fins que Marley va internacionalitzar l’estil. Això si, perquè el reggae triomfés fora de Jamaica, especialment a la Gran Bretanya, el líder rasta va haver de comercialitzar i donar un ritme més ràpid al gènere, que aviat va tenir força seguidors al Regne Unit, tant pel que fa a artistes negres, com Eddy Grant, quant a bandes mestisses, com UB 40, els quals van portar el reggae cap a postulats força pop, o fins i tot formacions integrades exclusivament per músics blancs, com va ser el cas dels primers discs del trio The Police, liderat per Sting.

Marley va triomfar amb àlbums com “Natty dread”, “Rastaman vibration”, “Exodus” i “Kaya”, mentre va convertir en èxits temes com “I shot a sheriff”, versionada per Eric Clapton, “No woman, no cry”, segurament el seu títol més cèlebre, “Three little birds”, “One love / people get ready” o “Is this love”, encara que de llarg la meva preferida és la menys coneguda “Redemption song”.

Es podria dir que l’artista rastafari ha estat, juntament amb el mexicà Carlos Santana, el més gran artista de la música popular sorgit d’un país de l’anomenat Tercer Món i potser l’únic que ha aconseguit un enorme triomf i ha obtingut el caràcter de mite i llegenda, malgrat els importants èxits, més enllà de les fronteres dels estats que els han vist néixer, del ja significat Cliff, l’indi Ravi Shankar, l’Algerià Khaled, l’ivorià Yossou N’Dour o el malià Salif Keita.

sábado, 14 de mayo de 2011

DEVO





Lloc de fundació: Kent (Estats Units).
Formació inicial: Fred Weber (veu), Bob Lewis (guitarra), Bob Casale (guitarra), Gerald Casale (baix), Rod Reisman (bateria) i Mark Mothersbaugh (sintetitzadors).
Gèneres: punk, postpunk, new wave, synth pop i techno.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Freedom of choice (1980) i New traditionalists (1981).
El millor: grup de culte i amb molt influència.
El pitjor: fugaç etapa mainstream.

El grup nord-americà Devo, fundat a l’estat d’Ohio, va passar per l’etapa punk, però el seu període àlgid va transcórrer durant la new wave i més concretament per la moda del synth pop. Amb un ús exhaustiu de les noves tecnologies, com els sintetitzadors, Devo va ser una de les formacions pioneres en la utilització del vídeo i, tant en els seus discs com en els seus concerts, l’humor, la ironia i la sàtira van ser constants. El single “Whip it” va ser una de les poques mostres comercials de la seva trajectòria.

martes, 10 de mayo de 2011

KEVIN AYERS





Lloc de naixement: Herne Bay (Anglaterra).
Gèneres: rock psicodèlic, rock progressiu, rock experimental, avantguarda i so Canterbury.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Joy of a toy (1969) i Shooting at the moon (1970).
El millor: personatge molt important en l’avantguarda britànica.
El pitjor: no ha estat mai un artista de llistes i rànquings.

Kevin Ayers va ser el baixista de la banda Soft Machine, un dels grups decisius pel que fa a la psicodèlia i l’avantguarda musicals que hi van tenir lloc al Regne Units durant el segon lustre dels anys 60. Arran d’abandonar el grup, Ayers, també personatge decisiu de l’anomenat so Canterbury, es va llançar en solitari, en una carrera caracteritzada per l’autenticitat i el distanciament del gran públic. Al llarg de la seva trajectòria ha col·laborat amb artistes com Mike Oldfield, Syd Barrett, el primer líder de Pink Floyd, o el seu excompany a Soft Machine Robert Wyatt.