martes, 29 de noviembre de 2016

CHENOA











Lloc de naixement: Mar de Plata (Argentina).
Dècades: 00 i 10.
Gèneres: pop i cançó melòdica.      
Principal àlbum: Chenoa (2002).
El millor: va destacar en el primer “Operación Triunfo”,
El pitjor: de vegades ha estat més notícia a la premsa rosa.

Participant en la primera edició del programa televisiu “Operación Triunfo” (“OT”), la mallorquina d’origen argentí Chenoa en va ser una de les cantants més populars i una de les que més èxit ha tingut després de la celebració del concurs, per exemple a través del seu àlbum de debut de títol homònim. No obstant, en ocasions la seva fama ha estat més present en l’anomenada premsa del cor, sobretot quan va mantenir un idil·li amb David Bisbal, una altra estrella sorgida de l’inicial “OT”.  

domingo, 27 de noviembre de 2016

JUSTIN BIEBER











Lloc de naixement: London (Canadà).
Dècades: 10.
Gèneres: pop.
Principal àlbum: Purpose (2015).
El millor: certa evolució.
El pitjor: molts anys, un típic producte de fans.

El canadenc Justin Bieber ha estat potser el gran fenomen de la música pop més comercial dels últims anys, portant els seus tres àlbums d’estudi al número u de les llistes del seu país, els Estats Units, Austràlia i Nova Zelanda, tot i que només el segon d’ells ho estat a la Gran Bretanya. Després d’una etapa en què ha representat el típic producte per a adolescents, amb un munt de seguidors arreu del planeta, Bieber ha mostrat certa evolució a “Purpose”, el seu darrer treball. 

jueves, 24 de noviembre de 2016

LES 10 MILLORS CANÇONS D’OASIS












1. Don’t look back in anger
(1995 – brit pop)

2. Live forever
(1994 – brit pop)

3. Stand by me
(1997 – brit pop)

4. I’m outta time
(2008 – pop independent)

5. Don’t go away
(1997 – brit pop)

6. Magic pie
(1997 – brit pop)

7. The importance of Being idle
(2005 – pop independent)

8. Morning glory
(1995 – brit pop)

9. Wonderwall
(1995 – brit pop)

10. Waiting for the rapture
(2008 - pop independent)
 

martes, 22 de noviembre de 2016

FASES DE LA MÚSICA ROCK: 40 ANYS DE LA REBEL·LIÓ PUNK















Fa uns dies, escrivia en aquest bloc del mig segle de l’aparició de la contracultura hippy i ara ho faig sobre els 40 anys del sorgiment del rabiós, radical, polèmic i salvatge moviment punk, que va fer acte de presentació el 1976 a Londres, si bé és veritat que el període àlgid va tenir lloc un any més tard, mentre el corrent tindria també la seva versió, amb pròpies característiques, a la ciutat nord-americana de Nova York.

El grup més popular i polèmic de l’era punk va ser The Sex Pistols, banda que va ser acomiadada de varis segells discogràfics, de qui algunes botigues es van negar a vendre els seus discs o de la qual fins i tot es van prohibir els seus concerts, decisions que no van evitar que alguns singles arribessin al punt més alt del rànquing britànic, que disposessin d’un munt de seguidors o que gravessin extraordinàries cançons com “Anarchy in the UK”, “God save the queen”, “Pretty vacance” i “Holydays in the sun”.

Tanmateix, amb el pas dels anys, la història ha deixat un altre quartet, The Clash, com la formació punk més cèlebre i influent. Davant el nihilisme de The Sex Pistols, el grup encapçalat per Joe Strummer i Mick Jones va presentar en tot moment un compromís polític i social, de caràcter progressista, molt evident, fet que es reflecteix clarament al doble àlbum “London Calling”, la seva obra mestra; al triple “Sandinista” o, ja en plena decadència, a “Combat rock”.

A Nova York, amb excepció de Ramones (foto), que va seguir l’estil britànic, caracteritzat per la protesta, la ràbia, la senzillesa i la curta durada de les cançons, el gènere va tenir unes connotacions més complexes, elaborades, intel·lectuals i menys polèmiques. Sota la influència de formacions com els Stooges d’Iggy Pop o MC 5, hi van destacar el Patti Smith Group, Television, Talking Heads o Blondie.   

