domingo, 8 de abril de 2018

CRYING LIGHTNING















Grup: Arctic Monkeys.
Any: 2009.     
Formació: Alex Turner, Jamie Cook, Nick O’Malley i Matt Helders.  
Gènere: rock independent.  
Àlbum d’estudi: Humbug.   
El millor: primer single d’un formidable àlbum.
El pitjor: no va arribar al top 10.

Quan el quartet britànic Arctic Monkeys va editar “Humbug”, el seu tercer treball d’estudi de llarga durada, el grup de Sheffield era ja considerat un dels conjunts bàsics del rock alternatiu del Regne Unit i el seu cantant, guitarrista i líder, Alex Turner, una de les personalitats indies més rellevants del país. “Crying lightning” va ser el primer single de l’àlbum, al qual va precedir, va ser introduït a les xarxes socials i es va posar a la venda a les botigues de l’ong Oxfam. No obstant, la peça, la més important de “Humbug”, juntament amb la pista que obre el disc, “My propeller”, tot i que va ser un èxit, no va poder arribar al top 10 del rànquing de la Gran Bretanya.

jueves, 5 de abril de 2018

ALL THINGS MUST PASS

















Intèrpret: George Harrison.
Any: 1970.     
Àlbum d’estudi anterior: Electronic music (1969).
Àlbum d’estudi posterior: Living in the material world (1973).  
El millor: moltes cançons que per fi van sortir a la llum.
El pitjor: els problemes jurídics de “My sweet Lord”.

El triple àlbum “All things must pass” no va ser el treball inicial en solitari de George Harrison, però si que va ser el primer que va gravar des de la ruptura de The Beatles. Harrison va necessitar tres discs per donar sortida a una gran quantitat de cançons que havia compost per al mític conjunt de Liverpool, però que finalment no van ser editades, essencialment per la negativa dels dos líders del quartet: John Lennon i Paul McCartney. En el disc, que va suposar un enorme èxit, tant des del punt de vista de la crítica com del comercial, va comptar amb la producció de Phil Spector i hi van intervenir músics com el seu amic Eric Clapton, Billy Preston, Klaus Voorman, membres del grup Badfinger o el seu excompany als Fab Four Ringo Starr. Entre les cançons que hi sobresurten, cal significar “What is love ?”, “Isn’t a pity” o el gran hit “My sweet Lord”, que, no obstant, va ser denunciat per plagi.

martes, 3 de abril de 2018

TABURETE














Lloc de fundació: Madrid (Comunitat de Madrid).
Components: Guillermo Bárcenas, Antón Carreño, Guillermo Gracia, Joaquín Gasset, Manuel Evia, Patxi Urchegui i Antonio de la Fuente.
Dècades: 10.
Gèneres: pop, rock i rock alternatiu.            
Principal àlbum: Tres tequilas y un mezcal (2017).
El millor: alternar el món comercial amb l’alternatiu.
El pitjor: les connotacions polítiques.

Encara que Taburete, al seu dia, va ser més conegut perquè Guillermo Bárcenas és fill del extresorer del PP, Luis Bárcenas, i Carreño per ser net de Gerardo Díaz Ferran, anterior president de la CEOE, tots dos amb problemes judicials, el grup madrileny va acabar per fer-se un nom mitjançant la seva música, la qual va rondar les esferes més comercials i també l’escena alternativa. Amb certa etiqueta pija, no és estrany que realitzessin una gira amb Hombres G. 

lunes, 2 de abril de 2018

ELECTRONIC













Lloc de fundació: Manchester (Anglaterra).
Formació: Bernard Sumner (veu, guitarra i teclats) i Johnny Marr (guitarra, teclats i veu).
Dècades: 90 i 00.
Gèneres: dance, synth pop i rock independent.
Principal àlbum: Electronic (1991).
Solistes que origina: Johnny Marr.
El millor: reunir dues de les grans figures del pop britànic dels 80.
El pitjor: semblava una experiència de pas.

Bernard Sumner, guitarrista de Joy Division i cantant, també guitarrista i líder de New Order, i Johnny Marr, guitarrista i compositor de la música de The Smiths, es van ajuntar per formar el projecte Electronic, que, com New Order, va fer ús del dance tecnològic. El duo va comptar amb les col·laboracions dels integrants de The Pet Shop Boys, Neil Tennant i Chris Lowe, i del membre de Kraftwerk Karl Bartos.

viernes, 23 de marzo de 2018

LES MILLORS 10 CANÇONS DE LA DÈCADA ACTUAL (ACTUALITZACIÓ)













