lunes, 26 de diciembre de 2016

NENA












Lloc de naixement: Hagen (Alemanya).
Dècades: 80.
Gèneres: pop, synth pop, nous romàntics i new wave.      
Principal àlbum: 99 luftballons (1983).
El millor: el hit “99 luftballons”.
El pitjor: poc més es pot explicar en el pla internacional.

La cantant alemanya Gabriele Susanne Kerner, més coneguda com a Nena, va formar el grup del mateix nom amb el guitarrista Carlo Karges, el baixista Jürgen Dehmel i el bateria Rolf Brendel, per continuar més tard en solitari. L’any 1983, en plena era marcada per la new wave i més concretament pel corrent dels nous romàntics, la formació va gravar el hit “99 luftballons”, que, una vegada convertit en un èxit internacional, va ser traduït a la llengua anglesa.  

NICO












Lloc de naixement: Colònia (Alemanya).
Dècades: 60, 70 i 80.
Gèneres: avantguarda, rock psicodèlic, rock experimental i art rock.       
Principals àlbums: Chelsea girl (1967) i The marbie index (1968).
El millor: Chelsea girl.
El pitjor: molts la poden recordar sobretot per la seva col·laboració amb The Velvet Underground.


L’alemanya Nico va exercir de model, cantant, compositora i actriu, intervenint per exemple en el film del director italià Federico Fellini “La dolce vita”. Després de marxar a Nova York, es va convertir en musa de l’artista pop Andy Warhol, qui va imposar la seva inclusió en el primer i magnífic àlbum de The Velvet Underground, a qui va apadrinar. Posteriorment, Nico va tenir una carrera en solitari força allunyada del gran públic, destacant el treball “Chelsea girl”.

miércoles, 21 de diciembre de 2016

LES 10 MILLORS CANÇONS DE BRUCE SPRINGSTEEN











1. Darkness on the edge of town
(1978 – rock)

2. Badlands
(1978 – rock)

3. Thunder road
(1975 – rock)

4. Prove it all night
(1978 – rock)

5. The promised land
(1978 – rock)

6. Born to run
(1975 - rock)

7. The river
(1980 – rock)

8. Racing in the Street
(1978 – rock)

9. Jungleland
(1975 – rock)

10. I’m goin’ down
(1984 – rock)

A la foto, una imatge de 1978.

martes, 20 de diciembre de 2016

FASES DE LA MÚSICA ROCK: QUÈ VA PASSAR A LA DÈCADA DELS 80 ?











Durant la dècada dels 60, al món occidental van aparèixer moviments que cercaven més llibertat, mentre reivindicaven la defensa de la dona, el medi ambient, la pau mundial, en un període marcat per la cruent Guerra del Vietnam, o la solidaritat amb el Tercer Món. En aquella època van sorgir fenòmens com la contracultura hippy, el black power, en un moment en què hi van destacar líders negres del carisma de Martin Luther King o Malcom X; la Primavera de Praga o el Maig Francès. Tot i que és veritat que hi van tenir lloc episodis de violència, i fins i tot en el cas de França es va tenir contra les cordes un símbol com Charles de Gaulle, els corrents, més o menys, es van poder controlar o, en el cas de Txecoslovàquia, reprimir de forma abrupta.

Segurament a causa de la crisi econòmica que va començar l’any 1973, motivada per una desmesurada alça dels preus del petroli per part dels estats exportadors, els moviments socials que hi van tenir lloc durant el decenni dels 70 van tenir una ideologia molt més radical, extrema i violenta. Mentre el grup ETA, sorgit a Euskadi als anys 60, va seguir realitzant atemptats a Espanya, amb la mort del president del govern franquista Luis Carrero Blanco, van aparèixer la banda Baader - Meinhof a Alemanya i les Brigades Roges a Itàlia, en un període en què en aquest país, mentre les diferents màfies continuaven perpetrant crims, un bloc feixista va cometre una sèrie d’assassinats a l’estació ferroviària de Bolonya. Aquells temps es van anomenar els anys de plom.

Entre finals de la dècada dels 70 i inicis de la dels 80 hi van haver uns moviments polítics clarament conservadors i molt significatius: així, per exemple, el liberal, república i dretà Ronald Reagan va guanyar les eleccions dels Estats Units, realitzant una política molt activa i polèmica en els afers exteriors (Granada, Panamà, Nicaragua o Líbia); al Regne Unit va ser elegida primera ministra Margaret Thatcher, que va efectuar unes polítiques econòmiques ultraliberals, en què el paper estatal va quedar molt reduït; a l’Iran, després de caure la cruent dictadura del xa Mohammad Reza Palhevi, es va imposar la república islàmica i teocràtica de l’aiatol·lah Rudol·lah Khomeini i finalment, en la persona de Menahem Begin, el dretà Likud va vèncer per primer cop en uns comicis israelians.