I HAVE SHOULD KNOWN BETTER
















Grup: The Beatles.
Any: 1963.     
Formació: John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr.
Gènere: beat.
Àlbum d’estudi: A hard day’s night. 
El millor: una demostració que, de vegades, la senzillesa pot ser extraordinària.
El pitjor: no es tracta de la cançó més popular ni de l’àlbum ni tampoc del film.

Devia tenir 10 o 11 anys quan Televisió Espanyola, llavors l’única de l’estat espanyol, va emetre “A hard day’s night”, la primera pel·lícula protagonitzada per The Beatles sota les ordres del director nord-americà Richard Lester. El film s’inicia en una estació ferroviària en què els Fab Four agafen un tren, moment en què John Lennon toca l’harmònica i seguidament comença a cantar “I have should known better”, cançó que em va entusiasmar i que, malgrat la seva senzillesa i fins i tot ingenuïtat, continua sent un dels meus temes preferits del mític quartet de Liverpool. No obstant, la peça no és la més popular de la projecció, doncs en aquest aspecte és superada per la cançó que li dóna títol, que particularment mai m’ha acabat de convèncer, i la dolça “And i Love her”, ni tampoc de l’àlbum, on a més apareix la famosa “Yesterday”.  

jueves, 17 de noviembre de 2016

Vs.
















Grup: Pearl Jam.
Any: 1993.     
Formació: Eddy Vedder, Mike McCready, Stone Gossard, Jeff Ament i Dave Abbruzzese.   
Àlbum d’estudi anterior: Ten (1991). 
Àlbum d’estudi posterior: Vitalogy (1994).  
El millor: per a alguns experts, el millor treball de la banda.
El pitjor: obra més obscura que el seu debut.

Malgrat que el treball va ser una mica eclipsat pel fenomen de “Nevermind”, el segon àlbum de Nirvana editat el mateix any 1991, Pearl Jam va triomfar plenament amb “Ten”, la seva obra de debut, la qual la història l’ha deixat com un dels discs bàsics del moviment grunge i de la dècada dels 90 del segle XX, en línies generals. Després d’una llarga i intensa gira, el quintet, que havia incorporat el bateria Dave Abbruzzese, es va tancar a l’estudi per gravar “Vs.”, àlbum més obscur, radical i sinistre que el seu debut, característiques que no van evitar que l’edició fos durant cinc setmanes número u a Billboard. El grup de Seattle, que llavors va tenir un enfrontament amb l’empresa Ticketmaster sobre l’elevat preu de les entrades del seus concerts, es va negar a la realització de singles i de vídeos de les cançons del treball, entre les quals hi destaquen “Go”, “Daughter”, “Animal” i “Dissident”. 

martes, 15 de noviembre de 2016

LAGARTIJA NICK












Lloc de fundació: Granada (Andalusia).
Formació inicial: Antonio Arias (veu i baix), Juan Codorniu (guitarra), Miguel Ángel Rodríguez (guitarra) i Éric Jiménez (bateria).
Dècades: 90, 00 i 10.
Gèneres: rock alternatiu, grunge, rock experimental i fusió.          
Principals àlbums: Inercia (1992), Su (1994) i Omega (1996).
El millor: l’originalitat d’”Omega”.
El pitjor: el vaivens a la bateria.

Antonio Arias, únic membre fix de la formació; Juan Codorniu, Miguel Ángel Rodríguez i Éric Jiménez van fundar a Granada la banda Lagartija Nick, amb Los Planetas, grup també format a la ciutat andalusa i al qual va marxar Jiménez, el conjunt indie espanyol més elogiat de la dècada dels 90. En la seva trajectòria, en la qual va usar varis gèneres, com el punk, el grunge o l’experimentació, cal significar l’àlbum “Omega”, gravat amb el cantaor flamenc Enrique Morente, mitjançant poemes de Federico García Lorca.