LONDON, 0 – HULL, 4

Grup: The Housemartins.
Any: 1986.
Formació: P. D. Heaton, Stan Cullimore, Norman Cook i Hugh Whitaker.
Àlbum d’estudi anterior: cap.
Àlbum d’estudi posterior: The people who grinned themselves to death (1987).
El millor: una mica d’aire fresc.
El pitjor: musicalment parlant, sense complicar-se la vida.

Va arribar un moment, durant el decenni dels anys 80 del segle passat, i no només pel que fa al món de la música, que aspectes com la domesticació, l’excessiu sentit comercial, el valor de la imatge, el conservadurisme i allò considerat políticament correcte van arribar a un nivell excessiu. Mitjan la dècada, però, el quartet The Housemartins va canviar una mica la situació, mitjançant una imatge molt planera i escassament sofisticada, un pop directe, fresc i molt senzill, una música de tipus elèctric i tradicional, que va deixar de banda la moda tecno, i crítiques al capitalisme, en una curiosa barreja entre cristianisme i marxisme, en un període en què el Regne Unit estava gestionat per la mà de ferro de Margaret Thatcher. “London, 0 – Hull, 4”, va ser el primer àlbum d’estudi dels dos que va editar la banda liderada per P. D. Heaton, en què hi destaquen els singles “Happy hour”, “Flag day”, “Wait for a minute” i “Sheep”.

AUTOMATIC FOT THE PEOPLE

Grup: REM.
Any: 1992.
Formació: Michael Stipe, Peter Buck, Mike Mills i Bill Berry.
Àlbum d’estudi anterior: Out of time (1991).
Àlbum d’estudi posterior: Monster (1994).
El millor: plena reconciliació amb la crítica.
El pitjor: potser és l’últim àlbum del grup aclamat per la premsa especialitzada.

Durant la pràctica totalitat de la dècada dels 80, REM va ser un grup minoritari que actuava en petits o mitjans locals arreu dels Estats Units, mitjançant un folk de caire alternatiu que no arribava a les masses. L’àlbum “Green”, gravat el 1988, va ser l’inici del canvi, el qual es va fer molt evident amb “Out of time”, treball editat el 1991 i que va convertir la banda d’Athens en una de les formacions amb més seguidors als Estats Units, i no només en allò que es refereix a l’escena independent, fonamentalment gràcies als aires pop del disc i el seu hit “Losing my religion”. La següent obra, “Automatic for the people”, va suposar una mica el retorn a les arrels i la reconciliació amb una part de la crítica que no havia assimilat massa bé “Out of time”. Malgrat tot, com REM era ja un grup plenament consolidat, l’album gravat el 1992 va extreure sis singles: “Drive”, “The sidewinder sleeps tonite”, la dolça “Everybody hurts”, la comercial “Man of the moon”, “Nightswimming” i "Find the river”.

BAD

Intèrpret: Michael Jackson.
Any: 1987.
Àlbum d’estudi anterior: Thriller (1982).
Àlbum d’estudi posterior: Dangerous (1991).
El millor: mantenir el tipus.
El pitjor: però era molt complicat superar les impressionants xifres del seu il•lustre antecessor.

Michael Jackson va batre una gran quantitat de rècords amb l’album “Thriller” i potser per aquest motiu, per l’esgotament psicològic que molt probablement devia patir amb l’històric disc i tot el que va comportar, l’estrella nord-americana va trigar gairebé cinc anys en gravar el seu següent treball: “Bad”. La nova obra va seguir una fórmula similar al seu predecessor, va consolidar Jackson com la gran figura pop de la dècada dels 80 i va ser de nou un espectacular èxit, però no va poder igualar el seu llegendari àlbum, segurament perquè era impossible, doncs de fet cap disc editat per a qualsevol intèrpret des de llavors encara ha estat capaç de superar els seus números. Així i tot, “Bad” va extreure nou de les onze cançons que el composen com a senzills, entre les quals hi destaquen el tema de títol homònim o “I just can’t stop loving you”, i va assolir sis premis Grammy.

IS THIS IT ?

Grup: The Strokes.
Any: 2001.
Formació: Julian Casablancas, Nick Valensi, Albert Hammond Jr., Nikolai Fraiture i Fabrizio Moretti.
Àlbum d’estudi anterior: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Room on fire (2003).
El millor: grans elogis de la crítica.
El pitjor: lluny dels primers llocs a les llistes de Billboard.

