martes, 18 de septiembre de 2018

CANNONBALL

















Grup: The Breeders.
Any: 1993.     
Formació: Kim Deal, Kelley Deal, Josephine Wiggs i Jim McPherson.  
Gènere: rock alternatiu.
Àlbum d’estudi: Last splash.   
El millor: un dels grans èxits indies dels 90.
El pitjor: però no va superar el lloc 40 en els mercats anglosaxons.

A causa dels seus problemes de connivència amb Black Francis, que es va fer sobretot evident després de la publicació de l’històric àlbum “Doolittle”, Kim Deal, baixista del grup, va fundar un conjunt paral·lel als Pixies, anomenat The Breeders, del qual també en formava part la seva germana bessona Kelley Deal. El gran triomf de la nova banda va ser el treball “Last splash”, sobretot pel que fa al seu single “Cannonball”, que va suposar un hit del rock alternatiu dels anys 90 del segle XX, encara que la cançó, que va comptar amb un cèlebre vídeo, va tenir més repercussió a França, on el tema es va enfilar fins al número vuit de les llistes, que no pas a la Gran Bretanya o al seu país, als Estats Units. “Cannonball” és un dels indiscutibles clàssics de la història de l’indie rock.

domingo, 16 de septiembre de 2018

FREEDOM

















Intèrpret: Neil Young.
Any: 1989.     
Àlbum d’estudi anterior: The note’s for you (1988).  
Àlbum d’estudi posterior: Ragged glory (1990).  
El millor: retorn a l’èxit de Young.
El pitjor: havia passat una veritable travessia pel desert.

Neil Young, que havia format part de formacions emblemàtiques com Buffalo Springfield i la que va integrar amb David Crosby, Stephen Stills i Graham Nash, va protagonitzar, quasi sempre acompanyat del grup Crazy Horse, una dècada dels 70 extraordinària i espectacular, en què va editar àlbums com “After the goldrush”, “Harvest”, “On the beach”, “Tonight’s the night” o “Zuma”. No obstant, durant el decenni dels 80, el cantautor de Toronto va transcórrer per una profunda crisi que el va fer desaparèixer del primer pla musical. Tanmateix, l’últim any d’aquella dècada, quan ja hi havien signes de canvi en el panorama del rock, després d’anys d’autocomplaença, Young va tornar a triomfar mitjançant l’obra “Freedom”, que va obrir un nou període d’èxit del compositor canadenc, que es va convertir aleshores en una autèntica icona del moviment grunge, que llavors va néixer a la ciutat de Seattle. A “Freedom”, gravat sense Crazy Horse, hi destaquen un munt de pistes, tot i que es poden significar el clàssic “Rockin’ in the free world”, el cover de The Drifters “On Broadway”, “Wrecking ball” o “Hanging on a limb” i “The ways of love”, dues peces on hi va intervenir l’estrella nord-americana Linda Rondstadt.

jueves, 13 de septiembre de 2018

ANDY Y LUCAS











Lloc de fundació: Cadis (Andalusia).
Formació: Andy Morales (veu) i Lucas González (veu).
Dècades: 00 i 10.
Gèneres: pop, fusió i world music.   
Principal àlbum: Desde mi barrio (2004).
El millor: un èxit popular inqüestionable.
El pitjor: uns inicis no gaire fàcils.

Abans d’aconseguir triomfar a tota Espanya, gran part d’Amèrica i en sectors llatins dels Estats Units, el duo gadità format per Andy Morales, principal compositor, i Lucas González va haver de tocar en molts bars de la ciutat andalusa, però tot va canviar quan van ser entrevistats a la ràdio per Jesús Quintero. A partir d’aquell moment, la seva carrera va realitzar un canvi radical en una trajectòria en què ha destacat el disc “Desde mi barrio”.

martes, 11 de septiembre de 2018

MICHAEL SCHENCKER

















Lloc de naixement: Sarstedt (Alemanya).
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Gèneres: rock dur i heavy metal.     
Principal àlbum: The Michael Schencker Group (1980).
El millor: reconegut com un dels grans guitarristes del heavy metal.
El pitjor: a l’ombra de bandes com Scorpions o UFO.

Després de formar part de bandes de heavy metal com Scorpions, liderada pel seu germà gran Rudolf Schencker, i UFO, Michael Schencker, erigit en un dels grans guitarristes del gènere, en que també hi formaven part homes com Eddy Van Halen o els veterans Ritchie Blackmore i Angus Young, va fundar vàries formacions que portaven el seu nom, destacant en aquesta etapa el seu treball inicial, compost en plena època daurada de l’estil.

jueves, 6 de septiembre de 2018

EL MILLOR EL PITJOR DELS GÈNERES I MODES MUSICALS: LA NEW WAVE














L’heterogeni moviment de la new wave, aparegut a finals de la dècada dels 70 del segle XX i consolidat durant el primer lustre del següent decenni, va donar certa calma i tranquil·litat al panorama musical després del pas de la salvatge tempesta punk, tot i que alguns dels grups que van formar-hi part es van adaptar als nous temps, com van ser els casos de bandes com Siouxsye & the Banshees, XTC, The Boomtown Rats, The Stanglers o Ultravox.

