martes, 5 de septiembre de 2017

BETTY MISIEGO













Lloc de naixement: Lima (Perú).
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Gèneres: cançó melòdica.   
Principal àlbum: La cita (1979).
El millor: el segon lloc al festival d’Eurovisió.
El pitjor: perdre el primer arran de la votació espanyola.

Després d’abandonar el seu Perú natal, al qual va representar en el primer Festival de l’OTI, l’any 1972 a Madrid, Betty Misiego es va traslladar a Espanya, on va aconseguir els seus èxits més importants. L’any 1979, va ser l’aposta espanyola per al Festival d’Eurovisió a Jerusalem, en què va assolir el segon lloc amb la peça “Mi canción”, després que el jurat de RTVE donés al triomf a Israel. 

domingo, 3 de septiembre de 2017

NORAH JONES














Lloc de naixement: Nova York (Estats Units).
Dècades: 00 i 10.
Gèneres: pop, jazz, blues, soul, folk i country.        
Principals àlbums: Feels like home (2004) i Not too late (2007).
El millor: un munt de premis Grammy.
El pitjor: millor la dècada anterior.

Filla del músic indi Ravi Shankar, Norah Jones, criada a Texas i establerta posteriorment a Nova York, va ser una de les artistes més populars del primer decenni de l’actual segle, en una trajectòria en què ha utilitzat diferents gèneres com jazz, blues, country o folk. Jones ha exercit de cantant, pianista, compositora i actriu, destacant en aquest apartat el seu paper protagonista al film “The blueberry nights”, amb Jude Law. 

jueves, 3 de agosto de 2017

LES 50 MILLORS CANÇONS D’INTÈRPRETS I GRUPS CATALANS (ACTUALITZACIÓ)











Amics de les Arts, els
Casa en venda
Amics de les Arts, els
Els ocells
Amics de les Arts, els
Ja no ens passa
Amics de les Arts, els
La merda se’ns menja
Amics de les Arts, els
Liverpool
Amics de les Arts, els
Louisiana o els camps de cotó
Bars
Foc al cor
Companyia Elèctrica Dharma
La presó del rei de França
Gossos
La nit s’acaba
Llach, Lluís
El bandoler
Llach, Lluís
Que tinguem sort
Llach, Lluís
Si arribeu
Llach, Lluís
Viatge a Ítaca
Lone Star
Mi calle
Loquillo y los Intocables
Rock’n roll star
Loquillo y los Trogloditas
Cadillac solitario
Loquillo y los Trogloditas
El rompeolas
Loquillo y los Trogloditas
Siempre libre
Love of Lesbian
Niña inmantada
Love of Lesbian
Una tarde en el parque
Love of Lesbian
Universos infinitos
Manel
Ai Dolors !
Manel
Aniversari
Manel
Banda de rock
Manel
Corrandes de la parella estable
Manel
El mar
Manel
La bola de cristall
Mas, Roger
El rei de les coses
Mas, Roger
Si tu m’ho dius
Mishima
Qui n’ha begut
Pets, els
La mort em ve a buscar
Pets, els
Una fiblada a la pell
Serrat, Joan Manuel
Ara que tinc 20 anys
Serrat, Joan Manuel
La tieta
Serrat, Joan Manuel
Temps era temps
Serrat, Joan Manuel
Tu nombre me sabe a hierba
Sidonie
Centinelas
Sidonie
Let it flow
Sisa, Jaume
L’home dibuixat
Sisa, Jaume
Qualsevol nit pot sortir el sol
Sopa de Cabra
Cada Minut
Sopa de Cabra
El far del sud
Sopa de Cabra
Els teus somnis
Sopa de Cabra
M’enganxo
Sopa de Cabra
Mala sang
Último de la Fila, el
Aviones plateados
Último de la Fila, el
Insurrección
Último de la Fila, el
Lápiz y tinta
Último de la Fila, el
Los ángeles no tenen hélices
Último de la Fila, el
Mar antiguo

A la foto, Els Amics de les Arts, qui més cançons aporta juntament amb Manel. 

martes, 1 de agosto de 2017

LES 10 MILLORS CANÇONS DEL MOVIMENT HIPPY














1. A wither shade of pale
(Procol Harum – 1967)

2. Piece of my heart
(Big Brother & the Holding Company - 1968)

3. My back pages
(The Byrds – 1967)

4. Samba pa tí
(Santana – 1970)

5. Little wing
(Jimi Hendrix Experience – 1967)

6. Almost cut my hair
(Crosby, Stills, Nash & Young – 1970)

7. Maybe the people would be the times between Clark & Hilldale
(Love – 1967)

8. White rabbit
(Jefferson Airplane – 1967)

9. A woman left lonely
(Janis Joplin – 1970)

10. After the goldrush
(Neil Young – 1970)

A la foto, Procol Harum.

domingo, 30 de julio de 2017

ESPANYA EN EL POST-FRANQUISME














A part de la cançó lleugera i melòdica, típica del que llavors era el popular festival d’Eurovisió, i un estil pop molt tou, els últims anys de la dictadura franquista es van veure caracteritzats per la presència d’un munt de cantautors, com eren els casos de Raimon, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach o Joan Manuel Serrat, pel que fa al corrent de la nova cançó catalana, o el mateix compositor del Poble Sec, Luis Eduardo Aute, Víctor Manuel i Hilario Camacho quant a la interpretació en llengua castellana.

