DINOSAUR JR.

Lloc de fundació: Amherst (Estats Units).
Formació original i clàssica: J Mascis (veu i guitarra), Lou Barlow (baix) i Murph (bateria).
Gèneres: rock, noise rock i rock alternatiu.
Dècada principal: 80.
Àlbum estel·lar: You're living all over me (1987).
Altres àlbums d'estudi: Dinosaur (1985), Bug (1988), Green mind (1991), Where you been (1993), Without a sound (1994), Hand it over (1997), Beyond (2007), Farm (2009), I bet in sky (2012) i Give a glimpse of what yet not (2016).
Grups que origina: Sebadoh.
El millor: gran influència / una de les poques bandes en no perdre pistonada després d'una separació.
El pitjor: el parèntesi dels 90 / no han assolit l'èxit popular d'altres formacions indie.

El trio Dinosaur Jr. va ser fundat a la localitat de Amherst, a l’estat nord-americà de Massachussets. La banda, encapçalada pel cantant i brillant guitarrista J Mascis, va ser una de les formacions cabdals de l’indie rock dels 80 i va tenir una gran influència cap a grups alternatius dels 90, decenni en el qual, només amb Mascis com a membre original, el conjunt va asserenar el seu registre i va deixar de banda el noise rock. Després d’una dissolució, Dinosaur Jr. es va reagrupar el 2005 amb els seus tres components originals.

TALKING HEADS: 77

Grup: Talking Heads.
Any: 1977.
Formació: David Byrne, Jerry Harrison, Tina Weymouth i Chris Frantz.
Àlbum d’estudi precedent: cap.
Àlbum d’estudi posterior: More songs about buildings and food (1978).
El millor: l’originalitat de la banda.
El pitjor: dificultats per arribar a la gent.

Durant el segon lustre de la dècada dels 70, el punk rock també va fer acte d’aparició als Estats Units, però a diferència d’allò que va succeir a la Gran Bretanya per la mateixa època, va tenir unes característiques menys polèmiques, salvatges i directes, sempre i quan deixem al marge el grup Ramones. El punk nord-americà va tenir com a seu principal la gran ciutat de Nova York i com a marc concret el local de Manhattan CBGB, mentre una de les formacions que més hi va destacar va ser el quartet Talking Heads, encapçalat pel cantant, compositor i guitarrista David Byrne. La banda, representant de la branca més complexa, alternativa i intel·lectual del moviment, va debutar amb l’àlbum “Talking Heads: 77”, considerat per molts crítics un dels grans treballs del decenni, encara que l’obra no va aconseguir arribar massa amunt a les llistes dels Estats Units. En el disc hi destaquen “Uh – oh. Love comes to town” i la popular “Psycho killer”.

REDEMPTION SONG

Intèrpret: Bob Marley.
Any: 1980.
Gènere: reggae.
Àlbum d’estudi: Uprising.
El millor: la millor cançó del líder rasta.
El pitjor: s’acostava el final.

Moltes vegades he sentit parlar de Bob Marley com el “Dylan negre”. Doncs bé, si alguna vegada el compositor jamaicà s’ha acostat a l’autor nord-americà, el de principis de la seva carrera concretament, és quan va escriure i interpretar l’esplèndid tema “Redemption song”. La cançó és una peça de protesta, en la qual per exemple parla de l’esclavisme que van patir els negres durant molts de segles, i segons la meva opinió és la millor composició de l'artista rasta. Personalment, el reggae és una gènere que m’agrada, però em cansa una mica quan escolto vàries cançons seguides de l’estil. En canvi, aquest problema no el tinc amb “Redemption song”, la qual Marley va composar poc abans de la seva mort i acompanyat únicament d’una guitarra acústica.

NEW KID IN TOWN

Grup: The Eagles.
Any: 1976.
Formació: Glenn Frey, Don Henley, Don Felder, Joe Walsh i Randy Meisner.
Gènere: country pop.
Àlbum d’estudi: Hotel California.
El millor: primer single extret de l’històric “Hotel California”.
El pitjor: però després va estar enfosquida per la cançó de títol homònim.

