jueves, 16 de junio de 2016

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: THE BLACK KEYS












Dan Auerbach (veu i guitarra) i Patrick Carney (bateria) van formar a la localitat d’Akron, a l’estat d’Ohio, el duo The Black Keys. En un principi, el grup va col·laborar en el revival que va viure el garage rock a començaments de l’actual segle, juntament amb altres formacions com The Hives, The Strokes o The White Stripes.

No obstant, com The White Stripes, banda amb què compta amb altres similituds, com el format de duo de guitarra i bateria, The Black Keys va utilitzar de forma important el blues rock, per les influències que va rebre Auerbach de clàssics del blues de la llunyana dècada dels 50. L’estil empleat pel conjunt d’Akron es va caracteritzar aleshores per una base força purista del gènere.

Durant els seus inicis, el grup d’Ohio va ser una formació autogestionada i plenament independent que tocava en petits locals, període en què va editar els àlbums “The big come up”, en què es troba un cover del tema beatle “She said, she said”; “Thickfreakness”, un treball reivindicat per la crítica; “Rubber factory”, el seu primer top 100 a la Gran Bretanya i d’es d’algun sector considerada una de les seves obres decisives; “Magic potion”, el seu primer top 100 a les llistes de Billboard, i “Attack and release”, número 14 als Estats Units i 34 al Regne Unit.

“Brothers”, el seu sisè àlbum d’estudi, número tres al rànquing de Billboard, va convertir The Black Keys en un grup de masses, deixant enrere les peculiaritats típiques d’una banda alternativa. El treball, que compta amb el hit “Tighten up” i l’extraordinària “Unknown brother”, a més de ser un èxit comercial, va comptar amb fenomenals crítiques dels mitjans de comunicació i va situar el duo com a cap de cartell de diferents festivals indies. 

“El camino”, següent treball del grup, va erigir el duo nord-americà en stadium band. El disc, que va comptar amb bones crítiques, però una mica inferiors a “Brothers”, va aconseguir tres premis Grammy, va arribar al número dos als Estats Units i es va alçar fins el número sis a la Gran Bretanya. L’obra va extreure el comercial single “Lonely boy”, segurament la peça més popular de la seva trajectòria.

Posteriorment, en plena febre de fama i popularitat, The Black Keys ha gravat “Turn blue”, número u als Estats Units, Canadà i Austràlia, país on ha comptat des dels sueus inicis amb un públic fidel, i número dos a les llistes britàniques. 

martes, 14 de junio de 2016

WE ARE THE PIGS














Grup: Suede. 
Any: 1994.
Formació: Brett Anderson, Bernard Butler, Mat Osman i Simon Gilbert.  
Gènere: brit pop.
Àlbum d’estudi: Dog man star.  
El millor: primer single d’un excel·lent àlbum.
El pitjor: el polèmic vídeo.

“Dog man star”, el segon àlbum d’estudi del grup londinenc Suede, és segons la meva opinió el millor treball del brit pop i una de les 10 grans obres de la música popular de la dècada dels 90. “We are the pigs” va ser la cançó elegida per convertir-se en el primer senzill del disc, si bé el tema només va ser un èxit relatiu, doncs no va poder superar el número 18 del rànquing britànic. La peça, un dels indiscutibles clàssics del quartet i fonamental en els concerts del conjunt anglès, compta amb unes característiques fosques i pessimistes, certa constant a “Dog man star”, lluny de l’estil més lluminós i optimista de l’àlbum de debut de títol homònim. El vídeo de “We are the pigs”, on hi col·labora el futur guitarrista de la formació Richard Oakes, va portar polèmica i controvèrsia per les seves imatges d’impacte i violentes, fet que va provocar la prohibició en algunes cadenes com el canal MTV. 

domingo, 12 de junio de 2016

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ALTRES GRUPS DE ROCK ALTERNATIU DE L'ACTUAL SEGLE (RESTA DEL MÓN)