Després de la mort de Francisco Franco, l’any 1975, la situació va continuar un camí similar, però, pel que respecta als cantautors, hi va haver certa crisi, potser pel fet que els seus temes, moltes vegades caracteritzats per la denúncia, la reivindicació i la protesta, no van ser ja tan necessaris, malgrat que la transició democràtica, a diferència d’allò que asseguren alguns idealistes de l’època, no va ser precisament una bassa d’oli, doncs la Policia Nacional, els tristament cèlebres grisos, va seguir carregant, i alguns jutges ultra-conservadors van continuar amb sentències al més pur estil dictatorial, sense oblidar les morts pels afers d’Atocha o Vitòria.

En aquella època el protagonisme de la música rock, pròpiament dita, va passar de Catalunya, on durant el primer lustre dels 70 havia tingut lloc el moviment underground conegut com a rock laietà, en què van destacar artistes com Pau Riba, Jaume Sisa o Gato Pérez, a Andalusia, en una etapa en què el mític guitarrista Paco de Lucía va canviar els dogmes del flamenc, es va fer conèixer el duo Lole i Manuel, amb certa aura hippy, o van triomfar grups com Triana o Medina Azahara, que van valdre’s, respectivament, del rock progressiu i el rock dur.

També hi va tenir lloc un incipient punk espanyol, amb el cantant madrileny Ramoncín i la formació de Cornellà de Llobregat La Banda Trapera del Río com a protagonistes; va aparèixer un rock de tipus urbà, amb les formacions Burning i Ñu (foto), aquesta liderada per Rosendo Mercado, una de les grans llegendes de la música popular espanyola de tots els temps, i Madrid estava a punt d’acollir la movida, considerada una de les etapes daurades del pop – rock hispà i en què van destacar intèrprets com Alaska y los Pegamoides / Dinarama, Los Burros (futurs El Último de la Fila), Gabinete Caligari, Loquillo y los Trogloditas, Nacha Pop, Radio Futura o Los Secretos 

jueves, 20 de julio de 2017

SHADOWPLAY











Grup: Joy Division.
Any: 1979.     
Formació: Ian Curtis, Bernard Sumner, Peter Cook i Stephen Morris.  
Gènere: postpunk.
Àlbum d’estudi: Unknown pleasures.   
El millor: una de les millors cançons d’una mítica banda.
El pitjor: les vendes.

El primer dels dos àlbums d’estudi que va arribar a editar Joy Division, abans del suïcidi del seu cantant i líder Ian Curtis, “Unknown pleasures”, és un dels treballs clau de l’era del postpunk i una de les millors obres de la història de la música popular. Per certificar-ho, només cal recordar algunes de les peces que conformen el disc: “Disorder”, l’extraordinària “New dawn fades”, “She’s not control” o “Shadowplay”. Aquesta última, un dels temes més rítmics que mai va gravar el quartet de Manchester, ha acabat sent reconeguda com una de les seves millors composicions i conté una lletra que es remunta en els temps en què el conjunt anglès es denominava Warsaw. “Shadowplay” va comptar aquest segle amb una molt bona versió del grup nord-americà The Killers, la qual va aprofitar el director cinematogràfic Kurt Corbijn per tancar el seu biopic sobre la banda britànica.  

martes, 18 de julio de 2017

FUN HOUSE
















Grup: The Stooges.
Any: 1970.     
Formació: Iggy Pop, Ron Asheton, Dave Alexander i Scott Asheton.  
Àlbum d’estudi anterior: The Stooges (1969).
Àlbum d’estudi posterior: Raw power (1973).  
El millor: la reivindicació posterior.
El pitjor: les vendes contemporànies.

El conjunt The Stooges, liderat per Iggy Pop, va ser juntament amb MC5 el principal grup de l’anomenat so Detroit, caracteritzat pel seu caràcter endurit, tradicional, primitiu, directe, abrasiu i salvatge. La banda de Michigan, cèlebre pels seus potents directes, de la mà del productor Guy Bellucci va voler transmetre a “Fun house”, el seu segon àlbum d’estudi, allò que la formació oferia en els seus concerts, però el disc no es va vendre massa bé, tot i que el treball ha estat posteriorment molt reivindicat, de manera especial per la generació punk, que es va veure molt influïda per l’actitud de Pop. Tres anys més tard, The Stooges, que va rebre un important suport per part de l’artista britànic David Bowie, íntim amic d’Iggy, va editar “Raw power”, que va seguir la mateixa tònica del seu antecessor. A “Fun house”, considerat avui una obra de culte, hi destaca el tema garage “Loose”.