miércoles, 24 de agosto de 2011

ACHTUNG BABY




Grup: U 2.
Any: 1991.
Formació: Bono, The Edge, Adam Clayton i Larry Mullen Jr.
Àlbum d’estudi precedent: Rattle and hum (1988).
Àlbum d’estudi posterior: Zooropa (1993).
El millor: canvi de registre oportú.
El pitjor: fans desconcertats.

Després d’una etapa, la qual va estar formada per sis àlbums d’estudi, en què la música del quartet irlandès U 2 va estar caracteritzada per la política, la religió i l’èpica, el grup va decidir el 1991 realitzar un brusc, espectacular i sorprenent canvi de registre amb l’edició del treball “Achtung baby”, considerat una de les seves obres mestres. La banda va viatjar a Berlín, que acabava de derruir el seu mur, per posar-se sota la producció de Brian Eno i Daniel Lanois, i en va sortir un disc que utilitza l’electrònica, el dance, diferents efectes de so i una temàtica basada en experiències personals. Malgrat que els seguidors clàssics de la formació de Dublín van quedar molt sorpresos de les característiques de l’àlbum, aquest és un dels treballs més venuts de la discografia de la mítica banda. Entre els seus temes cal significar “Misterious ways”, “The fly” o “One”, un dels seus inqüestionables himnes.

martes, 23 de agosto de 2011

ORQUESTA MONDRAGÓN





Lloc de fundació: Sant Sebastià (Euskadi).
Formació estel·lar: Javier Gurruchaga (veu), Popotxo Ayestarán (mímica), Jaime Stinus (guitarra), José Luis Dufourg (baix) i Ángel Zelada (bateria).
Gèneres: pop i rock.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Bon voyage (1980) i Bésame, tonta (1982).
Solistes que origina: Javier Gurruchaga.
El millor: l’humor.
El pitjor: el grup segueix vigent, però... se’n sap alguna cosa ?

L’Orquesta Modragón, banda guipuscoana que va barrejar música, teatre, humor i mímica, va comptar amb dos integrants bàsics: el cantant, showman, actor i presentador televisiu Javier Gurruchaga, un dels artistes claus de l’Espanya dels 80, i el mim Popotxo Ayestarán. El grup va tenir els seus principals èxits durant els inicis del decenni dels 80, en el moment d’esclat de la movida madrilenya, en què per exemple va gravar l’àlbum “Bon voyage”, amb el hit “Viaje con nosotros”, o la banda sonora del film “Bésame, tonta”.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: EL ROCK PSICODÈLIC




El rock psicodèlic va aparèixer mitjan el decenni dels anys 60 tant al Regne Unit, on va acabar amb l’hegemonia que fins llavors havia marcat el fenomen beat, com als Estats Units, on va ser fonamental la irrupció de la contracultura hippy, a la ciutat californiana de San Francisco.

El rock psicodèlic es va caracteritzar per unes cançons llargues, amb lletres surrealistes, críptiques i moltes vegades difícils d’interpretar; per constants improvisacions instrumentals, pels efectes de so i ambientals, que van convertir els concerts en veritables espectacles, i per la relació amb substàncies al·lucinògenes com l’LSD. Moltes d’aquestes característiques, com el llarg minutatge de les peces o la improvisació, van ser claus per a l’aparició del rock progressiu, mentre que una altra de les peculiaritats de la psicodèlia va ser l’enorme influència de la música i la cultura procedents de l’Índia.

Si bé és veritat que molts artistes i bandes es van apuntar a la moda psicodèlica, com va ser els casos, a la Gran Bretanya, dels Beatles, els Animals o els Yardbirds, i als Estats Units, de Jimi Hendrix, els Beach Boys, els Byrds o els Doors, les formacions que més van utilitzar el gènere van ser, al Regne Unit, els primers Pink Floyd, sota el lideratge de Syd Barrett; Soft Machine o Caravan, mentre que a Amèrica del Nord van ser bàsiques les bandes The Grateful Dead (foto), Jefferson Airplane o Quicksilver Message Service.

El rock psicodèlic va passar per la seva època estel·lar durant la segona meitat dels anys 60 i començaments de la dècada dels 70, per caure posteriorment en crisi, com també ho va fer el moviment del flower power. Tanmateix, al llarg dels temps han hagut constants revivals, mitjançant per exemple Echo & the Bunnnymen als 80, Beck als 90 o Kasabian en el segle actual.

lunes, 22 de agosto de 2011

FROM THE BEGINNING




Grup: Small Faces.
Any: 1967.
Formació: Steve Marriott, Ronnie Lane, Kenney Jones i Ian McLagan.
Àlbum d’estudi precedent: Small Faces 1 (1966).
Àlbum d’estudi posterior: Small Faces 2 (1967).
El millor: una de les grans obres del rock britànic dels 60.
El pitjor: que el treball no tingui potser la fama que es mereix.