Antònia Font. Quintet fundat a Palma de Mallorca que ha tingut com a formació clàssica Joan Miquel Oliver (guitarra), ideòleg i compositor del grup; Pau Debon (veu), Joan Roca (baix), Pere Debon (bateria) i Jaume Manresa (teclats). Després d’uns inicis molt complicats, amb “Alegria”, el seu tercer àlbum d’estudi, els hi va arribar el reconeixement, el qual es va incrementar mitjançant treballs com “Taxi” i, molt especialment, “Batiscafo katiuskas” i “Lamperetes”, els seus cims creatius. La banda balear s’ha caracteritzat per les lletres surrealistes, fantasioses i enginyoses del seu líder Oliver, que ha realitzat també la carrera de solista.

Phoenix. Banda formada a Versalles pel cantant Thomas Mars, el guitarrista Christian Mazzalai i el bateria i teclista Deck d’Arcy, als quals es va ajuntar posteriorment el guitarrista i teclista Laurent Broncowitz. El fet d’interpretar en llengua anglesa i exitosos àlbums com “Wolfgang Amadeus Phoenix” i “Brankrupt !” han proporcionat al quartet un important seguiment en el món anglosaxó, tal com ha succeït amb el duo Daft Punk. Phoenix ha portat a terme una musica de caràcter electrònic, molt influenciada pel moviment de la new wave, que va tenir la seva època d’esplendor entre finals dels decenni dels 70 i començaments de la dècada dels 80.  

Los Planetas. Jota (veu i guitarra), Florent (guitarra), Miguel (baix), Éric (bateria) i Banin (teclats) han estat els components del grup indie per excel·lència del pop – rock espanyol. La banda de Granada, assídua del festival alternatiu de Benicàssim, a la costa castellonenca, va fer història amb l’edició del ja llegendari àlbum “Una semana en el motor de un autobús”, reconegut per alguns experts com una de les grans obres de la música popular en llengua castellana. Posteriorment, el conjunt andalús es va aproximar al món del flamenc, circumstància que ha marcat els darrers anys de la formació.

Tame Impala (foto). Banda australiana fundada a la localitat de Perth per Kevin Parker (veu i guitarra) i Dom Simper (baix), als quals es va unir més tard Jay Watson (bateria). Tame Impala ha estat una formació que ha utilitzat de forma notòria una psicodèlia onírica i hipnotitzant, semblant a l’empleada pel duo Beach House, mentre els seus àlbums “Innerspeaker” i “Lonerism” van ser claus per convertir-se en grup de capçalera en alguns festivals independents. El seu estil recorda al dels Beatles de l’etapa de maduresa, en especial pel que fa al període de “Sgt. Pepper”, i al dels hippys Jefferson Airplane.     

jueves, 9 de junio de 2016

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ALTRES GRUPS DE ROCK ALTERNATIU DE L'ACTUAL SEGLE (ESTATS UNITS)












Beach House. Duo fundat a la ciutat nord-americana de Baltimore per la cantant i teclista francesa Victoria Legrand, filla del músic Michel Legrand, i el guitarrista i cantant Alex Scully. Beach House, associació assídua en grans festivals de caràcter alternatiu, s’ha caracteritzat per un tipus de psicodèlia onírica, hipnòtica i fantasiosa, que d’alguna manera recorda l’efectuada pel grup australià Tame Impala. Fins el moment, tots els seus discs han rebut el beneplàcit de la crítica especialitzada.

The Flaming Lips (foto). Grup format a Oklahoma City i que ha comptat amb músics com Wayne Coyne (veu i guitarra), Steven Drozd (guitarra i veu), Michael Irvins (baix) i Kliph Scurlock (bateria). Banda que ha utilitzat abastament la psicodèlia i que s’ha significat per les lletres surrealistes, en algun cas absurdes, i uns curiosos i espectaculars espectacles en directe, en els quals s’hi poden observar marionetes, ballarins disfressats, globus gegants o vídeos. Després d’una època caracteritzada pel risc i la poca transcendència comercial, la formació va tenir un important èxit amb els àlbums “The soft bulletin” i “Yoshimi battles the pink robot”.  

