martes, 13 de septiembre de 2016

FASES DE LA MÚSICA ROCK: MOLT MÉS QUE UNA BANDA PUNK













De la mateixa manera que hi ha hagut un munt de defensors al llarg del temps i moltes persones que han reivindicat aquell període de la música rock, també s’han comptat força detractors del gènere punk, que va tenir la seva etapa àlgida durant el segon lustre de la dècada dels 70 del segle passat.

Entre els arguments que utilitzaven els contraris a la filosofia punk es trobaven el nihilisme del moviment, escassament involucrat en temes ideològics i polítics, tot el contrari d’allò que havia succeït, més o menys una dècada abans, mitjançant la contracultura hippy, corrent que havia lluitat intensament, per exemple, contra el conflicte bèl·lic que va tenir lloc al Vietnam.

Tanmateix, davant per exemple del nihilisme de The Sex Pistols, hi va tenir lloc el compromís, tant des del punt de vista social com del polític, de la formació The Clash, que va demostrar ser molt més que una simple banda de punk rock, si bé és cert que el seu primer àlbum, de títol homònim, va suposar un treball clàssic del gènere malgrat alguna pista de certa protesta com “I’m bored with the USA”.

Després del treball de transició “Give’em enough rope”, The Clash va editar el doble àlbum “London calling”, la seva obra mestra i una de les millors gravacions de la història de la música popular. En el disc, a part d'introduir-se en els ritmes caribenys de l’ska i el reggae, el quartet anglès va mostrar abastament el seu compromís de clara ideologia progressista, fet que continuaria més tard amb el triple àlbum “Sandinista”.    

domingo, 11 de septiembre de 2016

ANOTHER BRICK ON THE WALL (PART TWO)















Grup: Pink Floyd.
Any: 1979.     
Formació: Roger Waters, David Gilmour, Nick Mason i Richard Wright.   
Gènere: rock progressiu.
Àlbum d’estudi: The wall. 
El millor: juntament amb “Money”, segurament el tema més popular del quartet anglès.
El pitjor: no crec que sigui, ni molt menys, la millor cançó del mític grup britànic.

El llegendari quartet britànic Pink Floyd no va ser gairebé mai un grup especialitzat en singles, doncs, com la majoria de bandes de rock progressiu, va preferir expressar-se a través de discs de gran format. Tanmateix, amb la cançó més popular del doble àlbum “The wall”, “Another brick on the wall (part two)”, hi va tenir lloc una important excepció, doncs el tema, molt radiat per diferents emissores comercials, es va alçar al número u en països com la Gran Bretanya, els Estats Units o Alemanya Occidental. La peça analitzada, composta pel baixista Roger Waters, que llavors ja s’havia erigit en l’indiscutible líder de la formació anglesa, fins el punt que les seves relacions amb la resta de components del grup es van tensar de forma notòria, és una de les cançons més accessibles de Pink Floyd, potser juntament amb “Money”, pista de l’àlbum “The dark side of the moon”; va constituir un al·legat contra la rígida educació britànica i va ser prohibida pel règim de l’apartheid sud-africà, doncs el tema va ser adoptat com a protesta contra el govern racista de Pretòria.  

jueves, 8 de septiembre de 2016

LIVE / DEAD
















Grup: The Grateful Dead.
Any: 1969.     
Formació: Jerry García, Bob Weir, Phil Lesh, Mickey Hart, Bill Kreutzmann, Tom Constanten i Ron McKernan.  
Àlbum d’estudi anterior: Aoxomoxoa (1969).
Àlbum d’estudi posterior: Workingman’s dead (1970).  
El millor: poder mostrar l’essència dels seus concerts.
El pitjor: els hi va costar força triomfar en disc.

Des dels seus orígens, la banda hippy de San Francisco The Grateful Dead, potser el grup més representatiu de l’era marcada pel flower power, va triomfar en els seus espectacles en viu, en un període en què una fidel legió de seguidors, anomenats els Deadheads, els acompanyaven als seus concerts al llarg de l’estat de Califòrnia. No obstant, la formació encapçalada pel cantant i guitarrista Jerry García no era capaç de traduir l’essència dels seus espectaculars directes en un estudi de gravació, sense que els primers vinils del conjunt nord-americà tinguessin un èxit important. Segurament per aquest motiu, The Grateful Dead va decidir confeccionar un àlbum doble basat en les seves representacions en viu, on hi tenen lloc les seves constants i clàssiques improvisacions, fet ben constatat en peces com l’himne “Dark star”, “Saint Stephen”, “The eleven” o “Turn on your Love light”. Molts experts consideren “Live / dead” el millor treball mai realitzat per la formació de San Francisco. 

martes, 6 de septiembre de 2016

MELENDI






Lloc de naixement: Oviedo (Astúries).
Dècades: 00 i 10.
Gèneres: pop i cançó melòdica.      
Principal àlbum: Sin Noticias de Holanda (2004).
El millor: el salt a la fama que li va proporcionar “Con la luna llena”.
El pitjor: un incident en un avió que va arribar als jutjats.

