lunes, 12 de septiembre de 2011

ATOMIC ROOSTER





Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació inicial: Vincent Crane (teclats), Nick Graham (veu i baix) i Carl Palmer (bateria).
Gèneres: rock psicodèlic, rock progressiu i rock dur.
Dècades: 60 i 70.
Principal àlbum: Death walks behind you (1970).
Grups que origina: Emerson, Lake & Palmer.
El millor: la primera etapa.
El pitjor: les ràpides marxes de Graham i Palmer.

Atomic Rooster va ser una de les moltes bandes de rock progressiu que van aparèixer al Regne Unit entre finals dels 60 i començaments dels 70. Molt aviat el grup es convertiria en una eina molt personal del teclista Vincent Crane, doncs després del primer àlbum, el baixista Nick Graham i el bateria Carl Palmer, que es va unir a Keith Emerson i Greg Lake, van abandonar la formació. El conjunt anglès es va separar mitjan els 70, però va tornar durant els 80.

viernes, 9 de septiembre de 2011

LOS PECOS




Lloc de fundació: Madrid (Comunitat de Madrid).
Formació: Francisco Javier Herrero (veu) i Pedro José Herrero (veu i guitarra).
Gèneres: pop i cançó melòdica.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principal àlbum: Un par de corazones (1979).
El millor: un fenomen de fans.
El pitjor: les modes passen.

Els germans Fracisco Javier i Pedro José Herrero van formar durant la segona meitat dels 70 el duo Los Pecos, que va originar un autèntic boom de fans, especialment pel que fa a noies adolescents, juntament amb cantants com un jove Miguel Bosé, Pedro Marín o Iván. Després de l’enorme èxit de cançons com “Esperanzas”, “Acordes” o “Háblame de tí”, va arribar la separació, a la qual va seguir una reunificació per a nostàlgiques.

jueves, 8 de septiembre de 2011

OBÚS




Lloc de fundació: Madrid (Comunitat de Madrid).
Formació actual: Fructuoso Sánchez (veu), Paco Laguna (guitarra), Fernando Montesinos (baix) i Carlos Mirat (bateria).
Gèneres: rock dur i heavy metal.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Prepárate (1981) i Poderoso como el trueno (1982).
El millor: fidels a un estil.
El pitjor: durant els inicis, una mica a l’ombra de Barón Rojo.

El grup madrileny Obús va ser una de les bandes bàsiques durant els inicis del rock dur i el heavy metal a Espanya, en un període que potser van estar una mica enfosquits per Barón Rojo. La formació va rebre importants influències dels principals conjunts del heavy britànic dels 80, com Deff Leppard, Motörhead o Iron Maiden, amb un integrant dels quals, Adrian Smith, van col·laborar. Obús es manté en actiu i va realitzar una gira per commemorar el 30è aniversari.

miércoles, 7 de septiembre de 2011

MÄGO DE OZ




Lloc de fundació: Madrid (Comunitat de Madrid).
Formació actual: Jose Andrea (veu), Patricia Tapia (veu), Carlitos (guitarra), Frank (guitarra), Peri (baix), Txus (bateria), Sergio Cisneros (teclats), Mohamed (violí i viola) i Josema Pizarro (flauta).
Gèneres: folk rock, world music, rock dur i heavy metal.
Dècades: 80, 90, 00 i 10.
Principals àlbums: La leyenda de la mancha (1998) i La ciudad de los árboles (2007).
El millor: els directes.
El pitjor: molta autenticitat, però presents a les ràdio-fórmules.

Podríem dir que Mägo de Oz, famosos pels seus espectacles en directe, es troba entremig de bandes com Led Zeppelin o Jethro Tull, per la utilització al mateix temps del hard rock i el folk i l’ús d’instruments poc comuns en la música rock. La formació madrilenya, que també ha experimentat amb la música celta o les rancheras mexicanes, ha donat sempre una imatge de duresa, però això no ha suposat cap impediment per sonar a les emissores més comercials d’Espanya i l’Amèrica Llatina.

martes, 6 de septiembre de 2011

THE NICE




Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació: Keith Emerson (teclats), Lee Jackson (veu i baix), Brian Davison (guitarra) i David O’List (trompeta i flauta).
Gèneres: rock progressiu, rock simfònic i rock psicodèlic.
Dècades: 60 i 70.
Principal àlbum: Nice (1969).
Grups que origina: Emerson, Lake & Palmer.
El millor: pioners del prog rock.
El pitjor: la versió d’“America”, de West Side Story.

El rock progressiu, molt influenciat per la psicodèlia, va fer acte d’aparició durant el segon lustre de la dècada dels 60 i The Nice va ser un dels primers grups en utilitzar el nou gènere i, de fet, es comenta que va ser la primera banda en gravar un àlbum usant l’estil. El quartet va ser també la formació on l’efectista teclista Keith Emerson va poder realitzar les seves primeres experimentacions, abans d’unir-se a Greg Lake i Carl Palmer per formar un dels supergrups de més èxit de la història.

lunes, 5 de septiembre de 2011

LEIF GARRETT




Lloc de naixement: Hollywood (Estats Units).
Gèneres: pop, rock i bubblegum.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principal àlbum: Feel the need (1978).
El millor: nen prodigi.
El pitjor: la degradació que moltes vegades té lloc en ídols juvenils.

Des de molt petit, Leif Garrett va triomfar en el món artístic, assolint les facetes de cantant i d’actor televisiu i cinematogràfic. Va aconseguir una important fama gràcies a la sèrie de televisió “Tres en la carretera”, on va coincidir amb Alex Rocco i el futur tennista Vincent van Patten. Posteriorment, va tenir una era important pel que fa la música, com a ídol d’adolescents, en una època en què per exemple va obtenir un considerable èxit a l’estat espanyol.

jueves, 1 de septiembre de 2011

IN THE COURT OF CRIMSON KING





Grup: King Crimson.
Any: 1969.
Formació: Robert Fripp, Greg Lake, Michael Giles, Ian McDonald i Peter Sinfield.
Àlbum d’estudi precedent: cap.
Àlbum d’estudi posterior: In the wake of Poseidon (1969).
El millor: un dels millors discs de rock progressiu de la història.
El pitjor: la inestabilitat de personal que de seguida viuria la banda.

El rock progressiu, un dels decisius moviments que van tenir lloc a finals de la dècada dels 60, va tenir molts defensors, però també bastants detractors. Tanmateix, fins i tot aquests últims han defensat sempre la trajectòria de la formació britànica King Crimson. La irrupció de la psicodèlia, mitjan el decenni dels 60, va ser clau per a l’aparició del prog rock i la consolidació de grups com Pink Floyd, Yes, Nice o els mateixos King Crimson, que van debutar amb l’àlbum “In the court of Crimson King”, per a molts analistes un dels millors treballs en la història del gènere. L’obra compta amb moltes de les característiques de l’estil, con el llarg minutatge de les cançons, l’elaboració de les lletres o els grans desenvolupaments instrumentals, mentre hi tenen lloc clares influències del jazz, amb constants improvisacions, i de la música clàssica. Molt aviat, la banda es convertiria en un vehicle molt personal del guitarrista Robert Fripp. En l'obra hi destaquen "21st century shizoid man", "Epitaph" i la cançó de títol homònim.