LCD Soundsystem. James Murphy (veu i guitarra) és el carismàtic líder d’aquesta banda creada al districte novaiorquès de Brooklyn, que han completat Nancy Whang (teclats i veu), Tyler Pope (baix), Pat Mahoney (bateria) i Gavin Russom (sintetitzadors). El grup, molt influenciat pel punk rock, ha utilitzat gèneres com l’electrònica, el dance o la disco music, convertint els seus concerts en autèntiques festes col·lectives. Després de l’edició del seu tercer àlbum d’estudi, “This is happening”, el seu major èxit a nivell comercial, la formació va decidir dissoldre’s, tot i que ha tornat amb un nou disc i la celebració d’una gira.

Slater – Kinney. Trio format a Olympia, a l’estat occidental de Washington, per Corin Tucker (veu i guitarra), Carrie Brownstein (guitarra i veu) i Lara McFarlane (bateria i veu). Líders del combatiu corrent feminista conegut com a riot grrrl, el grup ha brillat sobretot mitjançant uns contundents i trepidants concerts en viu, els quals han aconseguit una important celebritat arreu del món. Després de la confecció del treball “The Woods”, la formació va optar per la separació, si bé es va reunir alguns anys més tard, amb Janet Weiss com a nova bateria. 

martes, 7 de junio de 2016

THE GREAT ESCAPE
















Grup: Blur.
Any: 1995.     
Formació: Damon Albarn, Graham Coxon, Alex James i Dave Rowntree.   
Àlbum d’estudi anterior: Parklife (1994).
Àlbum d’estudi posterior: Blur (1997). 
El millor: The universal.
El pitjor: una obra clarament inferior a “Parklife”.

“Parklife”, el tercer àlbum d’estudi del quartet britànic Blur, és segurament el millor treball del grup, una de les grans obres del brit pop i un dels discs de més qualitat de la dècada dels 90. Per tant, la banda anglesa ho tenia molt complicat per confeccionar la seva següent edició. “The great escape” és un àlbum bastant inferior al seu il·lustre predecessor, però la formació encapçalada per Damon Albarn va aconseguir dues fites que no va poder assolir “Parklife”: la primera, obtenir certa repercussió a l’altra banda de l’Atlàntic, i la segona, portar la comercial “Country Love” al número u de les llistes de singles al Regne Unit. Altres cançons significatives del treball, que també va arribar al lloc més alt del rànquing britànic, són “The charmless man” i la fantàstica “The universal”, un dels seus grans clàssics.  

domingo, 5 de junio de 2016

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ALTRES GRUPS DE ROCK ALTERNATIU DE L'ACTUAL SEGLE(REGNE UNIT)












Franz Ferdinand (foto). Grup fundat a Glasgow i format per Alex Kapranos (veu i guitarra), Nick McCarthy (guitarra i teclats), Bob Hardy (baix) i Paul Thompson (bateria). La banda escocesa, que va adoptar el nom de l’arxiduc austro – hongarès Francesc Ferran, l’assassinat del qual a Sarajevo va originar la Primera Guerra Mundial, va triomfar espectacularment amb un esplèndid àlbum de debut de títol homònim, que conté peces com “Jacqueline”, “Take me out” o “Michael”. No obstant, el quartet de Glasgow  va perdre força i no ha pogut superar mai la seva òpera prima.

Kaiser Chiefs. Quintet format a Leeds i integrat per Rick Wilson (veu), Andrew White (guitarra), Simon Rix (baix), Nick Hodgson (bateria) i Nick Baines (teclats). El grup, força influenciat pel brit pop de la dècada dels 90, i més concretament per la banda Blur, va tenir un extraordinari èxit amb el fresc i trepidant treball “Employment”, el seu àlbum de debut, on hi prenen part temes com “I predict a riot” o “Modern way”. Kaiser Chiefs, que va elegir el nom d’un popular club de futbol sud-africà, va perdre posteriorment part del beneplàcit de la crítica, però va seguir triomfant amb força en l’àmbit comercial, fins i tot després de la marxa de Hodgson, el seu principal compositor.   

