BACK IN BLACK (CANÇÓ)

Grup: AC / DC.

Any: 1980.     

Formació: Angus Young, Malcolm Young, Brian Johnson, Cliff Williams i Phil Rudd.

Gènere: rock dur.  

Àlbum d’estudi: Back in black.   

El millor: l’inoblidable riff.

El pitjor: al seu dia, no va ser un gran hit.

AC / DC havia aconseguit l’èxit fora del seu país d’acollida, Austràlia, i s’havia fet un nom important al mercat internacional, però llavors va morir el seu carismàtic vocalista Bon Scott, ofegat en el seu propi vòmit arran d’una excessiva ingestió alcohòlica. Els germans Angus i Malcolm Young van pensar llavors en deixar-ho estar, però van decidir seguir endavant amb el cantant Brian Johnson, procedent del grup Geordie. Amb el nou frontman, el quintet va editar l’àlbum “Back in black”, amb la cançó del mateix títol, tot un clàssic de la història del rock dur i de la música contemporània en general. El tema, amb un recordat i enganxós riff de guitarra d’Angus, va estar dedicat al malaguanyat Scott i va representar un èxit relatiu en estats com Austràlia, els Estats Units o el Regne Unit, tot i que, concretament a Escòcia, el seu país d’origen, va assolir uns importants números de vendes. 

DESERTER’S SONGS

Grup: Mercury Rev.

Any: 1998.     

Formació: Jonathan Donahue, Sean Mackowiak, Dave Fridmann, Jimy Chambers, Suzanne Thorpe i  Adam Snyder.

Àlbum d’estudi anterior: See you on the other side (1995).

Àlbum d’estudi posterior: All is dream (2001).

El millor: “Goddess on a hiway”.

El pitjor: només un petit èxit als Estats Units.

El grup indie californià Mercury Rev, comparat en algunes ocasions amb la banda The Flaming Lips, havia estat sempre una formació allunyada del gran públic i dels sectors més comercials, però la confecció de l’àlbum “Deserter’s songs”, el quart d’estudi de la seva trajectòria, va significar un important triomf per al conjunt nord-americà, sobretot pel que fa a la Gran Bretanya  i a l’Europa continental, doncs als Estats Units l’obra no va tenir massa repercussió. L’èxit va compensar un cert fracàs del treball anterior, “See you on the other side”, disc en el qual Jonathan Donahue, líder de Mercury Rev, havia dipositat bastantes esperances. A “Deserter’s songs”, de característiques psicodèliques, oníriques i fantasioses, hi destaquen les cançons "Holes", “Opus 40” i la magnífica “Goddess in a hiway”.

NÚRIA GRAHAM

Lloc de naixement: Vic (Osona).

Dècades: 10.

Gèneres: pop alternatiu.       

Principal àlbum: Bird eyes (2015).

El millor: una nova confirmació de l’indie català.

El pitjor: només dos àlbums editats.

Núria Graham, filla d’un irlandès i una catalana, té força paral·lelismes amb Joana Serrat, doncs totes dues són osonenques, concretament vigatanes; són representants del pop independent català, normalment interpreten les seves cançons en llengua anglesa i han estat totes dues produïdes pel segell discogràfic del Primavera Sound, festival del qual han actuat. Graham va rebre molt bones crítiques per “Bird eyes”, el seu primer àlbum.

LORDE

Lloc de naixement: Auckland (Nova Zelanda).

Dècades: 10.

Gèneres: pop independent, pop electrònic i dream pop.    

Principal àlbum: Melodrama (2017).

El millor: èxit planetari com a adolescent.

El pitjor: que se la vulgui comparar amb joves estrelles molt diferents.

La nova-zelandesa Lorde, sent només una adolescent, va ser la gran sensació mundial quan va editar el single “Royals”,  que, en primer lloc, va ser un enorme èxit al seu país i també a Austràlia, i, seguidament, a tot el món, de manera especial als Estats Units, on es va convertir en la intèrpret solista més jove en arribar al número u de les llistes de Billboard. Amb un pop de tipus oníric i electrònic, ha triomfat amb tots els seus àlbums arreu del planeta.

EL MILLOR I ELS PITJOR DELS GÈNERES I MODES DEL ROCK: EL FLOWER POWER

Com ho van ser fets contemporanis com la Primavera de Praga o el Maig Francès, la contracultura hippy, sorgida a la ciutat californiana de San Francisco, va ser un moviment que va tractar de cercar més llibertat i un món més just i igualitari, sense oblidar el seu posicionament ecològic i la lluita contra la Guerra del Vietnam.

Pel què respecta als aspectes purament artístics, el flower power, mitjançant grups com The Grateful Dead, Jefferson Airplane, Jimi Hendrix Experience, Country Joe & the Fish (foto) o The Big Brother & the Holding Company, amb Janis Joplin de cantant, va contribuir a la ruptura musical que va viure el rock i va introduir el gènere de la psicodèlia, caracteritzat per la llarga durada de les cançons, unes lletres estranyes i críptiques o la influència de la musica oriental, essencialment l’arribada de l’índia. Igualment, l’època hippy va ser el període daurat dels concerts a l’aire lliure, destacant el de Monterey, a Califòrnia; el de Woodstock, a l’estat de Nova York, o el de l’illa de Wight, al Regne Unit.