Si ens posem a observar els grans grups del pop-rock britànic de la dècada dels 60, trobarem abastament articles sobre The Beatles, The Rolling Stones, The Who o The Kinks, mentre que la part dedicada al quartet Small Faces serà força més reduïda. No obstant, la banda liderada pel cantant i guitarrista Steve Marriott, que després de la dissolució de la formació formaria el conjunt de hard rock Humble Pie, va ser també clau en la música que es va realitzar durant l’època al Regne Unit, en general, i del moviment mod, en particular, faceta aquesta última en què només van ser superats en popularitat per The Who. “From the begginining”, segon àlbum de la banda, va suposar el punt àlgid en la curta trajectòria del grup, que no trigaria massa anys en desintegrar-se. Entre les cançons del treball cal destacar, sense cap mena de dubte, l’extraordinària “All or nothing”, una de les millors peces de la història de la música popular i número u a la Gran Bretanya.

domingo, 21 de agosto de 2011

BACK IN BLACK (ÀLBUM)




Grup: AC / DC.
Any: 1980.
Formació: Angus Young, Malcolm Young, Brian Johnson, Cliff Williams i Phil Rudd.
Àlbum d’estudi precedent: Highwat to hell (1979).
Àlbum d’estudi posterior: For those about to rock we salute you (1981).
El millor: saber continuar sense Bon Scott.
El pitjor: es va fer estrany no sentir la veu d’Scott, encara que Johnson va complir perfectament.

Després de la gravació de l’àlbum “Highway to hell”, Bon Scott, el primer cantant d’AC/DC, va trobar la mort arran d’abusar durant una nit de substàncies etíliques. El grup australià va pensar en deixar-ho estar, però els germans Angus i Malcolm Young van decidir finalment contractar el vocalista Brian Johnson i amb ell van editar el treball “Back in black”, que va presentar la portada en negre com a homenatge a Scott. Malgrat que l’absència de Bon es va fer una mica estranya, Brian va complir amb molta professionalitat i podríem dir que el canvi no sa suposar, ni molt menys, cap entrebanc en la trajectòria de la banda. Molts entesos consideren l’obra con el millor àlbum de la formació i com un dels treballs cabdals del heavy metal, que llavors passava per una de les seves èpoques més populars. A “Back in black" hi destaquen fonamentalment dues peces: la de títol homònim, amb un riff de guitarra inoblidable, i “You shoot me all night long”.

sábado, 20 de agosto de 2011

WITH THE BEATLES


Grup: The Beatles.
Any: 1963.
Formació: John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr.
Àlbum d’estudi precedent: Please, please me (1963).
Àlbum d’estudi posterior: A hard day’s night (1964).
El millor: la beatlemania arriba als Estats Units.
El pitjor: que no s’introduís a l’àlbum el hit “I want to hold your hand”.

"With the Beatles” va ser el segon àlbum gravat pel quartet de Liverpool, només quatre mesos després del seu predecessor, “Please, please me”. Com el primer elapé, el disc es va enfilar fins al lloc més alt de les llistes britàniques , on hi va romandre més de 50 setmanes, i va significar el seu triomf a l’altra banda de l’Atlàntic, on també es va iniciar el fenomen conegut com a beatlemania. En el treball, poster avui dia una mica enfosquit per obres mestres realitzades els següents anys, hi destaquen les peces de John Lennon i Paul McCartney “All i’ve got to do”, la tendra “All my loving”, “Not a second time” o “I wanna be your man”, portada a l’èxit pels Rolling Stones; la cançó de George Harrison “Don’t bother me”, la primera composta pel guitarrista apareguda en un àlbum beatle, i les versions “Roll over Beethoven”, de Chuck Berry; “Money”, de Berry Gordy, el fundador de la Motown; “Please Mr. Postman”, anteriorment interpretada per les Marvelettes, i “You really got a hold on me”, d’Smokey Robinson.

martes, 2 de agosto de 2011

PHIL OCHS





Lloc de naixement: El Paso (Estats Units).
Lloc de defunció. Far Rockaway (Estats Units). 
Gèneres: folk, folk rock i cançó protesta.
Dècades: 60 i 70.
Principals àlbums: All the news that’s fit to sing (1964) i Ain’t marching anymore (1965).
El millor: la seva lluita per la justícia social.
El pitjor: els problemes psicològics.

Phil Ochs va ser una de les figures del revival folk que va tenir lloc durant la dècada dels 60 i un assidu al festival de Newport. Partint de la influència dels mítics Woody Guthrie i Pete Seeger, Ochs va traçar una important trajectòria fins a arribar el decenni dels 70, sent un dels grans protagonistes de l’anomenada protest song. El cantautor va participar en manifestacions contaries a la guerra del Vietnam i favorables als drets socials, però va entrar posteriorment en greus problemes psíquics fins el dia de la seva mort.