Kasabian. Banda formada a Leicester per Tom Meighan (veu), Sergio Pizzorno (guitarra i veu), Christopher Karloff (guitarra), Chris Edwards (baix) i Ian Matthews (bateria). El quintet anglès, que ha utilitzat abastament la psicodèlia i s’ha vist influenciat per l’escena Madchester, concretament per part de grups com Happy Mondays, The Stone Roses o The Charlatans, va assolir l’èxit mitjançant els àlbums “West ryder pauper lunatic asylum” i “Velociraptor !”.

Snow Patrol. Grup fundat a la localitat escocesa de Dundee per Gary Lithbody (veu, guitarra i teclats), Mark McClelland (baix i teclats) i John Quinn (bateria). Posteriorment, la formació es va establir a la més dinàmica, musicalment parlant, ciutat de Glasgow, d’es d’on va triomfar de forma extraordinària amb l’àlbum “Eyes open”, que compta amb pistes com “Hands open”, “You could be happy, “Set the fire to the third bar”, interpretada amb Martha Wainwright, o la cèlebre “Chasing cars”,  que va assolir un enorme èxit arran que la cançó prengués part d’un dels capítols de la popular sèrie televisiva nord-americana “Anatomia de Grey”. 

viernes, 3 de junio de 2016

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: WILCO













Quan Jay Farrar, Jeff Tweddy i John Stirratt van decidir posar punt i final a la trajectòria del grup de country alternatiu Uncle Tupelo, el primer va decidir fundar la banda Son Volt, mentre els seus companys van formar el conjunt Wilco, establert a la gran urbs de Chicago. 

A part de Tweddy (veu i guitarra) i Stirratt (baix, piano i òrgan), es van integrar a la formació Brian Henneman (guitarra), Ken Coomer (bateria) i Max Johnston (mandolina i banjo). En principi, Wilco va seguir amb un estil força semblant al d’Uncle Tupelo, tal com ho va demostrar el seu àlbum de debut “AM”, que compta amb la fenomenal “Shouldn’t be ashamed”. 

Seguidament el grup d’Yllinois va editar el doble “Being there” i “Summerteeth”, dos discs de transició molt ben rebuts per la crítica. Posteriorment, Wilco, que va anar deixant enrere les arrels country per acostar-se a un estil caracteritzat per l’experimentació i les influències alternatives, va gravar “Yankee hotel foxtrot”, probablement el seu treball més reivindicat. L’obra, número 13 als Estats Units, conté la fantàstica i folk “Jesus, etc.”, “Ashes of the american flags” o “Reservations”.

“A ghost is born”, el seu cinquè àlbum d’estudi, va suposar el primer top 10 a les llistes de Billboard i va assolir el premi Grammy a millor disc alternatiu, gràcies a pistes com “Spiders”, “Handshake drugs” o “The late greats”. Més tard, “Sky blue sky”, el seu major èxit als Estats Units, va confirmar el grup de Chicago com una de les grans bandes del rock indie nord-americà, encara que part de la crítica va apreciar menys risc en la confecció d’una obra que disposa de temes extraordinaris com “Impossible Germany”, amb un meravellós final instrumental; “Hate it here” i “On and on and on”.

“Wilco (the album)”, “The whole Love”, el seu treball de més èxit a la Gran Bretanya, i “Star wars” han estat les últimes edicions de Wilco, que ha disposat d’altres músics com el bateria Glenn Kotche, el virtuós guitarrista Nels Cline, el pianista i organista Mikael Jorgensen, el percussionista Spencer Tweddy, fill de Jeff, i els multiinstrumentistes Jay Bennett, Leroy Bach, Jim O’Rourke i Pat Sansone.