El període marcat per la new wave va donar una sèrie de formacions que van fer història i, en algun cas, continuen fent-la, com per exemple conjunts com Joy Division (foto), Echo & the Bunnymen, The Cure, Dépéche Mode, The Police, Simple Minds, The Human League, Eurythmics, els inicials U 2 i molts d'altres, sense oblidar la presència d’Elvis Costello, un dels grans intèrprets de la història de la música rock, que havia fet abans acte d’aparició en el corrent del pub rock i estava  llavors acompanyat del trio The Attractions.    

Durant el període de la new wave hi va haver, però, un abús de les noves tecnologies, en una etapa en què, en l’època estel·lar del synth pop, van prendre una enorme importància els teclats, que van utilitzar amb profusió formacions com Dépéche Mode, Eurythmics, Yazoo i The Human League, entre moltes d’altres, fins el punt que el clàssic quartet de rock format per veu, guitarra, baix i bateria va quedar en un segon pla.

Igualment, tal com va succeir amb l’era del glam rock, a principis de la dècada dels 70, hi va haver un culte a la imatge exagerat pel que fa al corrent dels nous romàntics, sobretot pel que respecta a conjunts com Duran Duran, Spandau Ballet, ABC, els noruecs A – Ha, els alemanys Modern Talking, Wham, que va tenir a George Michael com a líder, o Adam & the Ants, quedant en algun cas la música com un factor secundari.

martes, 4 de septiembre de 2018

FASES DE LA MÚSICA ROCK: LA DOMESTICACIÓ DEL HEAVY METAL




El heavy metal, una evolució més endurida, trepidant, furiosa i salvatge del clàssic hard rock, va tenir la seva època daurada durant la dècada dels 80 del segle passat, de manera especial al Regne Unit, en què es va parlar fins i tot de la new wave of british heavy metal, en la qual van destacar bandes com Iron Maiden, Motörhead, Rainbow, Whitesnake, Deff Leppard o la ja experimentada formació AC / DC, fundada a Austràlia, però amb orígens escocesos dels seus dos líders, els germans Angus i Malcolm Young.

Va ser llavors quan van brillar extraordinaris cantants com Brian Johnson (AC / DC), Bruce Dickinson (Iron Maiden), Ronnie James Dio (Rainbow) o David Coverdale (Whitesnake); espectaculars guitarristes com Angus Young (AC / DC), Dave Murray (Iron Maiden) i el veterà Ritchie Blackmore (Rainbow); baixistes del carisma d’Steve Harris (Iron Maiden) o Lemmy (Motörhead); teclistes com Jon Lord (Whitesnake) o bateries com Nicko McBrain (Iron Maiden), Cozy Powell (Rainbow i Thin Lizzy) i Ian Peace (Whitesnake).

Després de l’època estel·lar del heavy metal, durant el primer lustre dels anys 80, va arribar una clara domesticació d’un dels gèneres que més s’havia distingit per la seva lluita i rebel·lia, doncs l’estil comptava amb dues assignatures pendents: consolidar-se plenament als Estats Units i arribar al públic femení, si tenim en compte que moltes vegades l’actitud dels seus músics i seguidors havia estat considerada excessivament masclista.

D’aquesta forma, durant la segona meitat dels 80, van sorgir bandes amb etiqueta heavy, però amb una aspecte molt més afable i inofensiu, doncs, tot i que els cabells continuaven sent molt llargs, eren clarament més nets i cuidats. Segurament la formació més emblemàtica de la moda va ser el conjunt suec Europe (foto), encara que grups històrics com Whitesnake també s’hi van unir, en una etapa marcada per les balades, sent cèlebre en aquest aspecte el tema “Still loving you”, interpretat pels alemanys Scorpions.

domingo, 2 de septiembre de 2018

MY SHARONNA

















Grup: The Knack.
Any: 1979.     
Formació: Doug Fieger, Berton Averre, Prescott Niles i Bruce Gary.  
Gènere: new wave.  
Àlbum d’estudi: Get the Knack.
El millor: un èxit a nivell planetari.
El pitjor: el típic one wonder hit ?

El grup californià The Knack, fundat a la gran urbs de Los Angeles, representant de la llavors naixent new wave i amb una estètica mod, va tenir un debut brillant i espectacular amb l’àlbum “Get the Knack”, número u als Estats Units i altres països com Austràlia, Canadà o Itàlia, encara que es va haver de conformar amb el número sis a la Gran Bretanya. El primer single que en va sorgir del disc, el popular “My Sharona”, compost per Doug Fieger i Berton Averre i el qual també va assolir els primers llocs en diferents rànquings mundials, podria ser considerat el clàssic one wonder hit, doncs la formació mai va poder superar aquell enorme impacte. Certament, la trajectòria de la banda nord-americana ha estat llarga i ha editat discs amb regularitat fins a l’actual segle, però el quartet, tot i que va resistir amb la confecció del seu segon treball de llarga durada, es va anar desinflant a partir de la tercera obra.