Nova York, la mateixa ciutat que va viure l’esclat de The Velvet Underground, durant el segon lustre dels 60, i del punk i la new wave nord-americans, entre finals dels 70 i inicis dels 80, ha estat també la seu d’alguns grups alternatius de l’actual segle, com és el cas del quintet The Strokes. El grup liderat pel cantant i compositor Julian Casablancas, que va revitalitzar tant el moviment punk com el garage rock, va rebre certes influències del llegendari conjunt encapçalat per Lou Reed i John Cale i també del corrent que va establir el seu quarter general al local CBGB, en especial pel que fa a Television. La formació va debutar amb l’album “Is this it ?”, un treball que va rebre l’aclamació gairebé unànime de la crítica especialitzada i que està considerada una de les obres cabdals del segle XXI. En el disc, un gran èxit a la Gran Bretanya, però només relatiu als Estats Units, totes les cançons van ser compostes per Casablancas, entre les quals hi destaquen la peça de títol homònim, “Modern age”, que va ser editada prèviament com a EP, “Soma”, “Someday”, “Last nite” i “Hard to explain”.

VENI, VIDI, VICIOUS

Grup: The Hives.
Any: 2000.
Formació: Howlin’ Pelle Almqvist, Nicholaus Arson, Vigilante Carlström, Dr. Matt Destruction i Chris Dangerous.
Àlbum d’estudi anterior: Barely legal (1997).
Àlbum d’estudi posterior: Tyrannosaurus Hives (2004).
El millor: The Hives es converteixen en la revelació de l’any.
El pitjor: cap dels seus discs posteriors ho ha pogut superar.

Si bé l’àlbum analitzat no va ser el primer treball del quintet suec The Hives, doncs tres anys abans havia gravat “Barely legal”, es podria dir que les famoses paraules que un dia va pronunciar Juli Cèsar, en aquell cas “veni, vidi, vinci”, es van fer realitat amb la banda escandinava, encara que va canviar el “vinci” pel més transgressor “vicious”. Fins llavors, alguns grups de l’extrem nord europeu havien aconseguit brillar en el món anglosaxó, però tant els noruecs A – Ha, com els també suecs Abba i Roxette, per posar tres exemples significatius, ho havien fet mitjançant una música melòdica, lleugera i discotequera, mentre The Hives va assolir l’èxit a través d’un estil enèrgic, sorollós i desenfrenat, el qual podríem considerar una barreja entre rock de garatge i punk. L’obra, que compta amb temes com “Main offender”, “Outsmated”, “Supply and demand” i el popular “Hate to say i told you so”, va rebre l’aclamació de la crítica, com també el recopilatori posterior, anomenat pomposament “Your new favorite band”.

SLOW TRAIN COMING

Intèrpret: Bob Dylan.
Any: 1979.
Àlbum d’estudi anterior: Street – legal (1978).
Àlbum d’estudi posterior: Saved (1980).
El millor: un èxit comercial.
El pitjor: no era una bona època per a Dylan.

Des dels seus inicis com a trobador folk, Bob Dylan sempre ha tingut una enorme capacitat de mutabilitat i sorpresa, amb diversos i continuats canvis, com quan per exemple va abandonar la música acústica per electrificar les seves cançons o quan es va apropar a gèneres com el country, amb l’àlbum “Nashville skyline”, o el blues. A finals de la dècada dels 70, Dylan, jueu de naixement, es va reconvertir a la religió cristiana, un fet que va sobtar el món de la cultura nord-americana, fins el punt de perdre antics fans per guanyar-ne de nous. Durant aquell període de reconversió evangèlica, el cantautor de Minnesota va gravar una trilogia d’àlbums formada per “Slow train coming”, “Saved” i "Shot of love”, els quals, sobretot el dos darrers, no van comptar amb crítiques massa positives. El primer d’aquests treballs, “Slow train coming”, número dos a la Gran Bretanya i tres als Estats Units, va ser l’inici de la nova etapa del compositor de Duluth, mitjançant temes d’arrels cristianes, entre els quals cal significar “Gotta serve somebody”, “I believe in you” o “Man gave names to all the animals”.

HOT FUSS

Grup: The Killers.
Any: 2004.
Formació: Brandon Flowers, Dave Keuning, Mark Stoermer i Ronnie Vannucci.
Àlbum d’estudi anterior: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Sam’s town (2006).
El millor: un debut triomfant.
El pitjor: potser no va ser un treball massa original.

Quan un gènere o moda musicals tenen lloc, allò més normal és que durant la següent dècada sorgeixi un nou estil força diferent i molt crític amb allò fet abans, però en canvi també pot ser bastant corrent que al cap de dos decennis sigui reivindicat. El quartet The Killers, fundat a la ciutat de la Vegas i liderat pel carismàtic cantant i teclista Brandon Flowers, va sorgir a inicis de la primera dècada dels segle XXI i va revitalitzar la música que es realitzava a començaments dels 80, amb influències que poden anar del postpunk de The Cure al dance de New Order, passant pel moviment dels nous romàntics de bandes com Duran Duran. En resum, la formació nord-americana, que més tard transitaria per altres vies musicals, va suposar un retorn a la new wave. A “Hot fuss”, que va comptar amb un important èxit a les dues bandes de l’Atlàntic, hi destaquen les primeres cinc cançons del disc: “Jenny was a friend of mine”, “Mr. Brightside”, “Smile like you mean it”, “Somebody told me” i “All theses things that i’ve done”.