domingo, 11 de febrero de 2018

TOKYO SEX DESTRUCTION












Lloc de fundació: Vilanova i la Geltrú (Garraf).
Formació: RJ Sinclair (veu i guitarra), RR Sinclair (guitarra), SF Sinclair (baix) i JC Sinclair (bateria, teclats i sitar).
Altres components bàsics: RM Sinclair (baix).
Dècades: 00 i 10.
Gèneres: rock, punk, garage rock, soul, rock psicodèlic i rock alternatiu.            
Principal àlbum: Black noise is the new sound (2004).
El millor: la diversitat d’estils.
El pitjor: poc coneguts a Catalunya i Espanya comercialment parlant.

Quan escoltes la banda Tokyo Sex Destruction (TSD), penses que es tracta indubtablement d’una formació anglosaxona i aquest és un dels mèrits del grup, fundat a Vilanova i la Geltrú i una de les senyes d’identitat del segell discogràfic independent Bcore. Coneguts tots els components amb el sobrenom de Sinclair, com a tribut a John Sinclair, mànager d'MC5, una de les referències de TSD, el conjunt català ha utilitzat diferents gèneres com garage rock, punk, soul o psicodèlia.

jueves, 8 de febrero de 2018

LES 10 MILLORS CANÇONS DE LA DÈCADA DELS 80 (ACTUALITZACIÓ)














1. Run
(1989 – New Order)

2. Love will tear us apart
(1980 – Joy Division)

3. Redemption Song
(1980 – Bob Marley)

4. In between days
(1985 – The Cure)

5. Where is my mind ?
(1988 – Pixies)

6. Insurrección
(1986 – el Último d ela Fila)

7. My brain is hanging upside down (Bonzo goes to Pitburg)
(1985 – Ramones)

8. A song for under the floorboards
(1980 – Magazine)

9. Aviones plateados
(1986 – el Último de la Fila)

10. Gigantic
(1988 – Pixies)

A la foto, New Order. 

martes, 6 de febrero de 2018

FASES DE LA MÚSICA ROCK: EL MILLOR I EL PITJOR DEL PERÍODE 1991 – 1995










En primer lloc, durant el primer lustre de la dècada dels 90 del passat segle es va consolidar el moviment grunge, que havia aparegut a finals del decenni anterior a la ciutat nord-americana de Seattle, a l’estat occidental de Washington. El corrent, emparentat amb l’anomenada Generació X, que de certa forma va trencar amb els estereotips autocomplaents dels 80, va comptar amb bandes com Nirvana, Soundgarden (foto), Pearl Jam, Mudhoney, Alice in Chains i, arran de la desaparició del primer d’aquests grups, Foo Fighters.

El grunge va ser decisiu perquè el rock alternatiu deixés de ser un gènere de minories per convertir-se en un esdeveniment pràcticament de masses, capaç d’omplir grans recintes i de vendre un munt de còpies dels seus àlbums. En aquest aspecte, va ser decisiu el segon treball de gran format editat pel trio Nirvana, “Nevermind”, tot i que altres conjunts alternatius, com REM, Sonic Youth, Pixies, els mateixos Pearl Jam o els grups que van protagonitzar el brit pop, com Oasis, Blur, Pulp o Suede, igualment van ser decisius en aquest fenomen.  

Tanmateix, allò que havia succeït durant la dècada anterior, és a dir, aspectes com la profunda comercialització de la música pop - rock, la proliferació dels vídeos musicals, l’auge de les emissores FM, concerts en què la posada en escena semblava més important que no pas les cançons que s’hi interpretaven o el munt de grups de laboratori que van sorgir, es van consolidar plenament, i tenim exemples de clàssiques bandes realitzades a través de càstings com Bakstreet Boys o Spice Girls, entre moltes d’altres.

També durant aquell període de la música popular es van produir, d’una banda, la domesticació del gènere del heavy metal, tot i que la situació va començar durant la segona meitat dels anys 80, i, d’altra banda, un revival punk força descafeïnat. Pel que fa al primer cas, potser per arribar a una audiència molt més àmplia i introduir la seva música en el públic femení, moltes formacions de rock dur van portar a terme unes cançons força més sofisticades, sense mancar-hi les balades, i, encara que els cabells van seguir sent molt llargs, aquests eren molt més nets i cuidats. Quant al segon aspecte, el punk que es va interpretar durant aquell període, no comptava, ni de bon tros, amb l’autenticitat, la ràbia o el sentit de protesta que l’original del decenni dels 70.

domingo, 4 de febrero de 2018

ALEGRIA (CANÇÓ)












Grup: Antònia Font.
Any: 2002.     
Formació: Joan Miquel Oliver, Pau Debon, Joan Roca, Pere Debon i Jaume Manresa.
Gènere: pop.
Àlbum d’estudi: Alegria.   
El millor: era una de les peces clàssiques durant els bisos dels seus concerts.
El pitjor: la popularitat del tema pot amagar altres bones cançons de l’àlbum.