Quan el grup nord-americà The Eagles va començar la seva brillant trajectòria, es tractava d’una formació típica de country rock, no massa diferent dels Flying Burrito Brothers de Gram Parsons, per posar un exemple. Tanmateix, el conjunt liderat per Glenn Frey i Don Henley es va anar acostant a poc a poc al gènere pop i l’àlbum súpervendes “Hotel California” n’és un fet. A diferència del que molts afeccionats poden pensar, el tema “New kid in town” va ser el primer senzill extret del treball i va tenir un gran èxit a les dues bandes de l’oceà Atlàntic, arribant al lloc més alt a les llistes dels Estats Units i obtenint un premi Grammy. La cançó, on les típiques harmonies dels components de la banda hi queden ben constatades, va ser composta i interpretada pel guitarrista Frey.

DON’T LOOK BACK IN ANGER

Grup: Oasis.
Any: 1995.
Formació: Noel Gallagher, Ian Gallagher, Paul Arthurs, Paul McGuigan i Alan White.
Gènere: brit pop.
Àlbum: (What’s the story) morning glory ?.
El millor: probablement la millor cançó d’Oasis.
El pitjor: només va ser el quart single de l’àlbum.

La banda de Manchester Oasis va tenir un debut triomfal amb el seu àlbum “Definetely maybe”, però el segon treball del grup britànic, l’històric "(What’s the story) morning glory ?” el va superar en escreix, és considerada una de les grans obres del brit pop i també un dels millors discs gravats a la dècada dels 90. En el segon àlbum de la formació liderada pels germans Gallagher hi destaquen força temes, com el poular “Wonderwall”, “Some might say” o “Morning glory”, i potser per aquesta raó “Don’t look back in anger”, segons la meva opinió la millor peça que mai hagi editat el conjunt anglès, juntament amb "Live forever",  va ser el quart single extret del treball. La cançó, que va composar i també interpretar Noel Gallagher, malgrat que el seu germà Ian era el vocalista habitual, va arribar al número u al Regne Unit.

URBAN HYMNS

Grup: The Verve.
Any: 1997.
Formació: Richard Ashcroft, Nick McCabe, Simon Jones, Peter Salisbury i Simon Tong.
Àlbum d’estudi precedent: A northern soul (1995).
Àlbum d’estudi posterior: Forth (2008).
El millor: de la desesperació al triomf.
El pitjor: 13 anys d’espera per gravar un nou àlbum d’estudi.

The Verve va sorgir en plena febre del brit pop a Anglaterra, en una època en què bandes com Oasis, Blur, Pulp o Suede acaparaven molta atenció. Potser aquesta va ser una dels raons, encara que no l’única, per la qual el conjunt encapçalat per Richard Ashcroft no va poder triomfar amb els seus dos primer àlbums i després de l’edició d’”A northern soul” el grup decidís deixar-ho estar. No obstant, al cap d’uns anys, el citat Ascroft, cantant de la formació, i el guitarrista Nick McCabe van decidir tornar-ho a intentar i de la nova unió en va sortir “Urban hymns”, que va suposar un espectacular èxit i té la consideració de ser un dels millors àlbums britànics de la dècada dels 90. En el treball hi brilla de forma clara i notòria “Bitter sweet symphony”, però també cal significar “Lucky man” i les balades “Sonnet” i “The drugs don’t work”.

BAYOU COUNTRY

Grup: Creedence Clarwater Revival.
Any: 1969.
Formació: John Fogerty, Tom Fogerty, Stu Cook i Doug Clifford.
Àlbum d’estudi precedent: Creedence Clearwater Revival (1968).
Àlbum d’estudi posterior: Green river (1969).
El millor: comença una història espectacular.
El pitjor: és el primer gran èxit del grup, però potser no el millor àlbum.

El 1968 a penes se’n sabia res del quartet Creedence Clearwater Revival (CCR), però a partir de 1969, la banda liderada pel cantant, guitarrista, compositor i productor John Fogerty va iniciar una etapa espectacular, la qual, però, va acabar sobtadament l’any 1971. “Bayou country” va ser el segon àlbum, el primer que va aconseguir un notable èxit, en la curta, però intensa, trajectòria de CCR. En el treball s'hi poden advertir tendències de rock’n roll, country, blues i swamp rock, gèneres bastant allunyats de l’avantguarda i la psicodèlia que llavors tenien lloc en el seu estat de Califòrnia, constatant que el grup anava clarament per lliure. En el disc, que podríem dir que és tot un precedent del southern rock, l’època daurada del qual estava a punt d’esclatar, té com a principals temes “Born on the bayou” i sobretot “proud Mary”, el seu primer gran clàssic.