L’asturià Melendi és un dels intèrprets més populars del pop comercial espanyol del segle XXI. El cantant d’Oviedo, amic del pilot de Fórmula 1 Fernando Alonso, a qui va dedicar el tema “El Nano”, va aconseguir el salt a la fama quan la seva peça “Con la luna llena” va ser elegida com a banda sonora d’una de les edicions de la Vuelta Ciclista a Espanya. Melendi, cèlebre també pels seus concerts, ha assolit igualment un important èxit a l’Amèrica Llatina.  

domingo, 4 de septiembre de 2016

ROGER WATERS






Lloc de naixement: Great Bookham (Anglaterra).
Dècades: 80, 90, 00 i 10.
Gèneres: rock progressiu, rock psicodèlic, art rock i òpera rock.
Principal àlbum: Amused to death (1992).
El millor: una de les indiscutibles estrelles del rock progressiu.
El pitjor: els problemes amb els seus excompanys de Pink Floyd.

Fundador de la mítica banda anglesa Pink Floyd, Roger Waters es va convertir en el líder del quartet arran de la marxa de Syd Barrett i el paper del baixista va ser clau en històrics àlbums com “The dark side of the moon”, “Wish you were here” o sobretot “The wall”, després del qual es van tensar les seves relacions amb la resta de membres del grup. Ja en solitari, ha revisat algunes de les obres de la formació progressiva britànica, ha realitzat llargues i espectaculars gires i ha editat tres àlbums d’estudi.  

jueves, 4 de agosto de 2016

LES 10 MILLORS CANÇONS DE BOB DYLAN












1. Visions of Johanna
(1966 - folk)

2. Lay lady lay
(1969 - country rock)

3. One of us must know (sooner or later)
(1966 - folk)

4. Just like a woman
(1966 - folk)

5. Like a Rolling Stone
(1965 - folk rock)

6. Knockin’ on heaven’s door
(1973 - folk rock)

7. Hurricane
(1976 – folk rock)

8. Blowin’ in the wind
(1963 – folk)

9. Girl for the north country
(1963 – folk)

10. Sad eyed lady of the lowlands
(1966 – folk)

martes, 2 de agosto de 2016

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: LA MORT DE SID VICIOUS













Malgrat que la trajectòria clàssica del quartet punk anglès The Sex Pistols amb prou feines va arribar a l’any de vigència, el grup va tenir prou temps per realitzar un canvi en el lloc de baixista, amb la incorporació del peculiar Sid Vicious, que abans havia tocat la bateria amb la banda Siouxsye & the Banshees, per Glen Matlock. 

En el més pur estil “do it yourself”, Sid a penes sabia tocar el baix, tan sols uns acords, però aquest fet no li va impedir formar varis mesos part de la banda britànica més polèmica de tots els temps i, fins i tot, de portar a terme algun treball en solitari, per exemple amb la interpretació d’un dels covers més estranys del clàssic “My way”, el tema al qual Frank Sinatra va donar plena celebritat.

De forma paral·lela al seu èxit musical, Vicious, de nom verdader John Simon Ritchie, va viure una perillosa, turmentada i destructiva relació amb l’alemanya Nancy Spungen, addicta a l’heroïna, substància amb la qual també es va veure involucrat el component de The Sex Pistols. Després que el grup es dissolgués en una caòtica gira nord-americana, el baixista i la seva parella, que també li va fer de representant, es van instal·lar a l’hotel Chelsea de Nova York, on un matí Spungen va ser trobada morta arran d’una ferida d’arma blanca.

Vicious, malgrat els dubtes que oferia el cas, va ser empresonat per l’afer, si bé el pagament d’una fiança li va retornar la llibertat, la qual va tornar a perdre arran d’un enfrontament amb Todd Smith, germà de la cantant i compositora Patti Smith. Després d’una festa per celebrar la seva nova sortida del presidi, Sid va morir per una sobredosi d’heroïna, sembla ser que subministrada per la seva pròpia mare.