“Alegria” va ser el tercer àlbum d’estudi del quintet mallorquí Antònia Font i va suposar el primer disc en gran format del grup de Palma en constituir un important èxit, tant de públic com de crítica. En el treball hi destaquen peces, algunes d’elles amb el clàssic distintiu surrealista de Joan Miquel Oliver, com “Dins aquest iglú”, “Alpinistes samurais” o les dues versions de títol homònim. La primera d’aquestes es va convertir en la cançó més popular de l’obra i, amb el pas del temps. en una de les composicions d’Oliver més cèlebres de la formació, doncs la seva interpretació es tractava d’un dels moments àlgids dels seus concerts, en ocasions també pel que fa als bisos. Tanmateix, Antònia Font arribaria al seu cim creatiu amb el seu següent àlbum: “Batiscafos Katiuskas”. 

jueves, 1 de febrero de 2018

1999
















Intèrpret: Prince.
Any: 1982.     
Àlbum d’estudi anterior: Controversy (1981).
Àlbum d’estudi posterior: Purple rain (1984).  
El millor: el primer gran èxit de l’artista en gran format.
El pitjor: comercialment parlant, seria enfosquit per “Purple rain”.

“1999” va suposar l’àlbum que definitivament va llançar la carrera del cantant, guitarrista i compositor Prince i el primer que va aconseguir entrar en el top 10 de les llistes nord-americanes de Billboard. Com ha estat una constant en la trajectòria del músic de Minneapolis, l’obra és un disc molt heterogeni, doncs hi prenen part diversos gèneres com rythm & blues, soul, funk, pop, rock, electrònica, en un període en què, mitjançant la new wave, era aleshores la tònica general, i experimentació. En el treball hi destaquen les tres primeres cançons: la de títol homònim, que va ser un hit en varis estats; “Little red cocrette” i “delirious”, bàsiques per considerar “1999” una de les grans obres de Prince, tot i que l’àlbum quedaria una mica enfosquit per l’espectacular triomf, dos anys més tard, de “Purple rain”, quan l’artista ja havia format el grup Revolution. 

martes, 30 de enero de 2018

SABINO MÉNDEZ
















Lloc de naixement: Barcelona (Barcelonès).
Dècades: 80, 90, 00 i 10.
Gèneres: rock.
Grups que origina: Loquillo y los Intocables, Loquillo y los Trogloditas i La Montaña.       
El millor: autor dels grans hits de Loquillo.
El pitjor: la seva marxa de Trogloditas.

Sabino Méndez, com a guitarrista i compositor, va formar a Barcelona el grup Los Intocables, amb José María Sanz Loquillo i Teo Serrano i, posteriorment, els dos primers van fundar amb Jordi Vila Los Trogloditas, que es van establir a Madrid en plena movida. Méndez va escriure clàssics com “Rock’n roll star”, “El ritmo del garage” o “Cadillac solitario”, però es va veure obligat a abandonar el grup per problemes amb les drogues. 

domingo, 28 de enero de 2018

GREGG ALLMANN












Lloc de naixement: Nashville (Estats Units).
Dècades: 70, 80, 90, 00 i 10.
Gèneres: southern rock, blues rock i country rock.            
Principals àlbums: Laid back (1973) i Low country blues (2011).
El millor: símbol del southern rock.
El pitjor: més conegut com a membre d’Allman Brothers Band.

El cantant, guitarrista, organista i compositor Gregg Allman va formar amb el seu germà Duane, brillant guitarrista, la banda que portava els seu cognom, associació cabdal del southern rock. Després de la mort de Duane, Gregg va prendre el lideratge del grup juntament amb Dicky Betts, va iniciar la carrera en solitari i va contraure matrimoni amb la també cantant i actriu cinematogràfica Cher. Anys més tard, va aconseguir l’èxit amb el tema “I’m not an angel” i l’àlbum “Low country blues”.