martes, 20 de septiembre de 2011

SR. CHINARRO





Lloc de naixement: Sevilla (Andalusia).
Únic membre estable: Antonio Luque (veu i guitarra).
Gèneres: pop, rock i rock alternatiu.
Dècades: 90 i 00.
Principals àlbums: Compito (1996) i El porqué de mis peinados (1997).
El millor: una de les propostes alternatives més interessants del pop-rock espanyol.
El pitjor: Luque fa i desfà.

Sr. Chinarro és un grup fundat a Sevilla durant els anys 90, però es podria afirmar que es tracta d’un projecte molt personal d’Antonio Luque, únic membre estable de la banda andalusa. Luque ha rebut importants influències de la música britànica realitzada a principis dels anys 80, de l’era del postpunk, a través de grups com The Cure, Dépéche Mode, Echo & the Bunnymen o Joy Division, entre d’altres. Sr. Chinarro ha estat una de les propostes indies espanyoles més valorades els darrers anys.

lunes, 19 de septiembre de 2011

JESSICA





Grup: Allman Brothers Band.
Any: 1973.
Formació: Gregg Allman, Dicky Betts, Berry Oackley, Lamar Williams, Jaimoe Johanny Johanson, Butch Trucks i Chuck Leavell.
Gènere: southern rock.
Àlbum d’estudi: Brothers and sisters.
El millor: saber sobreviure a la mort de Duanne Allman.
El pitjor: la mort de Berry Oackley.

La banda Allman Brothers Band, una de les grans protagonistes de l’era daurada del southern rock, va començar sent un grup de blues rock amb alguns tocs de jazz, sobretot pel que feia a les seves contínues improvisacions en directe, però, després de la mort de l’extraordinari guitarrista Duanne Allman, a causa d’un accident de moto, la formació de Macon, a mesura que Dicky Betts s’anava fent amb el control del conjunt, es va acostar clarament a postulats country. Les principals proves d’aquest fet en són l’àlbum “Brothers and sisters” i un dels seus temes principals, “Jessica”, peça instrumental composta per Betts i dedicada a la seva filla. Durant la gravació de l’elapé, el baixista Berry Oackley va trobar la mort, també quan circulava amb moto.

domingo, 18 de septiembre de 2011

DEREK & THE DOMINOS






Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació: Eric Clapton (veu i guitarra), Bobby Withlock (guitarra), Carl Radle (baix) i Jim Gordon (bateria).
Gèneres: blues rock i rock dur.
Dècada principal: 70.
Únic àlbum d'estudi: Layla and other assorted love songs (1970).
Solistes que origina: Eric Clapton.
El millor: “Layla”.
El pitjor: com molts projectes de Clapton, la fugacitat.

Quan el mític guitarrista Eric Clapton va fundar Derek & the Dominos, ja havia tingut importants presències amb els Yardbirds, els Bluesbreakers de John Mayall, el supergrups Cream i Blind Faith o la fugaç formació Delaney, Bonnie & Friends. Pel que fa a la banda analitzada, va suposar una altra experiència molt curta, com la de Blind Faith, però el quartet passaria a la història per la realització del brillant tema “Layla”, en el qual hi va intervenir com a invitat Duanne Allman, un altre dels millors guitarristes de tots els temps.

jueves, 15 de septiembre de 2011

MANO NEGRA





Lloc de fundació: París (França).
Formació: Manu Chao (veu i guitarra), Antoine Chao (trompeta), Santi Cassariego (bateria), Daniel Jamet (guitarra), Jo Dahan (baix), Tomas Darnal (teclats), Philippe Teboul (percussió) i Pierre Gauthe (trombó).
Gèneres: rock, ska, reggae, punk, rap, world music i rock alternatiu.
Dècades: 80 i 90.
Principal àlbum: Patchanka (1988).
Solistes que origina: Manu Chao.
El millor: Manu Chao iniciava el seu camí.
El pitjor: les divergències entre els components.

Durant la dècada dels 80 va néixer a França una escena musical de caire alternatiu i mestís que utilitzava la fusió entre diferents gèneres, alguns procedents de llocs com l’Amèrica Llatina (salsa), el Carib (ska i reggae) o el nord d’Àfrica (rai). Mano Negra en va ser, juntament amb Les Negresses Vertes, el grup més important del moviment arran de formar-se de mà de Manu Chao, el seu germà Antoine i el seu cosí Santi Cassariego. La formació es va caracteritzar també per les seves continuades gires per Europa, Amèrica i Àsia.

miércoles, 14 de septiembre de 2011

YVES MONTAND





Lloc de naixement: Monsummano Terme (Itàlia).
Lloc de defunció: Senlis (França).
Gèneres: cantautor i chanson.
Dècades: 40, 50, 60, 70, 80 i 90.
El millor: una celebritat a França.
El pitjor: més reconegut com a actor.

Encara que nascut a la regió italiana de la Toscana, la carrera artística d’Yves Montand va tenir lloc essencialment a França. Montand va triomfar plenament com a cantant, amb èxit a l’Olympia de París, però aquesta faceta es va veure clarament superada per la d’actor cinematogràfic i teatral, tant al seu país d’adopció com als Estats Units. Va contraure matrimoni amb la famosa actriu Simone Signoret, amb la qual va coincidir en alguns films.

martes, 13 de septiembre de 2011

FRANCO BATTIATO





Lloc de naixement: Riposto (Itàlia)
Gèneres: pop, rock, rock progressiu i rock experimental.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
El millor: home polifacètic.
El pitjor: sembla haver perdut presència els darrers anys.

L’artista sicilià Franco Battiato ha exercit al llarg de la seva trajectòria de cantant, compositor, actor i pintor, mentre que pel que fa a la faceta musical ha utilitzat diversos gèneres, com el rock, el rock progressiu, el qual va exercir amb força durant els primers 70, l’experimentació, l’òpera o la música clàssica. Battiato és avui reconegut com un clàssic i una llegenda de la música italiana, sense oblidar que també ha triomfat en altres estats d’Europa, com per exemple Espanya.

lunes, 12 de septiembre de 2011

SLOWHAND





Intèrpret: Eric Clapton.
Any: 1977.
Àlbum d’estudi precedent: No reason to cry (1976).
Àlbum d’estudi posterior: Backless (1978).
El millor: ben rebut, tant per la crítica com pel públic.
El pitjor: la línia irregular que llavors caracteritzava Clapton.

Eric Clapton va passar per enormes problemes, derivats del consum de drogues, durant la primera meitat dels 70, però va aconseguir sortir-se’n i va ser capaç de gravar l’aclamat elapé “461 ocean boulevard”, segons la crítica el seu millor àlbum. Tanmateix, el guitarrista britànic no va tenir massa fortuna amb el disc “No reason to cry”, que va suposar un revés comercial. Un any més tard, l’excomponent de Yardbirs, Bluesbreakers i Cream, entre altres grups, va triomfar amb una obra força més accessible, “Slowhand”, treball que per títol es va elegir el sobrenom de Clapton. Les cançons més populars de l’àlbum son les tres que l’obren: la versió del blues “Cockaine”, peça original de JJ Cale; la balada pop “Wonderful tonight”, un dels temes més populars en la trajectòria del músic, i la country “Lay down Sally”.