1. Under cover of darkness
(2011 - The Strokes)

2. Modern man
(2010 - Arcade Fire)

3. The face
(2010 - Kings of Leon)

4. Conversation 16
(2010 - The National)

5. Outsiders
(2016 - Suede)

6. Tyghtrope
(2016 - Suede)

7. Feels like we only go backwards
(2012 - Tame Impala)

8. La bola de cristall
(2011 - Manel)

9. Carreteres que no van enlloc
(2011 - Antònia Font)

10. Islamabad
(2017 - los Planetas)

A la foto, The Strokes.

miércoles, 21 de marzo de 2018

FASES DE LA MÚSICA ROCK: EL MILLOR I EL PITJOR DEL PERÍODE 2006 – 2010











Bandes independents que havien aparegut durant el primer lustre del mileni, i que havien editat àlbums considerats avui autèntics clàssics de l’escena alternativa, com eren els casos de grups com Muse, quant a la Gran Bretanya, i The Strokes, Kings of Leon, Interpol (foto) o The National, pel que respecta als Estats Units, es van consolidar durant els anys següents i van aparèixer rellevants treballs com Black holes and revelations (Muse), Because of the times (Kings of Leon) o High violet (The National)

Per la seva part, el pop – rock escrit en llengua catalana va passar per la que molts experts consideren la seva millor època. És cert que altres analistes opinen que l’etapa més emblemàtica hi va tenir lloc durant l’underground laietà de principis del decenni dels 70 del segle XX, amb Pau Riba, Jaume Sisa, Gato Pérez, l’Orquestra Plateria o l’Orquestra Elèctrica Dharma, però el curs entre els anys 2006 i 2010 es va consolidar el grup mallorquí Antònia Font i van aparèixer formacions clau com Els Amics de les Arts, Manel o Mishima, la qual havia iniciat la seva trajectòria mitjançant la llengua anglesa, com també van fer Sidonie i Love of Lesbian, que més tard han compost en castellà.

Els grups de rock alternatiu que van marcar gran part de les dècades dels 80 i 90 del segle XX, malgrat que van tenir una enorme influència, a poc a poc es van anar desinflant: al Regne Unit, les formacions que van protagonitzar el brit pop van entrar definitivament en crisi, doncs Pulp va deixar d’editar discs, Suede va passar per la seva etapa més fosca, abans de tenir un important ressorgiment; el líder de Blur, Damon Albarn, va crear projectes paral·lels com  The Good, the Bad & the Queen i Gorillaz, i Oasis es va acabar dissolvent per les contínues baralles entre els germans Noel i Liam Gallagher, mentre a l’altra banda de l’Atlàntic, conjunts com REM, Pixies o Pavement desapareixien o tenien importants baixes.

Igualment, van passar problemes els grups que van protagonitzar el pop – rock escrit en català de l’últim decenni del passat segle, amb una gran fama i popularitat, però acusat des d’alguns punts de simple, poc original i subvencionat. Sopa de Cabra va desaparèixer, tot i que posteriorment va renéixer de forma espectacular, moment en què el seu líder, Gerard Quintana va llançar-se en solitari com a cantautor; els Pets van superar el sotrac amb un estil més madur i evolucionat, mitjançant les lletres costumistes de Joan Gavaldà; Lax’n Busto va seguit fidel al seu pop senzill i tradicional, encara que va perdre el seu frontman Pemi Fortuny; Gossos va passar d’un folk molt pronunciat a un pop elèctric i van desaparèixer associacions com Sangtraït, Umpah – Pah, quan el seu cantant Adrià Puntí va iniciar una aplaudida trajectòria com a solista, i Sau, de fet, des de finals dels 90, per la mort del seu carismàtic vocalista Carles Sabater, continuant amb altres projectes el guitarrista Pep Sala.

lunes, 19 de marzo de 2018

IN BLOOM















Grup: Nirvana.
Any: 1991.     
Formació: Kurt Cobain, Krist Novoselic i Dave Grohl.   
Gènere: grunge.
Àlbum d’estudi: Nevermind.   
El millor: una gran cançó d’un històric àlbum.
El pitjor: a l’ombra d’altres temes.

Quan el trio nord-americà Nirvana no era encara un grup massa conegut fora de l’escena indie, doncs aleshores la banda de Seattle només havia gravat un àlbum, el seu líder, cantant i guitarrista, el malaguanyat Kurt Cobain, va composar el tema “In bloom”, que va tenir escassa repercussió. No obstant, seguidament la formació va editar el seu estel·lar treball “Nevermind”, que va suposar un èxit sense precedents en l’anomenat rock alternatiu. “In bloom” va ser inclòs en l’emblemàtica obra, concretament com a segona pista del disc, i es va convertir en el seu quart single, per darrere de l’himne generacional “Smells like teen spirit”, el magnífic “Come us you are” i el frenètic “Lithium”. Llavors si, la peça es va erigir en un indiscutible èxit.