Un dels aspectes negatius van ser les prematures morts d’algunes de les estrelles de la contracultura hippy, molts d’ells per l’abús de les drogues, en un període en què es van fer cèlebres les de caire al·lucinogen, principalment l’LSD, que van tenir certa influència en el rock psicodèlic. Va ser llavors quan van desaparèixer figures com Jim Morrison, el carismàtic vocalista del quartet The Doors; Cass Elliott, una de les components de la formació The Mamas & the Papas, o el brillant guitarrista Jimi Hendrix i l’enèrgica cantant Janis Joplin, tots dos després de passar per moments anímics força delicats, fet que pot demostrar que la felicitat i el bon rotllo que transmetia el flower power no eren del tot certs.  

Després de sorgir l’any 1966, expandir-se per tots els Estats Units, la Gran Bretanya i una bona part de l’Europa continental, i de viure un estiu de 1967, el de la pau i l’amor, extraordinari, el corrent hippy va començar una ràpida decadència amb el canvi de dècada i, allò cert, és que, a diferència d’altres modes de la cultura rock, no ha tingut massa revivals al llarg del temps, llevat d’algunes festes o actes que han tingut una escassíssima autenticitat. Potser el corrent més semblant va ser aquell que va tenir lloc a Manchester a finals dels anys 80, amb l’eclosió de l’acid – house i mitjançant grups com New Order, Happy Mondays, Stone Roses o The Charlatans.

FASES DE LA MÚSICA ROCK: BARCELONA VERSUS MADRID

Barcelona, el motor econòmic de l’estat espanyol durant un munt d’anys, i la capital Madrid van tenir dos extraordinaris períodes musicals, respectivament, durant els decennis dels 70 i 80 del passat segle.

Durant la dècada dels 70, Barcelona, sense cap mena de dubte la ciutat més oberta, moderna i europea de l’estat espanyol durant els últims anys del franquisme, va viure dos estils musicals que van marcar la capital catalana per sempre. En primer lloc, la consolidació de la nova cançó catalana, que, molt influenciada per la cançó d’autor francesa, havia fet acte d’aparició en el decenni anterior i que va tenir con a principals representants, intèrprets com Raimon, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet o Joan Manuel Serrat, quatre dels anomenats Setze Jutges.

En segon lloc, va aparèixer l’anomenat rock laietà, nom originat perquè el corrent va tenir el seu punt neuràlgic al carrer de l’Argenteria, a prop de la Via Laietana i seu del primer Zeleste, més tard traslladat al barri del Poblenou. El moviment, en què es barrejaven aspectes de la moda hippy i també del glam rock, va comptar amb intèrprets com Pau Riba i Jaume Sisa (tots dos a la foto en una imatge recent), que també es van veure involucrats en la nova cançó catalana; el rumber d'origen argentí Gato Pérez, el duo Ia & Batiste i les formacions Companyia Elèctrica Dharma, l’Orquestra Plateria o Màquina. 

Als anys 80, durant els inicis del Pujolisme, mentre Barcelona, en particular, i Catalunya, en general, queien en una profunda decadència, Madrid vivia la seva millor època pel que respecta a la música popular amb la irrupció de la movida, que va transcórrer durant l’alcaldia del socialista Miguel Tierno Galván. El corrent va fusionar varis estils, com el punk rock, el rock urbà, el postpunk, el tecno pop, la new wave o els nous romàntics, i va comptar amb bandes com Alaska y los Pegamoides / Dinarama, Nacha Pop, Burning, Mecano, los Secretos o els catalans Loquillo y los trogloditas i los Burros, transformats més tard en El Último de la Fila, sense oblidar la faceta cinematogràfica encapçalada per Pedro Almodóvar.

STARLIGHT

Grup: Muse.

Any: 2005.     

Formació: Matthew Bellamy, Christopher Wolstenholme i Dominic Howard.  

Gènere: rock independent.  

Àlbum d’estudi: Black holes and revelations. 

El millor: un dels clàssics del trio britànic.

El pitjor: no va arribar al top 10 de les llistes del Regne Unit.

El grup alternatiu britànic Muse, liderat per Matthew Bellamy, va aconseguir situar un abans i un després de la seva trajectòria mitjançant la gravació de l’àlbum “Black holes and revelations”, el seu quart treball d’estudi i potser el millor de la seva carrera. En el disc hi destaca de manera clara el tema “Starlight”, que ha acabat sent un dels clàssics del trio anglès i un dels moments culminants dels seus espectaculars concerts, però la cançó, composta per Bellamy, només va ser el segon senzill de l’obra, per darrere de “Supermassive black – hole” i per davant de l’èpica “Knights of Cydonia”, i no va arribar a situar-se al top 10 del rànquing del Regne Unit. “Starlight” va ser un èxit als Estats Units i va ser clau per situar la formació al mercat nord-americà.