La música es va veure també afectada, durant bona part del decenni dels 80, per aquesta dinàmica conservadora i va fer la sensació que molts dels solistes i un important número de les formacions que van marcar aquella època, pel que fa al sector més comercial, impulsat per les emissores radiofòniques de l'FM i pel canal televisiu MTV, havien de reflectir un món extraordinari i pur, lluny de temàtiques com la protesta social, les drogues o el pessimisme. Mentrestant, els artistes o les bandes que apostaven per un tipus de gèneres més arriscats, independents i experimentals es van veure reduïts en escenes alternatives, molt allunyades dels focus més comercials i accessibles.    

A la foto, Reagan i Thatcher.

lunes, 19 de diciembre de 2016

IN THE MOUTH OF A DESERT












Grup: Pavement.
Any: 1992.     
Formació: Stephen Malkmus, Scott Kannberg i Gary Young.
Gènere: rock alternatiu.
Àlbum d’estudi: Slanted and enchanted.  
El millor: per mi, la millor pista d’”Slanted and enchanted”.
El pitjor: és possible que “Summer babe” sigui més popular.

L’any 1992, en un moment en què estava a punt d’esclatar comercialment el rock alternatiu, el llavors trio Pavement va editar el seu àlbum de debut, l’aclamat i elogiat “Slanted and enchanted”, que la història ha deixat com un dels treballs imprescindibles de la dècada dels 90. En el disc, on es combinen cançons abrasives i altres de més accessibles, hi destaquen “Summer babe”, potser el tema més cèlebre; “Trigger cut”, “Here” i “In the mouth of a desert”. Aquesta última, composta pel líder del grup, el cantant i guitarrista Stephen Malkmus, és particularment la meva preferida. Més tard, la banda californiana, ja sense el peculiar bateria Gary Young, seguiria la línia positiva amb les obres “Cooked rain, cooked rain” i “Zowee wowee”. 

jueves, 15 de diciembre de 2016

CANDY – O
















Grup: The Cars.
Any: 1979.     
Formació: Ric Ocasek, Elliot Easton, Benjamin Orr, David Robinson i Greg Hawkes.  
Àlbum d’estudi anterior: The Cars (1978). 
Àlbum d’estudi posterior: Panorama (1980).
El millor: va continuar la bona línia de l’àlbum homònim de debut.
El pitjor: la història no l’ha deixat a l’altura del seu predecessor.

El grup The Cars, una de les principals bandes de la new wave nord-americana, va debutar l’any 1978 amb un aclamat àlbum de títol homònim, considerat un dels grans clàssics d’aquella època de la música pop – rock. Per tant, la formació de Boston comptava amb una important pressió en el moment de confeccionar un any més tard el seu segon treball de llarga durada, que es va titular Candy – O, però, malgrat que els experts l’han situat un esglaó per sota del seu predecessor, l’obra va comptar amb bones crítiques i fins i tot, comercialment parlant, va superar l’òpera prima. En el disc analitzat hi destaquen el hit “Let’s go !”, per mi una pista excessivament comercial; “It’s all i can do”, que també va significar un important èxit; “Double life”, segons la meva opinió la millor pista de l’àlbum; “Dangerous type”, un tribut a T Rex, i la cançó de títol homònim. 

martes, 13 de diciembre de 2016

LEIVA











Lloc de naixement: Madrid (Comunitat de Madrid).
Dècades: 10.
Gèneres: rock, rock urbà, cantautor i rock alternatiu.        
Principal àlbum: Pólvora (2014).
El millor: una trajectòria general força important.
El pitjor: només ha gravat dos àlbums en solitari.

El vallecà Leiva va formar el grup Pereza, que va tenir Rubén Pozo com a altre membre estable, banda que, per exemple, va actuar amb Joaquín Sabina a l’estadi la Bombonera de Buenos Aires o va fer de telonera dels llegendaris Rolling Stones al Santiago Bernabéu de Madrid. Una vegada Pereza es va trencar, Leiva està portant a terme una carrera d’èxit, tot i que, fins el moment, el madrileny només ha editat dos treballs en solitari.